dilluns, 14 de maig del 2012

PERE BONELL, EL GENI INCOMPRÈS


     

El Poal és un poble de futbol en majúscules!!! Que tingui la sort d’haver nascut allí no és un fet que influenciï en aquesta afirmació. Hi ha realitats objectives que ho demostren al llarg dels temps. La comunió entre el Poal i el futbol  no s’acaba en unes quantes efemèrides rellevants, sinó que  al darrere hi ha un volum d’històries maques i reals que el situen a l’olimp dels pobles futbolístics amb Denominació d’Origen.
Que uns historiadors hagin descobert, a partir d’un rigorós treball d’investigació de partides de naixement, que el millor jugador del món té les seves arrels familiars a cal Roset del carrer Major no és més que una anècdota que intueix que potser sí que aquest poblet de poc més de sis-cents habitants segrega un ADN que es transforma en qualitat futbolística.
Aquests historiadors no tan sols documenten que  Messi prové de descendents del Poal sinó que van més enllà i diuen que amb el Bojan,  també d’orígens poalencs, són cosins de quarta generació.
Aquesta genètica que pul·lula pel cel del rovell de l’ou del Pla d’Urgell  és més seriosa del que sembla. Només cal fer un repàs de la quantitat de jugadors de cert nivell que han sortit al llarg de les moltes generacions que han escrit la història de l’equip Groc.
Podria parlar de mossèn Balsells, del Romaldo (que en vida donà nom al camp d’esports municipal), del Baudilio, de l’estimat Aumedes, recentment desaparegut, que va jugar a primera divisió amb l’Espanyol, del Jaume de la Dora, del Ramonet de ca l’Agutzil (Deportivo de la Corunya), del Josep Maria Gené, del Robert Salvia i del Javi Diaz, ambdós a les categories inferiors del Barça, i d’un llarg i llarg reguitzell de jugadors que han fet que parlar de l’univers futbolístic poalenc sigui sinònim de bons jugadors.
Però, de tots, n’hi ha un que sobresurt per damunt de tots, l’incomprès Pere Joan Bonell. No es pot entendre la història contemporània  del CFJ Mollerussa sense la participació directa de l’entrenador jugador del Poal.
M’encanten les seves històries i m’encanta com les explica. Morir-me de riure vaig fer quan, amb aquell parlar de nen entremaliat que és i orgullós de rememorar les seves malifetes, em descrivia amb la passió d’un delinqüent mediàtic el dia que el van nomenar “persona non grata” al Principat d’Andorra (va fotre calent tot l’equip i part del públic) o les seves batalles de quan era el davanter centre del Terrassa i va lesionar un per un  tota la defensa del Lleida un dia que tots anaven per ell.
No cal que recordi que la gesta del CFJ Mollerussa d’arribar a jugar a la categoria de plata del futbol espanyol és una fita històrica imborrable, i  el Bonell en va ser l’entrenador en els seus inicis, els més difícils, els que forgen la llegenda, i aconseguí, ascens rere ascens, ficar el nom d’un poble de vuit mil habitants a les caselles de la quiniela.
La figura del Bonell és controvertida, complexa, és la història d’un personatge que juga al límit, una vida de trapezista que camina damunt la corda sense xarxa a sota, una  vida d’excessos que l’atansa a la de les  estrelles del rock.
Una trajectòria de vertigen, d’entrenador, plena d’escàndols; la seva carrera està plena d’enfrontaments memorables vinculats a la defensa dels seus jugadors per bandera amb les diferents directives dels seus respectius clubs. Forma poc intel·ligent la d’anar en contra dels qui et paguen; en aquesta espiral va entrar l’estimat Bonell i lluitar contra tots els de dalt, sense pensar en les conseqüències.  
Però, darrere una personalitat turbulenta incapaç de conviure i sobreviure sota les normes establertes, hi ha el geni incomprès.
Les seves capacitats com a entrenador el van portar a tenir l’oportunitat de ser un dels elegits. El seu caràcter extravertit, una força que neix d’un interior rebel, catedràtic de la vida de carrer,   coneixements futbolístics esquematitzats, la visió clarivident de saber llegir els partits a partir del pragmatisme, una oratòria d’alt voltatge al límit dels decibels permesos, contundent, plena de crits preciosos, un to de veu de mascle ferit que enamorava dones i homes, expressió de dimoni a la cara, les venes del coll inflades, cor d’àngel, mirada tendra, foc pels queixals, debilitat amagada.
L’entrenador com a eix que vertebra tota tàctica, el més fort del grup, l’antidemocràtic, el domador de lleons que els calma   a cop de bastons per acabar fent-los carícies i dormint amb ells.  Respecte espiritual per la puresa dels jugadors màgics (Pere Sala) i pel suc que treia dels més dèbils.
La motivació que causaven al vestidor les seves paraules a través  d’un  discurs seductor, que compagina l’exaltació populista dels dictadors i l’elegància acadèmica d’un catedràtic, i, sobretot, l’amor, l’amor pel futbol, l’única cosa que el fa sentir important, on es refugia dels turments de la vida, la pilota com a medicament, com a amagatall perfecte de frustracions.
Va aconseguir el que tot entrenador somia: l’admiració i el respecte dels artistes, l’honor de saber que cap jugador dirigit per ell va dir mal de la seva persona, i això és un llegat intangible però d’un valor humà inqüestionable i meritori.
Potser se’l jutjarà com un desgraciat que no va saber aprofitar el seu inqüestionable talent, pel que podia ser  i no va ser, com la  persona que no va ficar ordre a la seva vidaperò en el record sempre ens quedarà aquell Bonell genial, de tardes glorioses, el que donava vida al poble quan ens portava els seus equips a fer  les pretemporadas al Poal.  El Bonell que canvià la història del Mollerussa. El Bonell simpàtic i endimoniat, el que jugava a la botifarra de Cal Sellart, el que no es perdia cap festa major, el de les innombrables festes al seu xalet, el que analitzava els partits del Barça al Casal amb comentaris amb què et queia la bava, sens dubte com el Geni incomprès.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada