divendres, 24 d’agost de 2012

LES LLÀGRIMES DEL RESERVA




El cap de taula de casa nostra -quinielista professional, que va nàixer un llunyà 1932, pou d’una  saviesa extreta a partir de l’experiència-,  després del raig de conyac  que la mare li fica a diari en una copeta  que porta imprès al vidre l’escut amb la corona de Soberano, sense ell pretendre-ho,  ens dóna petites i senzilles  lliçons  de la vida. Per fer-nos entendre part de les seves aventures i miracles recorre al refrany, i amb  habilitat precisa   sempre troba l’adequat al que la situació requereix.
Una de les dites preferides  d’aquest home, que ha treballat el que no està escrit, capaç d’esquerar amb la butxaca buida set fills i un tros de dona  amb cert bon humor, és la que diu “només et farà plorar el que et farà sentir”.

L’últim any de juvenil a la Unió Esportiva  Lleida vaig patir de valent (tot i així no tant com ara treballant de paleta). Teníem d’entrenador el Mingo Serradell, de Linyola, exjugador del CF Joventut  Mollerussa, entre altres, que en la seva època d’extrem dret destacava per la seva velocitat descontrolada i una potència més característica d’atleta de distàncies curtes, amb  limitacions  tècniques amb la pilota als peus evidents. Això, però, no el va afectar per poder jugar fins a tercera divisió nacional, cosa que no està gens malament i un servidor ja firmaria ara mateix haver jugat en tan digna categoria.
Amb el Mingo ja ens coneixíem, de quan jo era petit i el gran Pere Bonell em deixava fer les pretemporades amb el Mollerussa tot i que només tenia dotze anys. Aleshores el Mingo, home de cabells arrissats a l’estil Maradona, ja formava part d’aquella plantilla que va portar la glòria al club de la capital del Pla presidit pel recordat i estimat Joan Miró.
En un primer moment vaig pensar (als disset anys sempre que penses t’equivoques) “perfecte, conec l’entrenador, ell em coneix,  es podria dir que som amics, porto cinc temporades al club amb un bon nivell, titular indiscutible, ben considerat pels tècnics del club, doncs no veig raó per no jugar tots els partits i minuts de la lliga”.
L’amistat (cosa difícil de graduar) que encara a dia d’avui mantenim, tot i coincidir poc, no va aconseguir que tinguéssim constants friccions a l’hora  d’interpretar el futbol. Ell com a entrenador i jo com a jugador teníem dos visions completament antagòniques de com s’ha de moure un equip.
La seva idea o filosofia del joc es basava en moltes precaucions defensives, equip tancat al darrere, sense concessions ni filigranes, en una clara  aposta per jugadors amb característiques  d’un alt component físic.  Joc directe i esbojarrat, de  pressió constant i treball solidari. No hi havia marge per a la creativitat; tot l’ideari del Mingo era ple de consignes acotades i dirigides, s’havia de jugar sobre uns patrons de joc rígids i poc alegres, buscava l’efectivitat i el rendiment a partir de treballar els partits a base de no cometre errors.
Els jugadors de l’equip catalogats d’hàbils amb la pilota, representats pel Sebas Mothe (posteriorment un jugador que va marcar una època al Sícoris de futbol sala)  i jo, les vàrem passar magres.
No hi havia manera d’adaptar-nos en aquest sistema que l’amic Mingo va implantar, que anul·lava la fantasia i ignorava la presa de decisions,  que valorava per damunt de tot l’ordre posicional,  l’actitud militar, un model de joc on vam aprendre  a  conviure amb un depriment   rètol imaginari que   amb  majúscules  especificava que el que feia més de tres tocs seguits amb la pilota era condemnat a mort.
Cinc anys al maleït annex de terra del Lleida  jugant sota les lleis de Bakunin, amb primitius i salvatges  moviments més propis d’un indígena de l’Amazones que viu en llibertat i sense normes, dibuixant  penetracions a partir d’elèctriques  conduccions de  pilota que deixaven una estela de pols que les Patrick Silver alçaven com el pas d’un pura sang en una demostració a galop.
Aquesta generació vam créixer trencant defenses a cops de cintura, zigzaguejàvem tot el que es posava pel davant, formàvem parets explosives, precises i plàstiques, amb l’individu com a eix que gravita i en qui recau la presa de decisions. El jugador, programat com a  únic buscador de solucions, esperit maradonià, lema punk “fes-ho a la teva manera”. La gràcia de la tàctica era que no hi havia tàctica.
 L’anarquia  i el virtuosisme innat que representàvem els anomenats filigranes d’aquell equip van xocar frontalment amb la filosofia que va imprimir el Mingo al nostre equip, i aquella capacitat d’adaptar-se a l’entorn que tot bon jugador necessita i que jo malauradament no  vaig tenir em va fer el que es diu vulgarment  “xupar” banqueta un bon nombre de partits.
Vam fer mala campanya (ens vam salvar pels pèls, dit sigui de passada, per dos gols que vaig fer al camp de la Blanca Subur a tres jornades per acabar la lliga). No culpo d’un sistema que encara avui no defenso; va ser més un tema de qualitat dels jugadors; -d’aquell equip només el Carles Claramunt (bon amic i  de fort caràcter) va aconseguir ser jugador professional. Vam quedar a la part baixa de la nacional preferent i en un d’aquests partits d’una lliga que no vaig disfrutar em va passar això.
Camp de la Guineueta   al vell mig del districte Nou Barris d’aquella Barcelona prèvia a les Olimpíades que estava de cap per avall, plena de forats, obres i molt soroll de compressor. Camp de terra entremig d’edificis lletjos i alts, vespre, poca llum, ambient xafogós, començo el partit a la banqueta, avorrit, no presto atenció al partit i molt menys a les últimes consignes de l’entrenador. Afirmo una màxima tan real com poc comentada: “els que juguem de reserva volem que perdi el nostre equip” (hi estem d’acord?). Unes pipes Churruca m’acompanyen a la butxaca del xandall, que rosego pausadament; amb l’Andreu de Puigvert, que també és un assidu a la banqueta, estem pendents de les nòvies dels jugadors rivals que estan darrere nostre i fem comentaris sobre l’escot vertiginós d’una d’elles, que ens enxampa en veure que els ulls ens volen sortir de la cara, plenament conscient d’aquell parell de raons realçant la seva bellesa. La noia riu; nosaltres, també.
El partit és horrible; ho dedueixo perquè el Mingo es posa nerviós, fa gesticulacions de desaprovació a l’actitud d’algun dels nostres jugadors. No hi ha control del partit per part de cap dels dos equips… i, oh sorpresa!!!, als vint minuts de la primera part una frase del míster m’activa “Llorenç, surt a calentar, que entres en cinc minuts”. Hòstia, l’Andreu, el company de banqueta, em fa un cop a l’esquena, m’impulsa cap a la banda, mentre em trec el xandall amb la mateixa rapidesa que si hagués de fer l’amor amb la noia de l’escot que encara és darrere la banqueta; em cauen les pipes. Ja incorporat a la banda per la sortida immediata, faig uns esprints a màxima velocitat, genolls amunt, talons al cul, moviments articulars, braços endavant, endarrere, salts de cap a una intensitat desmesurada i de passada, mirant de reüll el Mingo, perquè ja deu faltar poc per sortir.
Trenco la suor, ja estic calent (i no ho dic per allò de la noia de darrere la banqueta). Torno a fer esprints, salts de cap, genolls amunt, talons al cul…, però el Mingo no em diu res. El miro i ell em mira, li alço el dit polze de la mà per recordar-li que estic preparat, ell gira la cara i segueix mirant el partit; em torno a moure, genolls amunt, talons al cul, moviments articulars amb una mica menys d’intensitat, ja que estic una mica cansat, crec que en l’escalfament he corregut més que els que són al camp. Li dic a l’Andreu que em passi aigua i mentre faig un bon glop faig com si em volgués tornar a asseure a la banqueta;  ha passat un quart d’hora i no hi ha senyals de vida que surti al camp. A la que el cul és a punt de tocar el banc de fusta, el Mingo diu “corre, Llorenç; corre, dos sortidetes més i entres”. Torno com un llamp a la banda; ni dos ni tres, faig quatre sortides  a tota velocitat, esbojarrades, està al caure entrar al camp i m’activo fent salts de cap, endavant, de costat, flexiono cames, estiro abductors… Estic de conya, decideixo de dir-li al Mingo que ja estic en condicions per sortir, i per mala sort meva l’àrbitre xiula el final de la primera part.
Durant el transcurs del descans el míster m’indica que segueixi escalfant al camp. Obeeixo amb la mosca darrere l’orella; escalfo amb la pilota: conducció, ziga-zagues, bicicletes, sortides endavant i enrere, m’activo en òptimes condicions per sortir  en començar la segona part.
Els jugadors surten al camp per iniciar la segona part. Li dic al Mingo “què? Estic a punt…”. Em respon “cinc minuts més; veig com va la cosa i tranquil que surts, juguem malament i necessito la teva capacitat de donar passades en profunditat als extrems…”. Les seves paraules no em fan efecte, només tinc al cap de sortir al camp i jugar; els jugadors només i només volem jugar; tota la il·lusió, tot el sentit i tota la raó de sacrificar un cap de setmana on podries disfrutar d’amics, amigues, nits i una sèrie de plaers es redueixen a  jugar, jugar, jugar… Estic nerviós, em sento malament, enganyat, porto més de 40 minuts escalfant i per una cosa o altra no surto; decideixo no escalfar…El Mingo insisteix que escalfi, però no tinc ganes  d’escalfar; la noia de l’escot i la seva amiga, que fumen un cigarret amb les cames creuades amb molta sensualitat, em miren, ens intercanviem un somriure.
L’Andreu, el meu soci de banqueta, se solidaritza amb mi; m’estic a la banda sense moure’m. El Mingo em torna a mirar, sembla que finalment em vol fer sortir; portem 20 minuts de la segona part i quan faig la intenció d’anar cap a ell i sortir m’indica amb el palmell de la mà 5 minuts més i cap a dintre…
Ni estic motivat, ni vull sortir; el partit és dolent, insuportable; al camp hi ha dos equips incapaços de fer quatre passades seguides i, com tots els reserves del món, pel cap em passa  “ojalà ens fotin cinc gols...”.
Finalment, a cinc minuts del final i amb 0-0 de resultat, el Mingo em crida i diu “Llorenç, corre, corre que surts”. Amb ràbia interior em nego a sortir; li suplico amb veu entretallada “si us plau, Mingo, no em facis sortir…”. Ell intenta motivar el que és impossible i em diu”va, que segur que fas el gol de la victòria”. Aquesta frase i una personalitat que encara no tinc desenvolupada em fan desistir i contra la meva voluntat i amb molta mala gana em trec la jaqueta del xandall i em poso al mig del camp a punt per sortir. El Mingo i el nostre delegat fan el senyal a l’àrbitre perquè pugui entrar al camp; la pilota està en joc, però no surt a fora del terreny de joc.
A un minut del final encara estic a la banda a punt per incorporar-me i com tot a la vida sembla que estigui creat perquè tot vagi de la pitjor de les maneres, el nostre “meravellós“ equip fa un gol després d’una sèrie de rebots… Tot l’equip celebra el gol amb bogeria (jo, evidentment, no); tanco els ulls i em xafo els llavis... El Mingo salta de felicitat, està content, la seva tàctica ha funcionat, una victòria a fora és per celebrar-la. Jo m’assec ficant-me les mans a la cara com si volgués desaparèixer i de forma discreta i abatut sec a la banqueta enmig d’una festa d’abraçades i alegria descontrolada de l’equip. L’Andreu, que és un bon amic i ha viscut la injustícia en directe, m’abraça com abracen els amics quan et deixa la nòvia; em salten les llàgrimes de ràbia, em trenca l’ànima la humiliació soferta.S’ha jugat amb els sentiments d’un noi de disset anys  el  principal problema del qual és jugar a la cosa que li agrada més del món.
Al temps afegit el Mingo m’estira de la banqueta; dissimulo el que és indissimulable, m’eixugo les llàgrimes, però els ulls estan massa vermells per fer veure que estic bé…; els mocs que em cauen del nas i la respiració dificultosa em delaten.
 Quan passen quatre minuts del temps afegit, després d’escalfar des del minut vint de la primera part surto al camp avergonyit, humiliat, ridiculitzat, xafo el camp de terra caminant amb aquell indesxifrable sentiment de quan et sents un objecte depreciat.
El meu pare i la meva mare estan immòbils  a la grada, són bona gent, persones humils, discretes, que no alcen la veu, que veuen com ningú les injustícies però les pateixen en silenci, han vingut a Barcelona després de treballar un bon munt d’hores  per disfrutar d’una tarda de futbol, per veure, fent el cor fort, que  als quatre segons de ser al camp l’àrbitre xiula el final del partit.

Hem guanyat (perdó, han guanyat) 0-1. L’equip està eufòric. Jo, amb llàgrimes que no vull que ningú vegi; em cauen com una cascada  per les galtes  i només tinc el consol de l’Andreu, que  ha tingut la sort de no jugar quatre segons. Marxo al vestuari desfet… El Mingo em veu i fa el gest d’abraçar-me i suposo que per animar-me (no és conscient del mal que m’ha fet), l’esquivo, inclús  faig la intenció d’empènyer-lo; no li dic el que penso per respecte a la seva mare…
Et dutxes, et vesteixes sense parlar amb ningú i tothom observa que ho passes malament. El Carles Claramunt i el Sebas, que són bons amics, dividits entre la lògica alegria de la victòria i el meu estat anímic, se solidaritzen amb mi dins del mateix vestuari i amb les mans premudes a les meves galtes i els ull clavats als meus m’animen que em refaci.
Puges a l’autocar i seus en un seient vora la finestra, observes el paisatge d’un viatge de tornada que es fa llarg llarg, suportant el dolor sord i visualitzant les imatges d’una tarda per oblidar.  En el fons, tot el dolor de l’adolescent  és degut a la simple il·lusió de jugar, jugar jugar…

3 comentaris:

  1. Molt bé Xavalet, molt bé... has aconseguit que recordés totes les vegades que vaig seure a la banqueta a rosegar pipes. El primer cop, és clar, em va sobtar molt i vaig tenir unes sensacions similars a les que relates. Em vaig adonar d'una cosa però: les pipes ja eren a la banqueta, algú els hi va portar i no vaig ser jo. Van ser els de sempre, els que sempre hi eren, partit rere partit, sense defallir, amb la moral ben alta i rocallosa, sense queixes ni retrets. Jo, de tant en tant, jugava algun partit, però és que ells mai jugaven. Mai. I no t'ho perdis... igual de contents. Des d'aleshores, a la bossa, al costat de les botes, vaig aprendre a dur una bossa de pipes...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Has de portar tota aquesta experiencies al "paper".son fantastiques per la gent que estimem el futbol.

      coneixo al Serradell, un tipo raro.

      He tingut com a jugadors al Sebas i al Carlos,dos grans persones, segurament et coneixo pero no et recordo.

      repeteixo, recopila tot el material i publicao.

      A.Iniesta

      Suprimeix
  2. El mon de la banqueta amic Xela es un univers tancat.....molt bona reflexió sobre els que sempre son a la banqueta i manteneien la moral alta.

    ResponSuprimeix