L'ENTRANYABLE SR BONVEÍ I DE QUAN JUGAVEM ALS CARRERS

En un d’aquests matins que camines  a pas ferm però amb el cap i la mirada fixada al terra, estampa clara que el treball capfica  tot humà que es treu el seu sou a partir de l’habilitat de la seva esquena i la vèrbola de la seva boca, i que  pensatiu i absent de l’entorn  avances pel centre de Mollerussa esquivant transeünts, per acabar  topant amb la llarguíssima espera que suposa parar-te al semàfor del pas de vianants que hi ha vora l’església, en adonar-te que el semàfor és vermell, descobreixes que estàs en un planeta anomenat Terra.

Allí mig embadalit, en aquesta pausa intemporal que suposa esperar que l’homenet de verd del semàfor et doni permís per arrancar de nou  el teu trajecte sense que cap cotxe t’aixafi com una magrana,  coincideixo  amb l’amic Pol Xinxó (lector assidu del campdeterra), que em pregunta encuriosit  si era ell el Pol que mencionava en l’últim escrit, on l’acusava de ser un dels afeccionats de “Molle” que assaltaven el camp  quan feien un gol d’importància.

 Ell, el Pol , que és comprensible i tolera les meves al·lucinacions, amén de molt educat, m’estira una mica les orelles i m’afirma que ell a la vida s’ha fumat un porret de marihuana (no sap si per bé o per mal) però que em perdona perquè sí que era uns dels que embogia quan el Tòfol fotia un gol per l’esquadra.

I quan ens acomiadàvem després de petar la xerrada (amb l’homenet del semàfor ja saltant unes quantes vegades en vermell),  al Pol, amb la mà acariciant-se la mandíbula i un to de veu nostàlgic, se li encén la llum i em  proposa:”Llorenç, no has pensat escriure res sobre l’època del Bonveí?” L’ego interior se’m dispara a nivells malaltissos, m’agafo la proposta del Pol com un encàrrec (somni de tot escriptor) i crec, enganyant-me a mi mateix, que hi ha gent a qui agrada el que escric. Tota la humiltat que  amb esforços interiors intento tenir en totes les accions quotidianes del dia desapareix de cop. I com si fos un professional de la ploma estilogràfica, em sento Quim Monzó davant la figura del Pol i li dic, amb una seguretat que no tinc: “Això està fet, Pol!” El pròxim escrit, dedicat al Sr. Bonveí i, per descomptat, a vós…

Principis dels vuitanta, les instal·lacions esportives  del CFJ Mollerussa són lamentables,  per dir-ho finament; de fet, com la majoria de camps i vestidors de tot el país. Hi havia dies que els futbolistes ens canviàvem en una  corralina petita que hi havia vora uns urinaris infectats; això, els dies que teníem sort, perquè, quan aquesta cambra d’insectes diversos estava tancada amb clau, la petita grada exterior de formigó, coberta amb uralita de plàstic d’un verd ronyós, feia de vestidor, i no vegis els dies de boira el bo que donava despullar-te a l’aire lliure.

 La canalla d’aquella dècada fa vida de carrer. No hi ha ni extraescolars  ni activitats de lleure rellevants. Un cop surts de l’escola toca carrer i futbol; a vegades jugues a boles d’altres a l’amagatall i, de tant en tant, a policies i lladres amb pistoles fabricades per nosaltres mateixos amb gomes de pollastre i pinces de fusta d’estendre la roba  que expulsaven bales de panís.  Fora d’aquests jocs,   heretats de generacions passades, carrer i més carrer, pilota i més pilota; i resultat d’aquesta vida alegre a l’aire lliure es formen  nens espavilats amb mirada entremaliada que perden la innocència abans  que els  surti grans a la cara.

Aquesta és la generació dels Esteban, Malaves, Troyanos, Cuadrados, Pocorulls, Eliseus, Xinxons, Ortegas, Salvadors, Rullós… Eren els nens de la posttransició, mals estudiants,  criatures de  cabells llargs i oliosos que cohabitaven amb polls que ni el filvit xampú eliminava,  homenets que desprenien  vivesa adolescent, alegria verge, picaresca infantil, espavilats, riallers, divertits, exagerats, actius, observadors,  trapelles.  El carrer com a formació universitària de les relacions socials, emancipació de complexos; i com tota vida amb moltes hores a la intempèrie, també n’hi hagué que es desviaren i s’introduïren en carrers sense sortida.

D’aquella tropa amb qui vaig tenir la sort de coincidir, em quedo amb quan jugàvem a futbol a Mollerussa i l’entrenador n’era el Sr. Bonveí.

En aquells temps no es començava a jugar en categories federades fins als tretze anys (categoria infantil); és a dir de tretze cap a vall tots els partits eren de caràcter amistós, i ell era l’entrenador que organitzava els partits amb els entrenadors dels altres pobles.

Recordo el Sr. Bonveí com un home d’avançada edat, amb arrugues marcades al coll,  rialler, to de veu  fort i sorollós, de cabell ondulat i gris, amb ulleres gruixudes, de pell morena i anatòmicament  prim.

 Quan nosaltres arribàvem suats de jugar del carrer per tornar a jugar al camp de futbol, ell ja hi era; el camp era  casa seva, ens esperava i de forma pacient ficava ordre a les nostres emocions. Feia funcions de pare esportiu, ens estimava com a tal, era apassionat, se’l veia feliç i realitzat; intuïes que l’hora de l’entrenament era el seu moment. Nosaltres, entremaliats però obedients, educats encertadament a la cultura gitana de tenir respecte absolut per la gent gran, complíem les seves ordres al peu de la lletra, i ell,  amb traça, exercia l’autoritat necessària per controlar un grup;  sentir-se útil i important davant nostre l’extasiava i el  rejovenia.

Amb el respecte elevat a la categoria de sant que em mereix la seva figura, per ser una persona per les ordres del qual van passar  moltes generacions de bons  futbolistes i per ser segurament la primera persona que a molts de nosaltres ens va introduir l’estima pel futbol, fins al punt de declarar amor etern a la pilota, no voldria desmuntar el mite, però no puc evitar de somriure  quan penso amb els entrenaments que fèiem i la forma en què els portava a terme.

Fora el camp la seva indumentària habitual era camisa de llenyataire de quadrets blancs i negres, pantalons  de pana gruixuda marró i de calçat solia portar aquelles sabatilles  també de quadres molt populars que bàsicament el gruix de la població utilitzava a l’interior de casa de conjunt amb el pijama per abans d’anar a dormir;  el Sr. Bonveí i d’altres també les portaven al carrer, sense vergonya aparent.

 Quan es canviava per dirigir l’entrenament duia la mateixa camisa de quadres, es ficava uns pantalons de xandall de licra blau marí ajustats amb les tres ratlles blanques verticals als costats, sense mitjons, i de sabates de futbol, les mítiques Munich amb la creu taronja. Cal dir que al xandall li faltava un pam per arribar als turmells i tinc dubtes si les Munich eren tres números més grans del que corresponia al seu peu, la qual cosa provocava un efecte visual similar a la figura del Fofito (pallasso estrella dels vuitanta).

L’entrenament de tall clàssic estava estructurat en tres fases: Fase Inicial, escalfament; Fase Principal, partit i Fase Final, xuts a porteria. L’escalfament era un espectacle, el Bonveí, que devia rodar entre els seixanta i setanta anys (a mi em semblava que en tenia noranta), es ficava al davant del grup i dirigia tot tipus d’estiraments articulars Podeu imaginar-vos que un home d’aquesta edat no té uns mínins de flexibilitat que salvessin la dignitat d’un preparador físic. Quan fèiem el típic estirament de tocar amb les puntes dels dits de les mans  la punta dels dits del peu, ell havia de doblegar els genolls uns 90 graus  per poder fer-ho, i sentíem com li cruixien tots els ossos, que petaven en cadena i de forma progressiva conforme l’home es movia.

 Però el Sr. Bonveí tenia màgia, tenia el secret del bon entrenador -la qual cosa el lliura de tot detall tècnic-, que és  tenir contents els jugadors, i això, que no s’aprèn a les escoles de futbol, no és fàcil. Puc comprovar actualment, ara que exerceixo de segon entrenador a l’Artesa de Segre, que no hi ha tàctica que valgui si en el conjunt global de la plantilla hi ha un consens de mínims on l’harmonia social del grup sigui tan forta com la del seu talent futbolístic.

D’aquell equip, que era boníssim, recordo no haver perdut cap partit. Quan ens desplaçàvem fora de Mollerussa, el Sr. Bonveí ens convocava a tres bars històrics de la Mollerussa emergent de principis dels vuitanta: el Bar Canal (de quan el Bar Canal era el bar per excel·lència dels treballadors del barri i el David Pocurull, fill dels propietaris i excel·lent porter, ja mostrava interès a fer-se veure darrere les barres), el Bar Mollerussa (vora la casa del Sr. Bonveí)  i l’estimat i recordat, i per desgràcia ensorrat,  Blanc i Negre de davant de la Salle.

La litúrgia: entrar al bar amb la bossa esportiva i cara de son, pentinats amb la clenxa de costat amb litres de colònia de granel que feien del nostre cap un ecosistema d’éssers vius.  Els pares, uns fullejant la premsa esportiva al mostrador de la barra, d’altres  entusiasmats fent el cigaló oportú com qui pren una medicina; el Sr. Bonveí, explicant historietes de quan jugava al Deportivo de La Coruña, bebent sempre cacaolat calent  i menjant cacauets, però sempre amb la mirada dispersa fent recompte de nens i marcant el temps per no fer tard; i nosaltres, que a poc a poc ens desvetllàvem per en un tres i no res estar “enxufats”, amb aquesta vitalitat que tot nen de deu anys descarrega, i que amb una alegria boja entràvem a les furgonetes dels pares que ens traslladaven als camps de futbol i que nerviosos als seients del darrere jugàvem i cantàvem com si a una excursió de final de curs anéssim (per descomptat superant el nombre de places permeses pel reglament de seguretat viària i ningú sense lligar-se el cinturó).

I d’aquell Sr. Bonveí paternal em va quedar una acció gravada per sempre més, que amb permís de  l’Alzheimer és un record que guardaré amb carinyo al calaix de la memòria. És un dissabte a les 10 del matí d’un rigorós hivern,  dia gris, lleig, de molt fred, juguem contra la Seu d’Urgell; el camp gran del Mollerussa està molt humit, amb tolls d’aigua i fang; surto amb el número set a l’esquena a la posició d’extrem dret; fa un aire tan fi que m’entra al moll dels ossos; estic tan gelat que amb els dits de la ma sóc incapaç de fer l’ouet i les orelles les tinc tan vermelles i rígides que si a algú se li hagués ocorregut de tocar-les m’haurien caigut a trossos.

 Comença el partit, estic apàtic; afectat pel fred em sento com si jugués dins una càmera frigorífica;, no entro en joc, m’arriba la primera pilota i quan la intento controlar amb l’interior del peu  em passa per sota. Des de la banqueta sento la veu del Sr. Bonveí que em diu: tranquil, Llorenç; la pròxima!!! Tinc deu anys i juguem amb nens de tretze i aquests de la muntanya en foten tres com jo, estan ben alimentats… A la segona pilota que m’arriba estic lent i el defensa me la roba  amb molta claredat, miro a la banda amb tremolors de fred i noto com l’expressió que dibuixa la cara del Sr. Bonveí preveu que no faré gaire bon partit. Estic tan gelat que tinc els llavis morats, les dents es toquen les unes amb les altres, primer símptoma de congelació,  i els llagrimalls dels ulls em dificulten la visibilitat. Als deu minuts em tiren una pilota llarga per la banda dreta, corro sense massa convenciment, la pilota es para  enmig d’un toll, el lateral esquerrà de la Seu -de similituds morfològiques a un porc senglar- xuta l’esfèric com si el volgués trencar, amb tanta mala sort que a mi, que estic davant, m’impacta a la cara i em fulmina en rodó a terra. Una pilota Mikasa inflada amb compressor d’aire, que és pitjor que una pilota medicinal, impacta a una cara tendra congelada. La primera sensació que tinc és que m’ha desaparegut el nas, que el cap se’m fa gran i que la matèria gris del cervell surt per les orelles, i en caure a terra tinc la gran sort de coincidir amb un enorme   toll d’aigua amb trossets de gel. Els jugadors del meu equip m’atenen i el jugador porc senglar de la Seu d’Urgell riu.

 Em treuen del toll i una camiseta que era blanca ara es marró. El Sr. Bonveí surt de la banqueta, m’agafa en braços (no dec pesar mes de vint quilos) i em torna a ella, allí em treu la camiseta molla, m’eixuga el tronc i esquena   amb una tovallola seca, em fica una altra camiseta nova i a l’acte m’abriga amb una manta gruixuda, que em retorna i em sent a glòria divina. Amb les seves mans escalfava les meves i en poc temps descobreixo que dins el meu cos la sang circula; recupero la temperatura. El que no recordo és si vaig tornar a sortir al camp, però sempre pensaré com aquell home gran i entranyable ens cuidava com si fóssim fills seus.

PEDROSA, UN MITE DE LA MEGAFONIA PROPAGANDÍSTICA DEL CFJ MOLLERUSSA

Dels dies  lluminosos d’accent surrealista d’aquell CFJ Mollerussa anormal (en el sentit positiu de la paraula) que va escriure, de forma espontània i sense buscar-ho, una  història futbolística i social digna d’estudi, consten al subconscient d’un sector observador de l'època de dos “coses” que poc tenen a veure amb el que consideraríem anàlisi de futbol pur i dur.

Les dos curiositats que us explicaré molt pel damunt són  més aviat de caràcter antropològic (no sé ben bé què vol dir antropològic, però és una paraula que sempre queda bé en un escrit). Si utilitzem un llenguatge més d’acord al que pertoca als que no sabem escriure, es podrien definir aquests fragments del calaix de la memòria col·lectiva com dos accions o comportaments lligats intrínsicament a les famoses repercussions que tenen les causes i els  efectes. Actors secundaris d’un moviment que va traspassar la tranquil·litat d’una comarca a través del futbol d’alt nivell i que van aflorar en paral·lel una sèrie de personatges que caracteritzaven de forma exagerada trets específics del tarannà de la gent del Pla.

PRIMERA: la Penya els Bruixots. Les casualitats no existeixen: si el Mollerussa va arribar on va arribar va ser per la suma de molts factors. Bona gestió directiva amb persones serioses al capdavant i capacitat econòmica forta al darrere (senyors Miró, Pujol, Gasset, Rosselló, Raventós…), bona planificació esportiva i suport popular.

S’ha de destacar que a part del públic potencial que subministrava els pobles de la comarca, els habitants de soca-rel d’un poble emergent i ple de dinamisme i  aquella primera immigració dels anys seixanta -la majoria provinents d’una Andalusia sense oportunitats i que es van instal·lar al carrer de Llorenç Vilaró i adjacents, tan positivament integrada al teixit social de Mollerussa- es van fer seu el club.

El futbol, altre cop  com a eina integradora, com a punt de trobada de diferents capes socials, i els Bruixots representaven aquella fusió perfecta de gent de diferents procedències unides per una sola bandera, en aquest cas la blanca i blava del Mollerussa.

Tanta eufòria va afectar aquell esclat d’ascensos (quasi de forma ininterrompuda es va pujar de primera regional fins a segona divisió A, brutal!!!) que va ser quasi impossible mantindre en ordre les emocions. Una espècie d’èxtasi continu pul·lulava per l’ambient de Mollerussa, tot funcionava -a les nits el Big Ben (discoteca campions) arrasava i els diumenges a la tarda el futbol jugava el paper de droga dura per la vena.

Cada cop que el Molle feia un gol d’importància hi havia invasions  de camp descontrolades (s’entén per invasió saltar al camp en massa sense fer cas de la policia). La veritat és que acollonia la cosa; la gent saltàvem al camp a abraçar-nos amb els jugadors i els jugadors s’abraçaven a nosaltres. Molts dels “assaltants”, amb la cervesa evidentment de vidre i el porret de marihuana  a la boca, feien el gest d’invitar els jugadors; i no us penseu gent qualsevol: advocats, directors de sucursals (oi, Pol?), paletes, gerents de cooperativa, empresaris, fusters, aturats... tot demostrant que al futbol el hooliganisme no hi entén d’estatus social.

I si no que li expliquin al linier del famós partit entre el Mollerussa i l’històric  Tenerife, al qual des de la zona noble del camp (tribuna) on “teòricament” seia la gent de condició li va caure a bastant potència unes monedes al cap que el van deixar doblegat  (ara segur que amb la crisi econòmica ningú es gasta un euro per una acció com aquesta) i que van fer que tanquessin el camp, si no recordo malament, quatre partits. Els diaris generalistes tradicionals (Sport, Mundo deportivo) es feien creus en les seves cròniques del salvatges que érem la gent de ponent, ens tractaven d’homes primaris, una espècie de cosins germans dels homes de cromanyó. Per les accions i comportaments usuals que teníem la majoria dins del recinte esportiu, potser encara es quedaven curts.

SEGONA: tota la meva joventut he dormit en un llit vora el campanar del Poal. La peculiaritat d’aquest campanar és que toquen les campanes cada quart d’hora (no tot són avantatges per viure en una plaça vora de l’església). I quasi tots els dissabtes del món dels 18 als 30 anys he anat a dormir a les set de la matinada, per la qual cosa comprendreu que les infinitats de ressaques les he compartit amb els tocs de campana que cada quart d’hora perforaven un cervell que ja estava prou castigat pels efectes de la nit.

Però el que em matava de veritat no eren ni les campanes (que sí) ni la ressaca (que també); el que realment el meu cos no perdonarà mai era que a les dotze del migdia venia el Pedrosa de Mollerussa amb el seu Renault 4 blanc amb el megàfon incorporat a la baca i una bandera desfilada del Mollerussa anunciant el partit de la tarda. Amb la cançó que tots coneixem: “Na nara nanananana, na nara nana na nana. Aquesta tarda al municipal de Mollerussa interessant partit de futbol entre el Mollerussa i el Manlleu. Socis i afeccionats, seguidors del Mollerussa, us hi esperem”. I ho repetia una i altra vegada com un disc ratllat. I quan s’allunyava i semblava que el maleït so rovellat del megàfon desapareixia, i la calma només era trencada per un altre toc de campana, tornava a fer un parell de tombs pel poble insuportables. Ni els coixins al cap, ni els casc de dj que pressionava amb les dos mans a les orelles podien eliminar aquest trauma de joventut.

A vegades, desesperat, treies el cap per la finestreta que dóna al carrer, amb ganes de punxar-li les rodes i desenxufar l’equip de so. I  amb  la cara que et deixen uns quants cutty sarks amb llimonada, és a dir, blanca, ulls inflats i cabell despentinat, observaves l’espectacle de veure passar aquell escàndol de soroll al ralentí pel davant de casa, amb el Pedrosa tot feliç, satisfet, baixet i grassonet, de cara vermella i fària a la boca a qui, en veure’t tot trinxat per la finestra, se li escapava un riure que només he vist al JR Ewing de la sèrie Dallas.

I quan tornaves a estirar-te al llit, abatut, intentant tornar a dormir, encara senties de fons “ Mollerussa victòria, Mollerussa endavannnnnttttt!!!

LES LLÀGRIMES DEL RESERVA

El cap de taula de casa nostra -quinielista professional, que va nàixer un llunyà 1932, pou d’una  saviesa extreta a partir de l’experiència-,  després del raig de conyac  que la mare li fica a diari en una copeta  que porta imprès al vidre l’escut amb la corona de Soberano, sense ell pretendre-ho,  ens dóna petites i senzilles  lliçons  de la vida. Per fer-nos entendre part de les seves aventures i miracles recorre al refrany, i amb  habilitat precisa   sempre troba l’adequat al que la situació requereix.

Una de les dites preferides  d’aquest home, que ha treballat el que no està escrit, capaç d’esquerar amb la butxaca buida set fills i un tros de dona  amb cert bon humor, és la que diu “només et farà plorar el que et farà sentir”.

L’últim any de juvenil a la Unió Esportiva  Lleida vaig patir de valent (tot i així no tant com ara treballant de paleta). Teníem d’entrenador el Mingo Serradell, de Linyola, exjugador del CF Joventut  Mollerussa, entre altres, que en la seva època d’extrem dret destacava per la seva velocitat descontrolada i una potència més característica d’atleta de distàncies curtes, amb  limitacions  tècniques amb la pilota als peus evidents. Això, però, no el va afectar per poder jugar fins a tercera divisió nacional, cosa que no està gens malament i un servidor ja firmaria ara mateix haver jugat en tan digna categoria.

Amb el Mingo ja ens coneixíem, de quan jo era petit i el gran Pere Bonell em deixava fer les pretemporades amb el Mollerussa tot i que només tenia dotze anys. Aleshores el Mingo, home de cabells arrissats a l’estil Maradona, ja formava part d’aquella plantilla que va portar la glòria al club de la capital del Pla presidit pel recordat i estimat Joan Miró.

En un primer moment vaig pensar (als disset anys sempre que penses t’equivoques) “perfecte, conec l’entrenador, ell em coneix,  es podria dir que som amics, porto cinc temporades al club amb un bon nivell, titular indiscutible, ben considerat pels tècnics del club, doncs no veig raó per no jugar tots els partits i minuts de la lliga”.

L’amistat (cosa difícil de graduar) que encara a dia d’avui mantenim, tot i coincidir poc, no va aconseguir que tinguéssim constants friccions a l’hora  d’interpretar el futbol. Ell com a entrenador i jo com a jugador teníem dos visions completament antagòniques de com s’ha de moure un equip.

La seva idea o filosofia del joc es basava en moltes precaucions defensives, equip tancat al darrere, sense concessions ni filigranes, en una clara  aposta per jugadors amb característiques  d’un alt component físic.  Joc directe i esbojarrat, de  pressió constant i treball solidari. No hi havia marge per a la creativitat; tot l’ideari del Mingo era ple de consignes acotades i dirigides, s’havia de jugar sobre uns patrons de joc rígids i poc alegres, buscava l’efectivitat i el rendiment a partir de treballar els partits a base de no cometre errors.

Els jugadors de l’equip catalogats d’hàbils amb la pilota, representats pel Sebas Mothe (posteriorment un jugador que va marcar una època al Sícoris de futbol sala)  i jo, les vàrem passar magres.

No hi havia manera d’adaptar-nos en aquest sistema que l’amic Mingo va implantar, que anul·lava la fantasia i ignorava la presa de decisions,  que valorava per damunt de tot l’ordre posicional,  l’actitud militar, un model de joc on vam aprendre  a  conviure amb un depriment   rètol imaginari que   amb  majúscules  especificava que el que feia més de tres tocs seguits amb la pilota era condemnat a mort.

Cinc anys al maleït annex de terra del Lleida  jugant sota les lleis de Bakunin, amb primitius i salvatges  moviments més propis d’un indígena de l’Amazones que viu en llibertat i sense normes, dibuixant  penetracions a partir d’elèctriques  conduccions de  pilota que deixaven una estela de pols que les Patrick Silver alçaven com el pas d’un pura sang en una demostració a galop.

Aquesta generació vam créixer trencant defenses a cops de cintura, zigzaguejàvem tot el que es posava pel davant, formàvem parets explosives, precises i plàstiques, amb l’individu com a eix que gravita i en qui recau la presa de decisions. El jugador, programat com a  únic buscador de solucions, esperit maradonià, lema punk “fes-ho a la teva manera”. La gràcia de la tàctica era que no hi havia tàctica.

 L’anarquia  i el virtuosisme innat que representàvem els anomenats filigranes d’aquell equip van xocar frontalment amb la filosofia que va imprimir el Mingo al nostre equip, i aquella capacitat d’adaptar-se a l’entorn que tot bon jugador necessita i que jo malauradament no  vaig tenir em va fer el que es diu vulgarment  “xupar” banqueta un bon nombre de partits.

Vam fer mala campanya (ens vam salvar pels pèls, dit sigui de passada, per dos gols que vaig fer al camp de la Blanca Subur a tres jornades per acabar la lliga). No culpo d’un sistema que encara avui no defenso; va ser més un tema de qualitat dels jugadors; -d’aquell equip només el Carles Claramunt (bon amic i  de fort caràcter) va aconseguir ser jugador professional. Vam quedar a la part baixa de la nacional preferent i en un d’aquests partits d’una lliga que no vaig disfrutar em va passar això.

Camp de la Guineueta   al vell mig del districte Nou Barris d’aquella Barcelona prèvia a les Olimpíades que estava de cap per avall, plena de forats, obres i molt soroll de compressor. Camp de terra entremig d’edificis lletjos i alts, vespre, poca llum, ambient xafogós, començo el partit a la banqueta, avorrit, no presto atenció al partit i molt menys a les últimes consignes de l’entrenador. Afirmo una màxima tan real com poc comentada: “els que juguem de reserva volem que perdi el nostre equip” (hi estem d’acord?). Unes pipes Churruca m’acompanyen a la butxaca del xandall, que rosego pausadament; amb l’Andreu de Puigvert, que també és un assidu a la banqueta, estem pendents de les nòvies dels jugadors rivals que estan darrere nostre i fem comentaris sobre l’escot vertiginós d’una d’elles, que ens enxampa en veure que els ulls ens volen sortir de la cara, plenament conscient d’aquell parell de raons realçant la seva bellesa. La noia riu; nosaltres, també.

El partit és horrible; ho dedueixo perquè el Mingo es posa nerviós, fa gesticulacions de desaprovació a l’actitud d’algun dels nostres jugadors. No hi ha control del partit per part de cap dels dos equips… i, oh sorpresa!!!, als vint minuts de la primera part una frase del míster m’activa “Llorenç, surt a calentar, que entres en cinc minuts”. Hòstia, l’Andreu, el company de banqueta, em fa un cop a l’esquena, m’impulsa cap a la banda, mentre em trec el xandall amb la mateixa rapidesa que si hagués de fer l’amor amb la noia de l’escot que encara és darrere la banqueta; em cauen les pipes. Ja incorporat a la banda per la sortida immediata, faig uns esprints a màxima velocitat, genolls amunt, talons al cul, moviments articulars, braços endavant, endarrere, salts de cap a una intensitat desmesurada i de passada, mirant de reüll el Mingo, perquè ja deu faltar poc per sortir.

Trenco la suor, ja estic calent (i no ho dic per allò de la noia de darrere la banqueta). Torno a fer esprints, salts de cap, genolls amunt, talons al cul…, però el Mingo no em diu res. El miro i ell em mira, li alço el dit polze de la mà per recordar-li que estic preparat, ell gira la cara i segueix mirant el partit; em torno a moure, genolls amunt, talons al cul, moviments articulars amb una mica menys d’intensitat, ja que estic una mica cansat, crec que en l’escalfament he corregut més que els que són al camp. Li dic a l’Andreu que em passi aigua i mentre faig un bon glop faig com si em volgués tornar a asseure a la banqueta;  ha passat un quart d’hora i no hi ha senyals de vida que surti al camp. A la que el cul és a punt de tocar el banc de fusta, el Mingo diu “corre, Llorenç; corre, dos sortidetes més i entres”. Torno com un llamp a la banda; ni dos ni tres, faig quatre sortides  a tota velocitat, esbojarrades, està al caure entrar al camp i m’activo fent salts de cap, endavant, de costat, flexiono cames, estiro abductors… Estic de conya, decideixo de dir-li al Mingo que ja estic en condicions per sortir, i per mala sort meva l’àrbitre xiula el final de la primera part.

Durant el transcurs del descans el míster m’indica que segueixi escalfant al camp. Obeeixo amb la mosca darrere l’orella; escalfo amb la pilota: conducció, ziga-zagues, bicicletes, sortides endavant i enrere, m’activo en òptimes condicions per sortir  en començar la segona part.

Els jugadors surten al camp per iniciar la segona part. Li dic al Mingo “què? Estic a punt…”. Em respon “cinc minuts més; veig com va la cosa i tranquil que surts, juguem malament i necessito la teva capacitat de donar passades en profunditat als extrems…”. Les seves paraules no em fan efecte, només tinc al cap de sortir al camp i jugar; els jugadors només i només volem jugar; tota la il·lusió, tot el sentit i tota la raó de sacrificar un cap de setmana on podries disfrutar d’amics, amigues, nits i una sèrie de plaers es redueixen a  jugar, jugar, jugar… Estic nerviós, em sento malament, enganyat, porto més de 40 minuts escalfant i per una cosa o altra no surto; decideixo no escalfar…El Mingo insisteix que escalfi, però no tinc ganes  d’escalfar; la noia de l’escot i la seva amiga, que fumen un cigarret amb les cames creuades amb molta sensualitat, em miren, ens intercanviem un somriure.

L’Andreu, el meu soci de banqueta, se solidaritza amb mi; m’estic a la banda sense moure’m. El Mingo em torna a mirar, sembla que finalment em vol fer sortir; portem 20 minuts de la segona part i quan faig la intenció d’anar cap a ell i sortir m’indica amb el palmell de la mà 5 minuts més i cap a dintre…

Ni estic motivat, ni vull sortir; el partit és dolent, insuportable; al camp hi ha dos equips incapaços de fer quatre passades seguides i, com tots els reserves del món, pel cap em passa  “ojalà ens fotin cinc gols...”.

Finalment, a cinc minuts del final i amb 0-0 de resultat, el Mingo em crida i diu “Llorenç, corre, corre que surts”. Amb ràbia interior em nego a sortir; li suplico amb veu entretallada “si us plau, Mingo, no em facis sortir…”. Ell intenta motivar el que és impossible i em diu”va, que segur que fas el gol de la victòria”. Aquesta frase i una personalitat que encara no tinc desenvolupada em fan desistir i contra la meva voluntat i amb molta mala gana em trec la jaqueta del xandall i em poso al mig del camp a punt per sortir. El Mingo i el nostre delegat fan el senyal a l’àrbitre perquè pugui entrar al camp; la pilota està en joc, però no surt a fora del terreny de joc.

A un minut del final encara estic a la banda a punt per incorporar-me i com tot a la vida sembla que estigui creat perquè tot vagi de la pitjor de les maneres, el nostre “meravellós“ equip fa un gol després d’una sèrie de rebots… Tot l’equip celebra el gol amb bogeria (jo, evidentment, no); tanco els ulls i em xafo els llavis... El Mingo salta de felicitat, està content, la seva tàctica ha funcionat, una victòria a fora és per celebrar-la. Jo m’assec ficant-me les mans a la cara com si volgués desaparèixer i de forma discreta i abatut sec a la banqueta enmig d’una festa d’abraçades i alegria descontrolada de l’equip. L’Andreu, que és un bon amic i ha viscut la injustícia en directe, m’abraça com abracen els amics quan et deixa la nòvia; em salten les llàgrimes de ràbia, em trenca l’ànima la humiliació soferta.S’ha jugat amb els sentiments d’un noi de disset anys  el  principal problema del qual és jugar a la cosa que li agrada més del món.

Al temps afegit el Mingo m’estira de la banqueta; dissimulo el que és indissimulable, m’eixugo les llàgrimes, però els ulls estan massa vermells per fer veure que estic bé…; els mocs que em cauen del nas i la respiració dificultosa em delaten.

 Quan passen quatre minuts del temps afegit, després d’escalfar des del minut vint de la primera part surto al camp avergonyit, humiliat, ridiculitzat, xafo el camp de terra caminant amb aquell indesxifrable sentiment de quan et sents un objecte depreciat.

El meu pare i la meva mare estan immòbils  a la grada, són bona gent, persones humils, discretes, que no alcen la veu, que veuen com ningú les injustícies però les pateixen en silenci, han vingut a Barcelona després de treballar un bon munt d’hores  per disfrutar d’una tarda de futbol, per veure, fent el cor fort, que  als quatre segons de ser al camp l’àrbitre xiula el final del partit.

Hem guanyat (perdó, han guanyat) 0-1. L’equip està eufòric. Jo, amb llàgrimes que no vull que ningú vegi; em cauen com una cascada  per les galtes  i només tinc el consol de l’Andreu, que  ha tingut la sort de no jugar quatre segons. Marxo al vestuari desfet… El Mingo em veu i fa el gest d’abraçar-me i suposo que per animar-me (no és conscient del mal que m’ha fet), l’esquivo, inclús  faig la intenció d’empènyer-lo; no li dic el que penso per respecte a la seva mare…

Et dutxes, et vesteixes sense parlar amb ningú i tothom observa que ho passes malament. El Carles Claramunt i el Sebas, que són bons amics, dividits entre la lògica alegria de la victòria i el meu estat anímic, se solidaritzen amb mi dins del mateix vestuari i amb les mans premudes a les meves galtes i els ull clavats als meus m’animen que em refaci.

Puges a l’autocar i seus en un seient vora la finestra, observes el paisatge d’un viatge de tornada que es fa llarg llarg, suportant el dolor sord i visualitzant les imatges d’una tarda per oblidar.  En el fons, tot el dolor de l’adolescent  és degut a la simple il·lusió de jugar, jugar jugar…

LA LLEGENDA DE RAMON FONT

Dissabte 7 de juliol, Sant Fermí, sóc a Cambrils a casa del pares de l’Esther. Acabo d’arribar de la platja i, mentre m’assec còmodament en una cadira  amb coixí a la terrassa que dóna fora l’habitació,  enceto una llauna de cervesa esperant que la seva frescor supuri per la pell, que tinc bullint per l’impacte del sol.

Pel carrer passa una furgoneta, més concretament la furgoneta de l’afilador. Amb aquella  megafonia molt similar a la dels venedors de matalassos  i el  típic so d’una flauta andina repetitiva, anuncia en la llengua de Miguel de Cervantes “llega el afilador, afilamos cuchillos, hachas, navajas e incluso máquinas de fiambre”. Després de fer un parell de tombs pel barri suficients per despertar els qui fan la migdiada, i mentre s’allunya lentament regalant a les orelles   l’enganxosa   musiqueta de la flauta avariada  i la veu d’un espanyol  agitanat amb els serveis que ofereix,   agafo el bolígraf Bic i començo a escriure sobre el Ramon Font, un jugador de futbol amb fama d’afilar les cames dels rivals.

Prop  de la fàbrica de productes làctics El Castillo de Mollerussa, a la part alta del carrer de Ferrer i Busquets (ves per on, nom d’il·lustres futbolistes blaugranes),  hi ha el taller d’alumini  de l’empresa FONSA, nom mercantil d’adjuntar els cognoms del Ramon Font i del Pere Sala, dos històrics jugadors d’aquell C.F.J Mollerussa que als incondicionals amants de la pilota d’aquí el Pla d’Urgell ens va donar l’oportunitat de poder veure de forma regular al Municipal equips de la talla del Tenerife o d’un incipient Deportivo de la Corunya, a posteriori Super-Depor, que estava capitanejat pel mític interior esquerrà internacional Fran, en aquella època encara sense entrades al cabell.

Com a petit empresari de la construcció de què exerceixo, en les hores lliures que tinc (unes deu al dia)intento entendre aquesta  última moda, promoguda pels clients i a la qual no  acabo d’adaptar-me, de demanar-nos infinitat de pressupostos per a qualsevol reforma, per minúscula que sigui. I tot i saber que no  acabaràs fent l’obra pressupostada, em faig un fart d’anar al taller dels Fonsa.

Allí, un cop liquidat l’encàrrec de saber el preu d’una finestra imitació coure que porta calaixó de persiana incorporat amb pont tèrmic, el Pere, soci del Ramon i magnífic jugador recordat per la seva tècnica exquisida, en especial als llançaments de faltes directes,  para les màquines de tallar  alumini i, a partir que el soroll d’indústria desapareix, comencem a   emprendre boniques tertúlies futboleres, la majoria  orientades a l’actualitat blaugrana o a les aventuretes de quan els dos protagonistes eren jugadors en actiu.

De totes aquestes tertúlies que el parèntesi del treball ens dóna, hi ha una d’història que ja ha arribat a la categoria de llegenda (tot i saber que de les llegendes mai se sap del cert el grau de veracitat).

Quan li pregunto al Ramon, que és el protagonista principal d’aquesta coneguda llegenda, el que hi ha de veritat, sempre esquiva amb bon humor el tema i, tot i que hi insisteixo  com un periodista que busca una notícia en exclusiva, no en trec l’aigua clara.

Ell es limita a  riure   per sota el nas amb una mica de picardia i, després de  gratar-se amb la mà els cabells del clatell, ni m’ho confirma ni molt menys m’ho desmenteix,  i em deixa més intrigat del que estava abans de preguntar-li.

És una evidència que al Ramon aquesta mena de misteri entorn de les diferents versions  li agraden. No serà ell qui clarifiqui el que hi ha de cert de la història, i molt intel·ligentment deixa que la gent la interpetri a la seva imaginació.

Per als qui no coneguin el Ramon Font, vull dir-vos que era un defensa central i ocasionalment lateral que ha fet dels seus salts de cap, el seu fabulós joc de colzes,  la seva capacitat d’anticipació i una contundència en l’entrada, al límit del codi penal, un dels jugadors més temuts pels davanters rivals i de tot jugador vivent que es bellugava per un terreny de joc per allà als vuitanta principi dels noranta.De davanters que es recordaven sovint de la seva mare, que visitaven hospitals amb fractures nasals,  traumatismes craneoencefàlics, múltiples  contusions, ferides de sang de quan  els seus tacs acariciaven com espases d’esgrima les cames o cuixes dels desafortunats davanters, un munt.

Però, de totes aquests tècniques de defensa extretes de les arts marcials,  la que s’emporta la palma, la  més sorprenent, la malifeta que el fa únic i el distingeix de la resta de defenses del món és quan acollonia els davanters amb una agulla de cosir afilada com el vidre.

Un amic que tinc que diu que un amic seu va sentir d’un conegut em confirma que el Ramon, els darrers anys de la seva carrera com a futbolista de quan jugava amb el Tremp i ja no tenia aquella velocitat ni les facultats físiques per poder parar els joves davanters que ja li començaven a guanyar l’esquena, es va inventar aquest mètode, que es veu que va ser bastant efectiu.

Amagada entre les mitges i la tira dels protectors de la cama, el Ramon hi duia la seva eina (l’agulla) i als córners i a les faltes a pilota parada que l’equip rival treia en contra,i sense que  el jugador i l’àrbitre se’n percatessin (aquest era part del seu èxit), es treia l’agulla de les mitges i la burxava al cul del davanter, que, com si li fiquessin una injecció dels tètanus, es quedava estupefacte, desorientat,  totalment fora del partit i amb el lògic dany a les natges, tot buscant una explicació racional a un fet tan salvatge com original (he de confessar que aquesta tècnica de defensa l’extrapolaria més d’un cop a algun d’aquells  clients que molt de tant en tant et surten travessers).

No és gaire habitual que els defenses  utilitzin aquests estris per evitar que et facin gols, però és clar que  a aquells que diuen que al món del futbol està tot inventat aquí tenen en primícia una fórmula que pot ser útil a l’hora de defensar jugades d’estratègia.

Espero, Ramon, que no m’apliquis el mateix mètode si m’accepten un pressupost d’alumini i sem’acut fer-ho fer a una altra empresa.

PD: el Ramon és un excel·lent professional de l’alumini i una persona extraordinària, tot i que l’història entenc perfectament que pugui confondre.

ALEVINS DEL POAL TEMPORADA 1985-1986, CAMPIONS

     

Ignasi, Florencio, Maxwell, Álvaro, Fernández (Putxet), Torres I, Llorenç, Torres II, Facund, Garzón, Baiges. Aquests són els noms dels jugadors titulars de l’aleví del Poal  que es proclamà campió de la segona provincial l’any que la central nuclear de Txernòbil va expandir radioactivitat  a mig Europa i va fer caure la pell de bona part d’ucraïnesos.

No sé si us sorprèn que amb el número tres hi hagués un tal Maxwell, nom que no destaca per la seva catalanitat i  que estarem d’acord que no és un  nom que Pompeu Fabra hauria posat al seu fill. També seria injust pensar que   tenia uns pares  moderns d’aquests que es queden tan amples  inscrivint al registre noms  de la categoria de Poma, Gota  Desembre o Tres.  El Cisco i la Teresina, pares del Maxwell, no es van complicar la vida i el tema dels noms dels seus fills el van espoltir per la via ràpida: Santi, Xavi,  Josep i “arreando”. I si el Josep aquell any s’acabà dient Maxwell era perquè teníem un entrenador molt avançat en temes d’il·legalitats burocràtiques i que per la planta dos dels jutjats del Canyeret,  especialitzada en  delictes fiscals, el Josep Garzón -que es com es deia el nostre misteriós entrenador- era conegut com el rei dels  “xanxullos” varis. Doncs aquest personatge, que no descarto que fos parent del Baltasar -el jutge mediàtic-, va aterrar d’un dia per l’altre aquí a la plana. Era un empresari del sector tèxtil i pel poc que sé de la seva vida era dels que no acostumava a pagar les obres que realitzava.

Per causes que desconec, va acabar sent el  nostre entrenador i al principi de temporada, davant la impossibilitat de fer l’equip per falta d’efectius, el Garzón va ser fidel a la seva forma d’entendre la vida i va decidir de falsificar les fitxes d’uns quants  jugadors de major edat del que pertocava a la categoria (al Putxet, el nostre lateral esquerre, ja li començava a sortir una   barba prou espessa que feia molt difícil de fer creure que fos aleví, i els seus vuitanta quilos de pes no ajudaven gaire a passar desapercebut).

Ara que celebrem els vint-i-set anys de l’efemèride, aprofito per informar-vos que al Putxet ja no li queda ni un pèl al cap, com que estic més que convençut que els de la Federació de Futbol de Lleida no llegiran aquest article i ens retiraran el campionat guanyat, puc dir-vos que el Putxet, el Torres gran (fill d’un dels gatets de Bellvís), el Baiges (a qui un dia en un entrenament vaig dir “Boguie xapes” i em va cardar un cop de puny a l’estómac que encara ara busco aire)  i el Maxwell eren els nostres infractors de la llei.

La trampa no tenia cap secret i era fàcil d’executar. Els requisits per ser il·legal es basaven a posar  nom, cognoms i data de naixement  falsos a la fitxa esportiva i, al moment de  passar la revisió davant l’àrbitre abans de començar el partit, mirar de no tenir cap lapsus i dir amb cara de credibilitat que tu et deies Maxwell Smart i que si  amb dotze anys feies metre vuitanta i una vista d’espavilat delatadora no era més que una simple anècdota.

El Bep Diaz (“escamarlà” per als amics) era el famós Maxwell, en honor al mític agent 009 de la sèrie americana en blanc i negre de què per aquells temps la recent estrenada televisió nacional catalana feia reposició. Al Bep aquest nom li esqueia a les mil meravelles, ja que, a part de tenir una aparença física més que notable amb l’agent, la seva personalitat era una mica de detectiu privat. Anys més tard, quan anàvem al Musicland o al Dinos, entre la foscor de la discoteca i el bullici de la gent ballant, ell,  amb la vista clavada al terra, sempre trobava monedes, bitllets i coses de valor. Semblava que els seus ulls disposessin d’infrarojos, i  mentre nosaltres intentàvem, sense èxit, mirar alguna nena que ens fes una mica de cas, ell s’omplia les butxaques de les coses que a la gent li queien.

Però que ningú es pensi que vam guanyar el campionat perquè en un equip d’alevins hi havia un 40% de nens infantils amb el pèls dels genitals més que consolidats. Tret del Maxwell Smart, que era un  central prou bo, l’aportació dels altres infiltrats,  sense desmerèixer-los, era discreta.

Les autèntiques figures d’aquella generació eren el gran capità Facund i un tal Llorenç, que era esplèndid futbolísticament parlant. El Facund era art pur, arquitectura futbolística, conduïa tot el joc com qui dirigeix una orquestra simfònica, líder, amo i senyor del cercle central. Llançador d’unes  faltes a pilota parada que trobaven l’escaire, efectivitat en la passada, desplaçament en canvis d’orientació que buscaven espais lliures i una connexió divina amb aquest tal Llorenç.

I això que de porter teníem l’Ignasi Segura, fill d’una saga de fusters dels que no se’n fa. L’ignasi aquell any no va tenir massa feina. Els nostres rivals arribaven poc a l’àrea, però quan hi arribaven el cor s’encongia. No és que el futur fuster fos dolent ni molt menys; de fet vam ser l’equip menys golejat de la categoria. El que passava era que jugava amb aquells guants Mikasa de color grog amb puntets negres, que encara ara es fan servir per a tasques de jardineria, que feien que “pilota que tocava, pilota que s’escapava”. L’Ignasi anys més tard va deixar els guants per la cistella de bàsquet, i actualment escala les muntanyes més altes del món (espero que no utilitzi els guants Mikasa per aferrar-se a les roques).

Doncs aquell 84 vam fer una temporada espectacular. Només vàrem perdre un partit; va ser contra l’AEM, 2 a 0. Els altres els guanyàrem tots per golejada. El Llorenç aquest va fer 42 gols, quasi tots a passada del Facund. El petit i ràpid extrem dret, prim com un filferro, era un espectacle de veure com esquivava rivals. Amb la pilota enganxada als peus, el cap alçat i aquella espontaneïtat elegant dels jugadors creatius, enamorava afeccionats entesos. Hi havia entrenadors de nivell que el volien tenir a les seves ordres. Llàstima que la seva evolució com a jugador conforme passaven els anys es va diluir i va acabar sent un jugador normal de poble, amb les seves virtuts i petits detalls tècnics que el feien suficientment bo per considerar-lo un jugador respectat a la regional, però  va perdre tota aquella màgia que s’intuïa de quan tenia dotze i tretze anys.

Últimament m’han dit que ha perdut el control de la seva vida, que el pots trobar fent diverses coses alhora sense massa sentit. Potser busca un espai incomplert en aquest món a causa de la frustració de no haver pogut ser un jugador professional tal com havia somiat. Deu ser per això que el seu subconscient sempre té aquella espineta clavada de no haver triomfat en una cosa per a la qual realment servia, i ara es conforma disfrutant del que no sap fer.

PERE BONELL, EL GENI INCOMPRÈS

     

El Poal és un poble de futbol en majúscules!!! Que tingui la sort d’haver nascut allí no és un fet que influenciï en aquesta afirmació. Hi ha realitats objectives que ho demostren al llarg dels temps. La comunió entre el Poal i el futbol  no s’acaba en unes quantes efemèrides rellevants, sinó que  al darrere hi ha un volum d’històries maques i reals que el situen a l’olimp dels pobles futbolístics amb Denominació d’Origen.

Que uns historiadors hagin descobert, a partir d’un rigorós treball d’investigació de partides de naixement, que el millor jugador del món té les seves arrels familiars a cal Roset del carrer Major no és més que una anècdota que intueix que potser sí que aquest poblet de poc més de sis-cents habitants segrega un ADN que es transforma en qualitat futbolística.

Aquests historiadors no tan sols documenten que  Messi prové de descendents del Poal sinó que van més enllà i diuen que amb el Bojan,  també d’orígens poalencs, són cosins de quarta generació.

Aquesta genètica que pul·lula pel cel del rovell de l’ou del Pla d’Urgell  és més seriosa del que sembla. Només cal fer un repàs de la quantitat de jugadors de cert nivell que han sortit al llarg de les moltes generacions que han escrit la història de l’equip Groc.

Podria parlar de mossèn Balsells, del Romaldo (que en vida donà nom al camp d’esports municipal), del Baudilio, de l’estimat Aumedes, recentment desaparegut, que va jugar a primera divisió amb l’Espanyol, del Jaume de la Dora, del Ramonet de ca l’Agutzil (Deportivo de la Corunya), del Josep Maria Gené, del Robert Salvia i del Javi Diaz, ambdós a les categories inferiors del Barça, i d’un llarg i llarg reguitzell de jugadors que han fet que parlar de l’univers futbolístic poalenc sigui sinònim de bons jugadors.

Però, de tots, n’hi ha un que sobresurt per damunt de tots, l’incomprès Pere Joan Bonell. No es pot entendre la història contemporània  del CFJ Mollerussa sense la participació directa de l’entrenador jugador del Poal.

M’encanten les seves històries i m’encanta com les explica. Morir-me de riure vaig fer quan, amb aquell parlar de nen entremaliat que és i orgullós de rememorar les seves malifetes, em descrivia amb la passió d’un delinqüent mediàtic el dia que el van nomenar “persona non grata” al Principat d’Andorra (va fotre calent tot l’equip i part del públic) o les seves batalles de quan era el davanter centre del Terrassa i va lesionar un per un  tota la defensa del Lleida un dia que tots anaven per ell.

No cal que recordi que la gesta del CFJ Mollerussa d’arribar a jugar a la categoria de plata del futbol espanyol és una fita històrica imborrable, i  el Bonell en va ser l’entrenador en els seus inicis, els més difícils, els que forgen la llegenda, i aconseguí, ascens rere ascens, ficar el nom d’un poble de vuit mil habitants a les caselles de la quiniela.

La figura del Bonell és controvertida, complexa, és la història d’un personatge que juga al límit, una vida de trapezista que camina damunt la corda sense xarxa a sota, una  vida d’excessos que l’atansa a la de les  estrelles del rock.

Una trajectòria de vertigen, d’entrenador, plena d’escàndols; la seva carrera està plena d’enfrontaments memorables vinculats a la defensa dels seus jugadors per bandera amb les diferents directives dels seus respectius clubs. Forma poc intel·ligent la d’anar en contra dels qui et paguen; en aquesta espiral va entrar l’estimat Bonell i lluitar contra tots els de dalt, sense pensar en les conseqüències.  

Però, darrere una personalitat turbulenta incapaç de conviure i sobreviure sota les normes establertes, hi ha el geni incomprès.

Les seves capacitats com a entrenador el van portar a tenir l’oportunitat de ser un dels elegits. El seu caràcter extravertit, una força que neix d’un interior rebel, catedràtic de la vida de carrer,   coneixements futbolístics esquematitzats, la visió clarivident de saber llegir els partits a partir del pragmatisme, una oratòria d’alt voltatge al límit dels decibels permesos, contundent, plena de crits preciosos, un to de veu de mascle ferit que enamorava dones i homes, expressió de dimoni a la cara, les venes del coll inflades, cor d’àngel, mirada tendra, foc pels queixals, debilitat amagada.

L’entrenador com a eix que vertebra tota tàctica, el més fort del grup, l’antidemocràtic, el domador de lleons que els calma   a cop de bastons per acabar fent-los carícies i dormint amb ells.  Respecte espiritual per la puresa dels jugadors màgics (Pere Sala) i pel suc que treia dels més dèbils.

La motivació que causaven al vestidor les seves paraules a través  d’un  discurs seductor, que compagina l’exaltació populista dels dictadors i l’elegància acadèmica d’un catedràtic, i, sobretot, l’amor, l’amor pel futbol, l’única cosa que el fa sentir important, on es refugia dels turments de la vida, la pilota com a medicament, com a amagatall perfecte de frustracions.

Va aconseguir el que tot entrenador somia: l’admiració i el respecte dels artistes, l’honor de saber que cap jugador dirigit per ell va dir mal de la seva persona, i això és un llegat intangible però d’un valor humà inqüestionable i meritori.

Potser se’l jutjarà com un desgraciat que no va saber aprofitar el seu inqüestionable talent, pel que podia ser  i no va ser, com la  persona que no va ficar ordre a la seva vidaperò en el record sempre ens quedarà aquell Bonell genial, de tardes glorioses, el que donava vida al poble quan ens portava els seus equips a fer  les pretemporadas al Poal.  El Bonell que canvià la història del Mollerussa. El Bonell simpàtic i endimoniat, el que jugava a la botifarra de Cal Sellart, el que no es perdia cap festa major, el de les innombrables festes al seu xalet, el que analitzava els partits del Barça al Casal amb comentaris amb què et queia la bava, sens dubte com el Geni incomprès.

El CHUCHO, EL CALVERA I LA BONA GENT DE BELLPUIG

Estimo Bellpuig. Si he d’anar a Tàrrega em desvio, deixo l’autovia a l’esquerra i passo per dins de Bellpuig; m’encanta travessar l’antiga nacional dos. El trajecte que va del Parador fins als aluminis Alutherm, passant per “Semillas Fitó”, la Llotja, l’estació del tren i el Love (puticlub que fa cantonada, que et dóna la benvinguda al carrer que et porta al centre del poble) és un moment especial que em transporta en el temps i em situa a finals dels noranta, època que vestia l’elàstica catalana  que amb tant orgull vaig portar durant sis temporades.

No és que sigui un poble  maco, ni que tingui un encant especial a nivell arquitectònic, per molt que els xovinistes bellputxencs trobin les  arcades del nucli antic la vuitena meravella del món. Els Trilla, i els Casals de torn, en plena efervescència de la bombolla immobiliària van fer créixer com a bolets urbanitzacions, blocs de pisos, infinitats de cases aparellades i un munt de totxos que van transformar un poble amb certa vida rural en un altre de pensat per  a les  classes mitjanes, i el convertiren en un  lloc que no se sap ben bé si és un poble o una ciutat (o cap de les dos coses). Em consta que els que busquen l’esperit de temps passats han emigrat a Preixana.

Però el que sí que fa gran Bellpuig és la seva gent. Vaig tindre la sort de coincidir amb el David Soler (més que un amic, i lateral dret indiscutible), el  Jordi  Panadés (l’ànima del nostre equip), el David Fernández (company de batalles, de festes i altres), el Viles (l’etern capità, líder espiritual,  excel·lent rematador de cap que feia bon ús dels  colzes), el Richi (l’extrem més ràpid de la província), el  François (molta qualitat a l’eix de la defensa), el David Pros  (perla i estrella de l’equip, fantasia i  atreviment, indomable i provocador; encara ara a les seves velleses deixa constància del seu talent al CFJ Mollerussa), l’Àngel Aymerich (genial i tremend),  Jose Antonio, Baiget, Guim, Pepe, Sergi, en pau descansi…  De delegat teníem el Jesús (únic, irrepetible), que parlava d’aquella forma tan divertida que té la gent que barreja dos idiomes per fer-se entendre.  “Vinga, muchachos, a guanyar con dos cojones!!!  Llorenç, menudo partidàs que has fet hoy!!!”.

Recordo el president Pons, al cel sigui, i la seva directiva de quan organitzàvem sopars els divendres després de l’entrenament al Bar López, al Parador, a l’Stop, al Camp de Tir,  al Caliu,  al Jai Alai; els recorríem tots. Pa amb tomata i embotits, truites de patates i amanides per picar al centre de la taula; era el que es portava, la precarietat econòmica del club no donava per tirar de carta ni delicadeses de cap mena.

Als jugadors ja ens estava bé. Què seria del futbol amateur sense els sopars del divendres? El  companyerisme  i la cohesió es forgen curiosament fora del camp. Dins la gestió d’un grup i més quan la majoria de jugadors no cobren, els sopars tenen uns efectes extraordinaris per aconseguir la unió i la fortalesa de l’equip. Puc assegurar sense equivocar-me que, per  obtenir un bon resultat el diumenge, fa més una bona sobretaula que una sessió d’estratègia avorrida.

----------------------------------------------------------------------------

 I no es pot entendre la vida del Club Futbol Bellpuig de les últimes tres dècades sense ressaltar la figura del Chucho: la seva cara és el reflex de la bondat, home de futbol, de  sentiments purs i defensor a ultrança, més en fets que en paraules, que al futbol es pot ser seriós i disfrutar alhora. Gran jugador de jove: el volia fitxar l’Espanyol, però ell preferí quedar-se a casa, amb els seus. Dins del  club  és una institució vivent, tot i que ell s’obstinava a passar desapercebut.

Quan jo jugava, el Chucho sempre entrenava amb nosaltres i reconec que mai vaig ser capaç de superar-lo en un driblatge; fer un u contra u amb aquest home era impossible de superar, i això que el tio passava dels quaranta: es plantava davant teu i era com una piràmide d’Egipte, el seu cos feia funcions de mur de Berlín de l’època comunista; per superar-lo havies de fer accions il·legals. Quin tros de central devia ser en aquelles duríssimes lligues de principis dels vuitanta, on tot es reduïa a pit i collons.

La seva funció d’enllaç perfecte entre jugadors i directiva no era gens fàcil,  sempre posava pau, i no li agradaven gens els partits que s’embrutaven, tot i que nosaltres n’érem experts.  En el seu món no hi cabia l’insult ni les males paraules  i era un exemple d’un comportament que per desgràcia  avui en dia no es destil·la gaire.

  Ahhh! I em deixo el Calvera, que es mereix un escrit a part. He de dir-vos, per als qui no el conegueu, que fora el camp és un tros de pa, una bellíssima persona. Encara ara, quan els de Vilanova vénen  a jugar al Poal i  passa per  casa dels pares a fer el cafè i el raig de conyac, sempre li recordo el que ens va fer arribar a patir. I és que dins del camp i una vegada s’iniciava el joc es tornava boig, es transformava de tal manera que tots al·lucinàvem. No sé si era un problema de pulsacions, d’hormones esvalotades o de deliris inexplicables, però el cas és que cada partit muntava un “pollo” monumental. Els jugadors de l’equip contrari sempre el volien matar (i no exagero quan dic matar), es posava contra el públic, tant el rival com el propi, escalfava el partit a base de protestes exagerades, piscines de medalla d’or, crits desmesurats, fingia lesions (a vegades es lesionava fent veure que es lesionava). Era un col·leccionista de targetes, i més d’un dia havíem de marxar amb la cua entre cames per culpa dels seus espectacles. I això que el puta era un bon extrem, ràpid i tècnic, que no s’arrugava mai i feia un bon nombre de gols.

En fi, nostàlgia de Bellpuig, futbol, amistats, festes  i amors…