dimarts, 6 de novembre de 2012

L'ENTRANYABLE SR BONVEÍ I DE QUAN JUGAVEM ALS CARRERS




En un d’aquests matins que camines  a pas ferm però amb el cap i la mirada fixada al terra, estampa clara que el treball capfica  tot humà que es treu el seu sou a partir de l’habilitat de la seva esquena i la vèrbola de la seva boca, i que  pensatiu i absent de l’entorn  avances pel centre de Mollerussa esquivant transeünts, per acabar  topant amb la llarguíssima espera que suposa parar-te al semàfor del pas de vianants que hi ha vora l’església, en adonar-te que el semàfor és vermell, descobreixes que estàs en un planeta anomenat Terra.
Allí mig embadalit, en aquesta pausa intemporal que suposa esperar que l’homenet de verd del semàfor et doni permís per arrancar de nou  el teu trajecte sense que cap cotxe t’aixafi com una magrana,  coincideixo  amb l’amic Pol Xinxó (lector assidu del campdeterra), que em pregunta encuriosit  si era ell el Pol que mencionava en l’últim escrit, on l’acusava de ser un dels afeccionats de “Molle” que assaltaven el camp  quan feien un gol d’importància.
 Ell, el Pol , que és comprensible i tolera les meves al·lucinacions, amén de molt educat, m’estira una mica les orelles i m’afirma que ell a la vida s’ha fumat un porret de marihuana (no sap si per bé o per mal) però que em perdona perquè sí que era uns dels que embogia quan el Tòfol fotia un gol per l’esquadra.
I quan ens acomiadàvem després de petar la xerrada (amb l’homenet del semàfor ja saltant unes quantes vegades en vermell),  al Pol, amb la mà acariciant-se la mandíbula i un to de veu nostàlgic, se li encén la llum i em  proposa:”Llorenç, no has pensat escriure res sobre l’època del Bonveí?” L’ego interior se’m dispara a nivells malaltissos, m’agafo la proposta del Pol com un encàrrec (somni de tot escriptor) i crec, enganyant-me a mi mateix, que hi ha gent a qui agrada el que escric. Tota la humiltat que  amb esforços interiors intento tenir en totes les accions quotidianes del dia desapareix de cop. I com si fos un professional de la ploma estilogràfica, em sento Quim Monzó davant la figura del Pol i li dic, amb una seguretat que no tinc: “Això està fet, Pol!” El pròxim escrit, dedicat al Sr. Bonveí i, per descomptat, a vós…

Principis dels vuitanta, les instal·lacions esportives  del CFJ Mollerussa són lamentables,  per dir-ho finament; de fet, com la majoria de camps i vestidors de tot el país. Hi havia dies que els futbolistes ens canviàvem en una  corralina petita que hi havia vora uns urinaris infectats; això, els dies que teníem sort, perquè, quan aquesta cambra d’insectes diversos estava tancada amb clau, la petita grada exterior de formigó, coberta amb uralita de plàstic d’un verd ronyós, feia de vestidor, i no vegis els dies de boira el bo que donava despullar-te a l’aire lliure.
 La canalla d’aquella dècada fa vida de carrer. No hi ha ni extraescolars  ni activitats de lleure rellevants. Un cop surts de l’escola toca carrer i futbol; a vegades jugues a boles d’altres a l’amagatall i, de tant en tant, a policies i lladres amb pistoles fabricades per nosaltres mateixos amb gomes de pollastre i pinces de fusta d’estendre la roba  que expulsaven bales de panís.  Fora d’aquests jocs,   heretats de generacions passades, carrer i més carrer, pilota i més pilota; i resultat d’aquesta vida alegre a l’aire lliure es formen  nens espavilats amb mirada entremaliada que perden la innocència abans  que els  surti grans a la cara.
Aquesta és la generació dels Esteban, Malaves, Troyanos, Cuadrados, Pocorulls, Eliseus, Xinxons, Ortegas, Salvadors, Rullós… Eren els nens de la posttransició, mals estudiants,  criatures de  cabells llargs i oliosos que cohabitaven amb polls que ni el filvit xampú eliminava,  homenets que desprenien  vivesa adolescent, alegria verge, picaresca infantil, espavilats, riallers, divertits, exagerats, actius, observadors,  trapelles.  El carrer com a formació universitària de les relacions socials, emancipació de complexos; i com tota vida amb moltes hores a la intempèrie, també n’hi hagué que es desviaren i s’introduïren en carrers sense sortida.
D’aquella tropa amb qui vaig tenir la sort de coincidir, em quedo amb quan jugàvem a futbol a Mollerussa i l’entrenador n’era el Sr. Bonveí.
En aquells temps no es començava a jugar en categories federades fins als tretze anys (categoria infantil); és a dir de tretze cap a vall tots els partits eren de caràcter amistós, i ell era l’entrenador que organitzava els partits amb els entrenadors dels altres pobles.
Recordo el Sr. Bonveí com un home d’avançada edat, amb arrugues marcades al coll,  rialler, to de veu  fort i sorollós, de cabell ondulat i gris, amb ulleres gruixudes, de pell morena i anatòmicament  prim.
 Quan nosaltres arribàvem suats de jugar del carrer per tornar a jugar al camp de futbol, ell ja hi era; el camp era  casa seva, ens esperava i de forma pacient ficava ordre a les nostres emocions. Feia funcions de pare esportiu, ens estimava com a tal, era apassionat, se’l veia feliç i realitzat; intuïes que l’hora de l’entrenament era el seu moment. Nosaltres, entremaliats però obedients, educats encertadament a la cultura gitana de tenir respecte absolut per la gent gran, complíem les seves ordres al peu de la lletra, i ell,  amb traça, exercia l’autoritat necessària per controlar un grup;  sentir-se útil i important davant nostre l’extasiava i el  rejovenia.
Amb el respecte elevat a la categoria de sant que em mereix la seva figura, per ser una persona per les ordres del qual van passar  moltes generacions de bons  futbolistes i per ser segurament la primera persona que a molts de nosaltres ens va introduir l’estima pel futbol, fins al punt de declarar amor etern a la pilota, no voldria desmuntar el mite, però no puc evitar de somriure  quan penso amb els entrenaments que fèiem i la forma en què els portava a terme.
Fora el camp la seva indumentària habitual era camisa de llenyataire de quadrets blancs i negres, pantalons  de pana gruixuda marró i de calçat solia portar aquelles sabatilles  també de quadres molt populars que bàsicament el gruix de la població utilitzava a l’interior de casa de conjunt amb el pijama per abans d’anar a dormir;  el Sr. Bonveí i d’altres també les portaven al carrer, sense vergonya aparent.
 Quan es canviava per dirigir l’entrenament duia la mateixa camisa de quadres, es ficava uns pantalons de xandall de licra blau marí ajustats amb les tres ratlles blanques verticals als costats, sense mitjons, i de sabates de futbol, les mítiques Munich amb la creu taronja. Cal dir que al xandall li faltava un pam per arribar als turmells i tinc dubtes si les Munich eren tres números més grans del que corresponia al seu peu, la qual cosa provocava un efecte visual similar a la figura del Fofito (pallasso estrella dels vuitanta).
L’entrenament de tall clàssic estava estructurat en tres fases: Fase Inicial, escalfament; Fase Principal, partit i Fase Final, xuts a porteria. L’escalfament era un espectacle, el Bonveí, que devia rodar entre els seixanta i setanta anys (a mi em semblava que en tenia noranta), es ficava al davant del grup i dirigia tot tipus d’estiraments articulars Podeu imaginar-vos que un home d’aquesta edat no té uns mínins de flexibilitat que salvessin la dignitat d’un preparador físic. Quan fèiem el típic estirament de tocar amb les puntes dels dits de les mans  la punta dels dits del peu, ell havia de doblegar els genolls uns 90 graus  per poder fer-ho, i sentíem com li cruixien tots els ossos, que petaven en cadena i de forma progressiva conforme l’home es movia.
 Però el Sr. Bonveí tenia màgia, tenia el secret del bon entrenador -la qual cosa el lliura de tot detall tècnic-, que és  tenir contents els jugadors, i això, que no s’aprèn a les escoles de futbol, no és fàcil. Puc comprovar actualment, ara que exerceixo de segon entrenador a l’Artesa de Segre, que no hi ha tàctica que valgui si en el conjunt global de la plantilla hi ha un consens de mínims on l’harmonia social del grup sigui tan forta com la del seu talent futbolístic.
D’aquell equip, que era boníssim, recordo no haver perdut cap partit. Quan ens desplaçàvem fora de Mollerussa, el Sr. Bonveí ens convocava a tres bars històrics de la Mollerussa emergent de principis dels vuitanta: el Bar Canal (de quan el Bar Canal era el bar per excel·lència dels treballadors del barri i el David Pocurull, fill dels propietaris i excel·lent porter, ja mostrava interès a fer-se veure darrere les barres), el Bar Mollerussa (vora la casa del Sr. Bonveí)  i l’estimat i recordat, i per desgràcia ensorrat,  Blanc i Negre de davant de la Salle.
La litúrgia: entrar al bar amb la bossa esportiva i cara de son, pentinats amb la clenxa de costat amb litres de colònia de granel que feien del nostre cap un ecosistema d’éssers vius.  Els pares, uns fullejant la premsa esportiva al mostrador de la barra, d’altres  entusiasmats fent el cigaló oportú com qui pren una medicina; el Sr. Bonveí, explicant historietes de quan jugava al Deportivo de La Coruña, bebent sempre cacaolat calent  i menjant cacauets, però sempre amb la mirada dispersa fent recompte de nens i marcant el temps per no fer tard; i nosaltres, que a poc a poc ens desvetllàvem per en un tres i no res estar “enxufats”, amb aquesta vitalitat que tot nen de deu anys descarrega, i que amb una alegria boja entràvem a les furgonetes dels pares que ens traslladaven als camps de futbol i que nerviosos als seients del darrere jugàvem i cantàvem com si a una excursió de final de curs anéssim (per descomptat superant el nombre de places permeses pel reglament de seguretat viària i ningú sense lligar-se el cinturó).
I d’aquell Sr. Bonveí paternal em va quedar una acció gravada per sempre més, que amb permís de  l’Alzheimer és un record que guardaré amb carinyo al calaix de la memòria. És un dissabte a les 10 del matí d’un rigorós hivern,  dia gris, lleig, de molt fred, juguem contra la Seu d’Urgell; el camp gran del Mollerussa està molt humit, amb tolls d’aigua i fang; surto amb el número set a l’esquena a la posició d’extrem dret; fa un aire tan fi que m’entra al moll dels ossos; estic tan gelat que amb els dits de la ma sóc incapaç de fer l’ouet i les orelles les tinc tan vermelles i rígides que si a algú se li hagués ocorregut de tocar-les m’haurien caigut a trossos.
 Comença el partit, estic apàtic; afectat pel fred em sento com si jugués dins una càmera frigorífica;, no entro en joc, m’arriba la primera pilota i quan la intento controlar amb l’interior del peu  em passa per sota. Des de la banqueta sento la veu del Sr. Bonveí que em diu: tranquil, Llorenç; la pròxima!!! Tinc deu anys i juguem amb nens de tretze i aquests de la muntanya en foten tres com jo, estan ben alimentats… A la segona pilota que m’arriba estic lent i el defensa me la roba  amb molta claredat, miro a la banda amb tremolors de fred i noto com l’expressió que dibuixa la cara del Sr. Bonveí preveu que no faré gaire bon partit. Estic tan gelat que tinc els llavis morats, les dents es toquen les unes amb les altres, primer símptoma de congelació,  i els llagrimalls dels ulls em dificulten la visibilitat. Als deu minuts em tiren una pilota llarga per la banda dreta, corro sense massa convenciment, la pilota es para  enmig d’un toll, el lateral esquerrà de la Seu -de similituds morfològiques a un porc senglar- xuta l’esfèric com si el volgués trencar, amb tanta mala sort que a mi, que estic davant, m’impacta a la cara i em fulmina en rodó a terra. Una pilota Mikasa inflada amb compressor d’aire, que és pitjor que una pilota medicinal, impacta a una cara tendra congelada. La primera sensació que tinc és que m’ha desaparegut el nas, que el cap se’m fa gran i que la matèria gris del cervell surt per les orelles, i en caure a terra tinc la gran sort de coincidir amb un enorme   toll d’aigua amb trossets de gel. Els jugadors del meu equip m’atenen i el jugador porc senglar de la Seu d’Urgell riu.
 Em treuen del toll i una camiseta que era blanca ara es marró. El Sr. Bonveí surt de la banqueta, m’agafa en braços (no dec pesar mes de vint quilos) i em torna a ella, allí em treu la camiseta molla, m’eixuga el tronc i esquena   amb una tovallola seca, em fica una altra camiseta nova i a l’acte m’abriga amb una manta gruixuda, que em retorna i em sent a glòria divina. Amb les seves mans escalfava les meves i en poc temps descobreixo que dins el meu cos la sang circula; recupero la temperatura. El que no recordo és si vaig tornar a sortir al camp, però sempre pensaré com aquell home gran i entranyable ens cuidava com si fóssim fills seus.



2 comentaris:

  1. Enhorabona i gràcies, Llorenç, en records dels temps en què ens vam conéixer !!!

    ResponSuprimeix
  2. A tu Pol...la teva informació m'ha refrescat la memòria... no recordava lo del cacaulat i cacauets...

    ResponSuprimeix