dilluns, 1 d’octubre de 2012

PEDROSA, UN MITE DE LA MEGAFONIA PROPAGANDÍSTICA DEL CFJ MOLLERUSSA



Dels dies  lluminosos d’accent surrealista d’aquell CFJ Mollerussa anormal (en el sentit positiu de la paraula) que va escriure, de forma espontània i sense buscar-ho, una  història futbolística i social digna d’estudi, consten al subconscient d’un sector observador de l'època de dos “coses” que poc tenen a veure amb el que consideraríem anàlisi de futbol pur i dur.
Les dos curiositats que us explicaré molt pel damunt són  més aviat de caràcter antropològic (no sé ben bé què vol dir antropològic, però és una paraula que sempre queda bé en un escrit). Si utilitzem un llenguatge més d’acord al que pertoca als que no sabem escriure, es podrien definir aquests fragments del calaix de la memòria col·lectiva com dos accions o comportaments lligats intrínsicament a les famoses repercussions que tenen les causes i els  efectes. Actors secundaris d’un moviment que va traspassar la tranquil·litat d’una comarca a través del futbol d’alt nivell i que van aflorar en paral·lel una sèrie de personatges que caracteritzaven de forma exagerada trets específics del tarannà de la gent del Pla.

PRIMERA: la Penya els Bruixots. Les casualitats no existeixen: si el Mollerussa va arribar on va arribar va ser per la suma de molts factors. Bona gestió directiva amb persones serioses al capdavant i capacitat econòmica forta al darrere (senyors Miró, Pujol, Gasset, Rosselló, Raventós…), bona planificació esportiva i suport popular.
S’ha de destacar que a part del públic potencial que subministrava els pobles de la comarca, els habitants de soca-rel d’un poble emergent i ple de dinamisme i  aquella primera immigració dels anys seixanta -la majoria provinents d’una Andalusia sense oportunitats i que es van instal·lar al carrer de Llorenç Vilaró i adjacents, tan positivament integrada al teixit social de Mollerussa- es van fer seu el club.
El futbol, altre cop  com a eina integradora, com a punt de trobada de diferents capes socials, i els Bruixots representaven aquella fusió perfecta de gent de diferents procedències unides per una sola bandera, en aquest cas la blanca i blava del Mollerussa.
Tanta eufòria va afectar aquell esclat d’ascensos (quasi de forma ininterrompuda es va pujar de primera regional fins a segona divisió A, brutal!!!) que va ser quasi impossible mantindre en ordre les emocions. Una espècie d’èxtasi continu pul·lulava per l’ambient de Mollerussa, tot funcionava -a les nits el Big Ben (discoteca campions) arrasava i els diumenges a la tarda el futbol jugava el paper de droga dura per la vena.
Cada cop que el Molle feia un gol d’importància hi havia invasions  de camp descontrolades (s’entén per invasió saltar al camp en massa sense fer cas de la policia). La veritat és que acollonia la cosa; la gent saltàvem al camp a abraçar-nos amb els jugadors i els jugadors s’abraçaven a nosaltres. Molts dels “assaltants”, amb la cervesa evidentment de vidre i el porret de marihuana  a la boca, feien el gest d’invitar els jugadors; i no us penseu gent qualsevol: advocats, directors de sucursals (oi, Pol?), paletes, gerents de cooperativa, empresaris, fusters, aturats... tot demostrant que al futbol el hooliganisme no hi entén d’estatus social.
I si no que li expliquin al linier del famós partit entre el Mollerussa i l’històric  Tenerife, al qual des de la zona noble del camp (tribuna) on “teòricament” seia la gent de condició li va caure a bastant potència unes monedes al cap que el van deixar doblegat  (ara segur que amb la crisi econòmica ningú es gasta un euro per una acció com aquesta) i que van fer que tanquessin el camp, si no recordo malament, quatre partits. Els diaris generalistes tradicionals (Sport, Mundo deportivo) es feien creus en les seves cròniques del salvatges que érem la gent de ponent, ens tractaven d’homes primaris, una espècie de cosins germans dels homes de cromanyó. Per les accions i comportaments usuals que teníem la majoria dins del recinte esportiu, potser encara es quedaven curts.


SEGONA: tota la meva joventut he dormit en un llit vora el campanar del Poal. La peculiaritat d’aquest campanar és que toquen les campanes cada quart d’hora (no tot són avantatges per viure en una plaça vora de l’església). I quasi tots els dissabtes del món dels 18 als 30 anys he anat a dormir a les set de la matinada, per la qual cosa comprendreu que les infinitats de ressaques les he compartit amb els tocs de campana que cada quart d’hora perforaven un cervell que ja estava prou castigat pels efectes de la nit.
Però el que em matava de veritat no eren ni les campanes (que sí) ni la ressaca (que també); el que realment el meu cos no perdonarà mai era que a les dotze del migdia venia el Pedrosa de Mollerussa amb el seu Renault 4 blanc amb el megàfon incorporat a la baca i una bandera desfilada del Mollerussa anunciant el partit de la tarda. Amb la cançó que tots coneixem: “Na nara nanananana, na nara nana na nana. Aquesta tarda al municipal de Mollerussa interessant partit de futbol entre el Mollerussa i el Manlleu. Socis i afeccionats, seguidors del Mollerussa, us hi esperem”. I ho repetia una i altra vegada com un disc ratllat. I quan s’allunyava i semblava que el maleït so rovellat del megàfon desapareixia, i la calma només era trencada per un altre toc de campana, tornava a fer un parell de tombs pel poble insuportables. Ni els coixins al cap, ni els casc de dj que pressionava amb les dos mans a les orelles podien eliminar aquest trauma de joventut.
A vegades, desesperat, treies el cap per la finestreta que dóna al carrer, amb ganes de punxar-li les rodes i desenxufar l’equip de so. I  amb  la cara que et deixen uns quants cutty sarks amb llimonada, és a dir, blanca, ulls inflats i cabell despentinat, observaves l’espectacle de veure passar aquell escàndol de soroll al ralentí pel davant de casa, amb el Pedrosa tot feliç, satisfet, baixet i grassonet, de cara vermella i fària a la boca a qui, en veure’t tot trinxat per la finestra, se li escapava un riure que només he vist al JR Ewing de la sèrie Dallas.
I quan tornaves a estirar-te al llit, abatut, intentant tornar a dormir, encara senties de fons “ Mollerussa victòria, Mollerussa endavannnnnttttt!!!

5 comentaris:

  1. Magnífic aquest relat costumista. Quins records !!!
    l'R4 i el fubol de quirats a Mollerussa.

    "Tangana en Mollerussa"
    http://hemeroteca.mundodeportivo.com/preview/1988/10/10/pagina-19/1454028/pdf.html

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies Francesc!!! Realment aquella època va donar per molt.

    ResponSuprimeix
  3. només vull dir, no sé si al meu favor o en contra, que no m'he fumat mai un porret de marihuana...

    ResponSuprimeix
  4. Jo no recordo la primera part però la segona, i tant! quin crack aquest Pedrosilla i que maleït!!! si a Poal donava dos tombs a Mollerussa, no t'ho pots ni imaginar!!!

    ResponSuprimeix
  5. Sense conèixe'l, m'imagino perfectament la cara de JR (rodoneta, turgent, amb ulls de foc i de grandíssim malparit)que devia fer quan et mirava...

    ResponSuprimeix