diumenge, 26 de febrer del 2012


LES DURES RESAQUES D’UN DIUMENGE AL MATÍ.


Nit de carnaval, estic assedegat, cauen tres voll-damms amb menys d’una hora al One (pub de Mollerussa molt recomanable), son les dos i mitja de la matinada i just quan el Pablo, perruquer i dj, però abans de tot amic, fica el tema A forest dels The Cure, contra la voluntat de l’ànima, li dic a l’Esther si m’acompanya a dormir. No es que m’avorreixi ni molt menys, però aquest cop, el cap es mes intel·ligent que el cor i em recorda que demà a les nou del matí estic convocat a Miralcamp per jugar el partit de la lliga de veterans, contra el CF. Magraners.
M’encanta sortir per les nits,  tant com jugar a futbol, i la veritat es que tot i que no hi ha dubte que la cosa no sigui molt recomanable per un pare de família a punt d’arribar als quaranta  i no es un acte  especialment d’exemplaritat per a joves que s’inicien en els bons hàbits de l’esport, tampoc  pretenc fer apologia de l’agermanament de la nit i la pilota .
Per això ja tenim al gran Guti per donar-nos màsters avançats de demostracions reals del que no s’ha de fer. No cal tenir massa llums per saber que el rendiment d’un jugador passa en bona part per saber-se cuidar i que la qualitat individual i el talent no es suficient per oferir el millor de tu, si a radera no hi ha un rigorós sacrifici… bla bla bla i bla.
Però no us enganyeu amics,  també es cert que pocs jugadors de l’àmbit amateur tenen la costum de quedar-se  a casa descansant la nit abans d’un partit, si es així, no he tingut la sort de coneix-se’n cap per aquí al farwest.
He d’admetre  que els efectes secundaris d’una nit de festa i la de desprès d’un partit disputat son paradoxalment similars. Els dies que florejo gustosament  amb la mística nocturna i festejo com adolescent enamorat, amb tota la gama de licors que les prestatgeries dels pubs exposen a vista dels meus ulls , tardo una setmana sencera  a recuperar-me.
Per d’altra banda  quan jugo el partit del diumenge i m’agafa per córrer (qui em coneix sap que no es molt habitual), també necessito de set dies perquè el meu esquelet comenci a caminar com ho fan els humans.
 I ja no et dic els caps de setmana que compagino la gresca amb l’esport ,(cocktail mes explosiu que els caipirinyes que fa el Maki) que per una lògica i senzilla  regla de tres, son dos les setmanes  que necessito per ser una persona amb les facultats  que em pertoquen com a un mamífer normal.
Amb aquest precedents i característiques personals,trobareu previsible el que ara us explicaré.
Sona el despertador del mòbil  a l’hora de l’àngelus, que vindria a ser als volts de les vuit del matí , en un primer moment no se ni on soc. Palpo amb les mans a les fosques i els ulls tancats buscant el mòbil que es sobre la tauleta de nit, i aconsegueixo parar-lo. El silenci torna,  sembla anunciar que puc dormir mes, però l’horrorosa alarma amb la seva depriment musiqueta,  toca per segona vegada. Tot i que la cantarella  em mig desvetlla, intento fer veure que no la sento. Al mateix temps  noto l’escalfor de l’Esther  que a part de ser la mare dels meus fills, compartim llit, i mirant-la de reüll aprecio que dorm com una reina, abrigada a la funda nòrdica.
En primer moment  i en vista  que em fa un mal de cap considerable i les cervicals les tinc engarrotades, decideixo seguir dormint, es l’opció mes intel·ligent que em demana la sàvia naturalesa, però als cinc minuts d’aquest idil·li , l’àngel de la guarda, em recorda que ahir al vespre em va trucar el Monki (màxim responsable de l’equip del Miralcamp) desesperat, que vingués urgent, que anem molt malament d’efectius per al partit d’avui.
El sentit de la responsabilitat que tan el deixo de banda quan el cos no es serva dret, aquesta vegada es benevolent.
M’aixeco del llit mig marejat, despullat de cintura en avall o vestit de cintura en amunt, que cadascú o interpreti com vulgui. Encenc la llum de la tauleta de nit i trobo els calçotets penjats a la llampera i el primer que em passa pel cap es “aquí collons se’l hi ocureix  programar un partit l’endemà de carnaval !!!.
Em miro al mirall del lavabo i em veig mes blanc que l’Iniesta , em dutxo i guanyo una mica de color a la cara, preparo la bossa esportiva, amb la camiseta del Miralcamp, que te un disseny molt similar a una abella, pantalons, dos parells de mitjons, els protectors (importants ja que juguem amb el Magraners) tovallola, botes de futbol, xampú i sobretot les xancles, no cal que recordi la ràbia que fa quan et deixes les xancles i no tens el coratge  d’entrar descalç a unes dutxes amb microbis suficients per desintegrar els dos peus amb cinc minuts.
A les nou i quart ja soc al camp, net i polit però amb molt mal de cap, soc dels primers a arribar, juguem a les deu, i quan l’àrbitre passa revisió de fitxes  només som  nou jugadors de camp i l’Àngel que es el porter. Quina putada!!! em tocarà jugar tot el partit!!! Aquesta es la diferència de quan ets juvenil a veterà, quan tens setze anys t’emprenyes amb el mon sencer si no jugues i quan en tens quaranta no hi ha cosa pitjor que estar els noranta minuts al camp.
El meu cos a molt estirar esta preparat per aguantar mitja hora, no he pres cap medicament ni filets amb clenbuterol, el cafè amb llet del matí es l’única reserva energètica que disposo.
Quan  el partit es a punt de començar  arriba el Pau amb el cigarret enganxat als llavis, de la boca em surt “ de puta mare!!!” , ja som onze.
Els del Magraners son divuit o vint jugadors, van segons a la classificació i mirant les nostres cares ja es freguen les mans. Al quart d’hora ja perdem cero a tres, jo tinc dos oportunitats clares per marcar que erro estrepitosament, els dos esprints que he tingut que fer m’han asfixiat i començo a suar toxines, amb pena i dolor arribem a la mitja part perdent quatre a un.
Al vestuari males cares i pocs comentaris, algú que no penso dir el nom, diu que podem remuntar. No puc evitar de riure.
A mitja segona part, m’arriba una pilota alta (en aquesta categoria no es juga per terra) la controlo d’esquena a la porteria rival amb el pit, la baixo protegint-me  al mateix temps que giro cent vuitanta graus i de repent,  una espècie d’armari empotrat en moviment de dos metres d’alçada per dos d’amplada, se’m emporta com si m’aixafés un TGV i picant genoll contra genoll  em deixa tirat a terra amb una distensió de lligaments i un dolor que no noto ni la ressaca. Veig les estrelles i com pardalets que roden pel meu cap, i sento una veu que es la del armari empotrat en moviment, que abans que l’expulsi l’àrbitre em diu “perdona tio, iba a por el balon”,  no puc seguir, deixo l’equip amb deu , marxo coix cap a casa, perdem 3 a 8.
Per la tarda, gel, antiinflamatoris, i caminant com un vellet amb artrosis crònica, vaig al One a veure el Barça-València. El Messi fa quatre gols….

dilluns, 20 de febrer del 2012

ENTRENAR AMB PANTALONS CURTS, DUTXAR-SE AMB AIGUA FREDA, PAGAR PER JUGAR.


La meva amiga Montse Cervelló, que per qui no la conegui es una espècie de Maradona del futbol femení d’aquí de Mollerussa,(quan dic Maradona, no em mal interpreteu) em comentava l’altre dia mentre em venia dos cerveses casolanes que produeix el seu home, que comença a estar una mica farta d’aquest aburgesament del futbol professional.
Hi ha la certesa, cada cop mes extensa, adoctrinada per mossèn Guardiola i legitimada pel nostre amic portuguès, que els partits s’han de començar a guanyar molt abans de que comencin.
Els actuals gurus de les banquetes mundials han revolucionat el famós entorn, i no tan sols se’l han apropiat com a eina de treball, sinó que l’utilitzen com un jugador mes.
Batalles psicològiques, filigranes comunicatives, missatges enverinats i constants elements distorsionadors, alimentats a través dels  potents altaveus d’una premsa esportiva, que es frega les mans cada cop que hi ha una roda de premsa calenta.
Tot estudiat i re-estudiat, treballs d’investigació a càrrec d’un exercit d’ajudants qualificats que aporten informació i coneixement, anàlisis de partits en soterranis foscos visualitzant els punt febles del rival, controls exhaustius de l’estat físic dels propis  jugadors,  estudis estadístics mil·limètrics. Tot aquest professionalisme actual que busca la perfecció, porta a situacions a vegades que xoquen bruscament amb la realitat.
Aquells factors que no pots autocontrolar, com si has de jugar a menys cinc graus de temperatura amb el camp glaçat, que si l’entrenador de l’equip rival deixa la gespa alta com un bosc, que si els recull pilotes tarden a donar-te la pilota quan perds, detallets i cosetes de tota la vida que en aquesta era que vivim capaç de ficar xips a les soles de les sabates dels jugadors, comencen a fer nosa.

Que voleu que us digui, per moments trobo a faltar l’essència d’aquell futbol desordre que semblava un carrer de Kandahar sense semàfors, amb joc sense tàctiques ni pors, futbol total de pujades i baixades  de tensió. Aquell futbol que fica dels nervis als entrenadors i  torna boig als afeccionats.
Joc amb tocs d’anarquia, de llibertat de moviments, de taquicàrdia constant, de poder a poder. Partits trencats, on tot si val i que alça al públic del seient, (recordeu el 5-4 del Barça –Atletico de Madrid, amb el macanudo Pizzi extasiat)
Quants partits hem vist amb la gespa impecable i ens em avorrit com a ostres? Jo recordo partits dels vuitanta al vell Atotxa de San Sebastià ,al Molinon de Gijón  o a la Catedral de San Mamés, que semblaven els camps de pasturar de la Guingueta d’Àneu i frisaves de veure aquelles lluites, sobretot  els dies de pluja.
Això si era espectacle!!!! camisetes xopes fusionades al cos, genolls ensangrentats, fang al cul d’aquells pantalonets que deixaven a la vista tota la cuixa de mascle ibèric i que marcaven paquet, per deliri de les senyores.  Jugadors que es treien els mocs del nas pressionant amb força les fosses nasals  amb l’ajuda de l’índex per deixar l’herba mes verda si cal,  l’aigua regalimant per les grenyes flamenques tant autèntiques  de l’època, mentre els Urizars Azpitartes de torn  els amonestaven amb alguna que d’altra targeta per aquelles entrades de xocs frontals entre  jugadors que sortien lliscant i rebotats   fins a topar a les tanques publicitàries, com cotxes de formula 1 que surten de la pista quan es molla.
Ja se el que penseu. El joc angelical dels darrers anys d’un  Barça que compagina el romanticisme amb l’efectivitat, necessita imperiosament de que fins i tot detalls insignificants estiguin sincrònicament conjugats per desenvolupar aquest futbol art que ens ha fet bavejar com nens davant una xocolatina.
Tota aquesta cerca de la perfecció requereix de moltes atencions vitals, sigui  gespa ben talladeta, camp humit per circul.lació ràpida de la pilota, jugadors amb controls dietètics personalitzats, treballs de recuperació amb gel,  priorització al descans, i una vida dedicada en exclusiva al futbol.
Un ordre i disciplina de seminari que ha imposat  mossèn Pep  amb èxit rotund, pujant el lívid a tot bon afeccionat al futbol i produint  autèntics orgasmes (de mes de deu segons) a la sempre patidora i pessimista culerada,  que amb aquesta aposta atrevida  de joc fantasia ha pujat un esgraó la forma d’entendre el futbol modern, fins al punt de començar a qüestionar si estem davant del millor equip de l’historia(per mi indiscutible).
Però Barça a part, que es difícilment comparable a res del vist fins ara, trobo a faltar una mica aquell esperit macarra però honrat dels jugadors del nord dels anys vuitanta, Satrusteguis, Zamoras, Lopez Ufartes, Urkiagas, Lirezanzus, Argotes, Sarabias, Mesas, Landaburus.. que tant van ajudar a encendre la passió de l’esport rei.
Es per això Montse que et dono la raó, aquesta colla de divins mediatics del rectangle de joc, ballarins de saló, artistes de l’estètica, els de les portades de Mango,  anuncis de natilles i imatges de Play Station, haurien de baixar algun cap de setmana per el camp del Belianes, Sant Guim de Freixenet, Pobla de Segur, o el del Fondarella que ja veuries que ràpid els passa la tonteria. I ja no et dic de si es passessin un dia de rigorós hivern amb la nostra boira inclosa per la Mariola a jugar contra el Gardeny (pel seus seguidors es pronuncia gardeni) amb un resultat advers dels de la barriada  i els castiguessin amb una cosa molt habitual en aquell club com es  privant-los de l’aigua calenta.

dimecres, 15 de febrer del 2012

TACS D'ALUMINI


Meitats del noranta, formo part de l’equip del C.F. Bellpuig, primera regional, ens entrena el pare de l’il.lustre Joan Capdevila, fill predilecte de la ciutat de Tàrrega arran de ser campió del mon del 2010 amb la selecció espanyola al mundial de Sud Africa.
El Joan, home de futbol,  que tots els dissabtes a la tarda, li agradava jugar a les cartes amb el cigaló fent-l’hi companyia i tertulià actiu de bar, es passava  mirant per televisió tots els partits haver-hi i per haver en cartellera, es xapat a l’antiga.
De quan entrenava recordo les sessions mes avorrides i soporífers que un es pot imaginar i les seves tàctiques rudimentàries provinents de fonts futbolístiques de l’època del Puskas, tot i que infumables sempre donaven bons resultats.

Costa molt mesurar l’afirmació  “bons resultats”, en el nostre cas, ho argumento en el sentit que érem un equip incapaç de fer quatre passades seguides entre companys  i a canvi  durant les temporades amb en Joan de míster sempre quedàvem a la zona noble de la classificació, tocant amb la punta dels dits la promoció d’ascens a preferent.
Si algú es pregunta, el motiu del perquè un equip  amb tant poca qualitat tècnico-tàctica individual, oferís a canvi tant bon resultat a nivell classificatori, la resposta de ben segur  desapassionarà als acadèmics de l’esfèric.
De la boca d’en Joan, arpejat vora la pissarra malmesa del vestidor i amb un escuradents pla a la comissura dels llavis, un cop acabava de dir l’alineació, li sortia la frase màgica que partit rere partit ens recordava com militar que instrueix al soldat.
“NOIS LA  PORTERIA A CERO!!!”, aquesta era la consigna, acompanyat d’aquest missatge magistral a ulls d’un destraler , seguia tot convençut  “si manteniu la porteria a cero, alguna que altra  oportunitat tindrem i amb ella el gol caurà, la regional fa temps que m’hi esbarallo i ja està tot inventat, contundents en defensa i precisos en atac, si ens em d’arromangar les maneges ficar-nos la granota de treball i afilar  els tacs d’alumini  per tal de mantenir la porta a cero, ho fem, al radera que no passi ni l’aire, d’acord xavals?”
Val a dir que amb aquests discursos i uns jugadors obedients ,poc bamp tardar a guanyar-nos una certa fama d’equip  violent, per dir-ho d’una forma suau.
 Cada cop que es  disputava una pilota dividida  amb els mitjos i davanters rivals, les robustes cames dels nostres gladiadors   picaven de l’altura del genoll en amunt.
I , jo pobret jugador que intentava acaronar la pilota, influenciat pels passes interiors al espai del Laudrup,em passava bona part del partit intentant controlar pilotes que m’arribaven com míssils descontrolats, em sentia la mar de protegit, tenint aquest reguitzell de jugadors que netejaven els rivals  del rectangle de joc.
 Es ara que em trec el curs d’entrenadors quan estudiem les metodologies de treball contemporànies, els nous  models d’entrenador, les noves tendències i sistemes d’entrenament, que si la periodització, la ciclatització, els macrocicles, mesocicles i microcicles dirigits, es quan penso amb el Joan, i no puc evitar de riure per sota el nas, i ficar-me les mans al cap.