dilluns, 7 de gener de 2013

TRISTA IL.LUSIÓ




Partit de Babies A al municipal de Mollerussa (estaria bé que a partir d’ara s’anomenés Camp d’Esports Jaume Raventós, en honor al president que les ha vist de tots colors i que va agafar les regnes del club quan semblava que estava a punt de desaparèixer; prengui’n nota amic i Il·lustríssim Senyor Marc Solsona).
 Migdia clar i solejat però més aviat fresc d’un dissabte de finals de novembre. Els nens, homenets preciosos d’alegria verge i cara lluminosa, que  tenen entre quatre i cinc anys, salten al camp entre saltirons i passetes curtes i ràpides, amb una disciplina impossible de veure quan els tenim a casa. Diminutes figuretes harmonioses, modelets de catàleg, joies en moviment que van acompanyats i segurs pels seus entrenadors, el Sergi Prats i  el Dani, més conegut com el “pollo”.
La canallussa enamora tant i és un lligam enigmàtic tan difícil de resoldre que els pares, quan els observem embadalits, perdem tot el sentit de l’objectivitat. A vegades, o molt sovint, són la representació dels nostres somnis impossibles, l’objecte que canalitza les nostres fantasioses il·lusions; en ells volem veure el millor de nosaltres i confiem, no molt convençuts, que no cauran en els nostres fatídics errors.
 Eduquem els nens a partir de la pròpia experiència,  intentant amanir el seu camí amb la premissa d’aconseguir el que tu no vas ser. Condicionem la seva posada a punt a la vida utilitzant mitjans i dirigint en excés la construcció de la seva pròpia personalitat,  cas que no fossin en un futur pròxim homes de bé.
I situats en aquest punt de fantasia visual i d’esperances engrescadores, és en l’esport  on millor és representat aquest model d’educació del tot implantat.
I assegut amb la teva família a la tribuna del municipal (Jaume Raventós),  veus amb panoràmica reduïda els teus fills  equipats amb tanta gràcia que a tots  els allí presents ens cau la  bava i ens  emocionem en escreix observant com la  genètica que vas crear segons unes ordres naturals una nit d’amor boig corre per damunt de la gespa artificial en busca d’una pilota, que roda marejada, esperant que les sabatilles esportives d’última generació, que hem comprat com una inversió que reverteix, l’empenyin fins a trobar la xarxa de la porteria rival.
La resta tot és secundari: els valors de l’esport, humilitat, esforç, solidaritat, constància, respecte…, la tàctica, el joc, la coordinació dels moviments, la millora dels gestos tècnics, l’ordre posicional, els marcatge, la cultura d’equip passen a un segon pla (són massa petits, es diu en aquest cas). L’única cosa que els obsessiona és el gol, font de tota santedat, que tants milions de diners i emocions genera, i que al subconscient de molts pares (no tots) està situat a l’altar de les seves aspiracions envers la inversió que apliquen als seus fills.
I com a amant dels comportaments de la gent, observes en molts casos perplex com molts  pares i més d’un padrí dirigeixen des de la grada amb gesticulacions còmiques i  cridant un munt de consignes equivocades les evolucions futbolístiques d’un fills que amb cara de sorpresa i ingenuïtat juguen confosos en veure que hi ha més de deu entrenadors donant ordres al camp.
 Mala forma aquesta d’educar futbolísticament els nens en inculcar-los  aprendre a partir de  la finalitat.
 I així ens trobem els entrenadors que ens arriben jugadors en edat adulta, sortits d’uns hàbits heretats de tota una trajectòria llarga de metodologies d’entrenament allunyades del treball necessari que fomenti al jove d’una estructura esportiva més enriquidora.
 I  quan els nostres estimats nens es converteixen en homes a punt per competir contra equips exigents, els trobem   amb una pobríssima cultura tàctica i un dèficit coordinatiu alarmant, fruit del treball precari que generalment i en comptades excepcions es treballa al futbol formatiu.
I és en aquest punt quan pel teu cap repiquen les paraules  del gurú instigador de les noves normes de la filosofia del  futbol contemporani, Johan Cruyff, quan  deia en aquell castellà que no encerta cap article i que intercanvia frases (la gallina de piel), que “en el futbol base los mejores entrenadores”.

De mentre els pares allunyats de la realitat confiem que la flauta soni i als nostres excel·lents fills, cracs potencials segons les nostres pròpies interpretacions, els fitxi el Barça i ens treguin de la ruïna.

1 comentari:

  1. Aquest dia vaig llegir un cartell que hi ha al pavelló de bàsquet del Mollerussa, penjat al costat del suro on hi ha les classificacions de les diverses seccions del club. Hi diu: "Si vols tenir un campió a la família, entrena't fort; mentrestant, deixa que el teu fill jugui feliç"... vaig pensar en alguns pares de l'equip de futbol del Roger, ... i també una mica en mi.

    ResponSuprimeix