dilluns, 16 de juliol de 2012

LA LLEGENDA DE RAMON FONT




Dissabte 7 de juliol, Sant Fermí, sóc a Cambrils a casa del pares de l’Esther. Acabo d’arribar de la platja i, mentre m’assec còmodament en una cadira  amb coixí a la terrassa que dóna fora l’habitació,  enceto una llauna de cervesa esperant que la seva frescor supuri per la pell, que tinc bullint per l’impacte del sol.
Pel carrer passa una furgoneta, més concretament la furgoneta de l’afilador. Amb aquella  megafonia molt similar a la dels venedors de matalassos  i el  típic so d’una flauta andina repetitiva, anuncia en la llengua de Miguel de Cervantes “llega el afilador, afilamos cuchillos, hachas, navajas e incluso máquinas de fiambre”. Després de fer un parell de tombs pel barri suficients per despertar els qui fan la migdiada, i mentre s’allunya lentament regalant a les orelles   l’enganxosa   musiqueta de la flauta avariada  i la veu d’un espanyol  agitanat amb els serveis que ofereix,   agafo el bolígraf Bic i començo a escriure sobre el Ramon Font, un jugador de futbol amb fama d’afilar les cames dels rivals.
Prop  de la fàbrica de productes làctics El Castillo de Mollerussa, a la part alta del carrer de Ferrer i Busquets (ves per on, nom d’il·lustres futbolistes blaugranes),  hi ha el taller d’alumini  de l’empresa FONSA, nom mercantil d’adjuntar els cognoms del Ramon Font i del Pere Sala, dos històrics jugadors d’aquell C.F.J Mollerussa que als incondicionals amants de la pilota d’aquí el Pla d’Urgell ens va donar l’oportunitat de poder veure de forma regular al Municipal equips de la talla del Tenerife o d’un incipient Deportivo de la Corunya, a posteriori Super-Depor, que estava capitanejat pel mític interior esquerrà internacional Fran, en aquella època encara sense entrades al cabell.
Com a petit empresari de la construcció de què exerceixo, en les hores lliures que tinc (unes deu al dia)intento entendre aquesta  última moda, promoguda pels clients i a la qual no  acabo d’adaptar-me, de demanar-nos infinitat de pressupostos per a qualsevol reforma, per minúscula que sigui. I tot i saber que no  acabaràs fent l’obra pressupostada, em faig un fart d’anar al taller dels Fonsa.
Allí, un cop liquidat l’encàrrec de saber el preu d’una finestra imitació coure que porta calaixó de persiana incorporat amb pont tèrmic, el Pere, soci del Ramon i magnífic jugador recordat per la seva tècnica exquisida, en especial als llançaments de faltes directes,  para les màquines de tallar  alumini i, a partir que el soroll d’indústria desapareix, comencem a   emprendre boniques tertúlies futboleres, la majoria  orientades a l’actualitat blaugrana o a les aventuretes de quan els dos protagonistes eren jugadors en actiu.

De totes aquestes tertúlies que el parèntesi del treball ens dóna, hi ha una d’història que ja ha arribat a la categoria de llegenda (tot i saber que de les llegendes mai se sap del cert el grau de veracitat).
Quan li pregunto al Ramon, que és el protagonista principal d’aquesta coneguda llegenda, el que hi ha de veritat, sempre esquiva amb bon humor el tema i, tot i que hi insisteixo  com un periodista que busca una notícia en exclusiva, no en trec l’aigua clara.
Ell es limita a  riure   per sota el nas amb una mica de picardia i, després de  gratar-se amb la mà els cabells del clatell, ni m’ho confirma ni molt menys m’ho desmenteix,  i em deixa més intrigat del que estava abans de preguntar-li.
És una evidència que al Ramon aquesta mena de misteri entorn de les diferents versions  li agraden. No serà ell qui clarifiqui el que hi ha de cert de la història, i molt intel·ligentment deixa que la gent la interpetri a la seva imaginació.
Per als qui no coneguin el Ramon Font, vull dir-vos que era un defensa central i ocasionalment lateral que ha fet dels seus salts de cap, el seu fabulós joc de colzes,  la seva capacitat d’anticipació i una contundència en l’entrada, al límit del codi penal, un dels jugadors més temuts pels davanters rivals i de tot jugador vivent que es bellugava per un terreny de joc per allà als vuitanta principi dels noranta.De davanters que es recordaven sovint de la seva mare, que visitaven hospitals amb fractures nasals,  traumatismes craneoencefàlics, múltiples  contusions, ferides de sang de quan  els seus tacs acariciaven com espases d’esgrima les cames o cuixes dels desafortunats davanters, un munt.
Però, de totes aquests tècniques de defensa extretes de les arts marcials,  la que s’emporta la palma, la  més sorprenent, la malifeta que el fa únic i el distingeix de la resta de defenses del món és quan acollonia els davanters amb una agulla de cosir afilada com el vidre.
Un amic que tinc que diu que un amic seu va sentir d’un conegut em confirma que el Ramon, els darrers anys de la seva carrera com a futbolista de quan jugava amb el Tremp i ja no tenia aquella velocitat ni les facultats físiques per poder parar els joves davanters que ja li començaven a guanyar l’esquena, es va inventar aquest mètode, que es veu que va ser bastant efectiu.
Amagada entre les mitges i la tira dels protectors de la cama, el Ramon hi duia la seva eina (l’agulla) i als córners i a les faltes a pilota parada que l’equip rival treia en contra,i sense que  el jugador i l’àrbitre se’n percatessin (aquest era part del seu èxit), es treia l’agulla de les mitges i la burxava al cul del davanter, que, com si li fiquessin una injecció dels tètanus, es quedava estupefacte, desorientat,  totalment fora del partit i amb el lògic dany a les natges, tot buscant una explicació racional a un fet tan salvatge com original (he de confessar que aquesta tècnica de defensa l’extrapolaria més d’un cop a algun d’aquells  clients que molt de tant en tant et surten travessers).
No és gaire habitual que els defenses  utilitzin aquests estris per evitar que et facin gols, però és clar que  a aquells que diuen que al món del futbol està tot inventat aquí tenen en primícia una fórmula que pot ser útil a l’hora de defensar jugades d’estratègia.
Espero, Ramon, que no m’apliquis el mateix mètode si m’accepten un pressupost d’alumini i sem’acut fer-ho fer a una altra empresa.

PD: el Ramon és un excel·lent professional de l’alumini i una persona extraordinària, tot i que l’història entenc perfectament que pugui confondre.




2 comentaris:

  1. Pues al saltar se salte amb els colzes ben oberts oi Llorenç? Per evitar danys mes que res. Be de recordar aquest com a jugador. El vaig tenir d'entrenador.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bones roger el Ramon font un mite de l'epoca dorada del mollerussa. que tal era com entrenador?

      Suprimeix