El Poal és un poble
de futbol en majúscules!!! Que tingui la sort d’haver nascut allí no és un fet
que influenciï en aquesta afirmació. Hi ha realitats objectives que ho
demostren al llarg dels temps. La comunió entre el Poal i el futbol no s’acaba en unes quantes efemèrides
rellevants, sinó que al darrere hi ha un
volum d’històries maques i reals que el situen a l’olimp dels pobles
futbolístics amb Denominació d’Origen.
Que uns historiadors
hagin descobert, a partir d’un rigorós treball d’investigació de partides de
naixement, que el millor jugador del món té les seves arrels familiars a cal
Roset del carrer Major no és més que una anècdota que intueix que potser sí que
aquest poblet de poc més de sis-cents habitants segrega un ADN que es
transforma en qualitat futbolística.
Aquests historiadors
no tan sols documenten que Messi prové
de descendents del Poal sinó que van més enllà i diuen que amb el Bojan, també d’orígens poalencs, són cosins de quarta
generació.
Aquesta genètica que pul·lula
pel cel del rovell de l’ou del Pla d’Urgell és més seriosa del que sembla. Només cal fer
un repàs de la quantitat de jugadors de cert nivell que han sortit al llarg de
les moltes generacions que han escrit la història de l’equip Groc.
Podria parlar de mossèn
Balsells, del Romaldo (que en vida donà nom al camp d’esports municipal), del
Baudilio, de l’estimat Aumedes, recentment desaparegut, que va jugar a primera
divisió amb l’Espanyol, del Jaume de la Dora, del Ramonet de ca l’Agutzil (Deportivo
de la Corunya), del Josep Maria Gené, del Robert Salvia i del Javi Diaz, ambdós
a les categories inferiors del Barça, i d’un llarg i llarg reguitzell de
jugadors que han fet que parlar de l’univers futbolístic poalenc sigui sinònim
de bons jugadors.
Però, de tots, n’hi
ha un que sobresurt per damunt de tots, l’incomprès Pere Joan Bonell. No es pot
entendre la història contemporània del
CFJ Mollerussa sense la participació directa de l’entrenador jugador del Poal.
M’encanten les seves
històries i m’encanta com les explica. Morir-me de riure vaig fer quan, amb
aquell parlar de nen entremaliat que és i orgullós de rememorar les seves
malifetes, em descrivia amb la passió d’un delinqüent mediàtic el dia que el
van nomenar “persona non grata” al Principat d’Andorra (va fotre calent tot
l’equip i part del públic) o les seves batalles de quan era el davanter centre
del Terrassa i va lesionar un per un tota la defensa del Lleida un dia que tots
anaven per ell.
No cal que recordi
que la gesta del CFJ Mollerussa d’arribar a jugar a la categoria de plata del
futbol espanyol és una fita històrica imborrable, i el Bonell en va ser l’entrenador en els seus
inicis, els més difícils, els que forgen la llegenda, i aconseguí, ascens rere
ascens, ficar el nom d’un poble de vuit mil habitants a les caselles de la quiniela.
La figura del Bonell és
controvertida, complexa, és la història d’un personatge que juga al límit, una
vida de trapezista que camina damunt la corda sense xarxa a sota, una vida d’excessos que l’atansa a la de les estrelles del rock.
Una trajectòria de vertigen, d’entrenador, plena d’escàndols; la seva
carrera està plena d’enfrontaments memorables vinculats a la defensa dels seus
jugadors per bandera amb les diferents directives dels seus respectius clubs. Forma
poc intel·ligent la d’anar en contra dels qui et paguen; en aquesta espiral va
entrar l’estimat Bonell i lluitar contra tots els de dalt, sense pensar en les conseqüències.
Però, darrere una
personalitat turbulenta incapaç de conviure i sobreviure sota les normes
establertes, hi ha el geni incomprès.
Les seves capacitats
com a entrenador el van portar a tenir l’oportunitat de ser un dels elegits. El
seu caràcter extravertit, una força que neix d’un interior rebel, catedràtic de
la vida de carrer, coneixements futbolístics esquematitzats, la
visió clarivident de saber llegir els partits a partir del pragmatisme, una oratòria
d’alt voltatge al límit dels decibels permesos, contundent, plena de crits
preciosos, un to de veu de mascle ferit que enamorava dones i homes, expressió
de dimoni a la cara, les venes del coll inflades, cor d’àngel, mirada tendra,
foc pels queixals, debilitat amagada.
L’entrenador com a
eix que vertebra tota tàctica, el més fort del grup, l’antidemocràtic, el domador
de lleons que els calma a cop de
bastons per acabar fent-los carícies i dormint amb ells. Respecte espiritual per la puresa dels
jugadors màgics (Pere Sala) i pel suc que treia dels més dèbils.
La motivació que
causaven al vestidor les seves paraules a través d’un discurs
seductor, que compagina l’exaltació populista dels dictadors i l’elegància
acadèmica d’un catedràtic, i, sobretot, l’amor, l’amor pel futbol, l’única cosa
que el fa sentir important, on es refugia dels turments de la vida, la pilota com
a medicament, com a amagatall perfecte de frustracions.
Va aconseguir el que
tot entrenador somia: l’admiració i el respecte dels artistes, l’honor de saber
que cap jugador dirigit per ell va dir mal de la seva persona, i això és un
llegat intangible però d’un valor humà inqüestionable i meritori.
Potser se’l jutjarà
com un desgraciat que no va saber aprofitar el seu inqüestionable talent, pel que
podia ser i no va ser, com la persona que no va ficar ordre a la seva vidaperò
en el record sempre ens quedarà aquell Bonell genial, de tardes glorioses, el que
donava vida al poble quan ens portava els seus equips a fer les pretemporadas al Poal. El Bonell que canvià la història del
Mollerussa. El Bonell simpàtic i endimoniat, el que jugava a la botifarra de
Cal Sellart, el que no es perdia cap festa major, el de les innombrables festes
al seu xalet, el que analitzava els partits del Barça al Casal amb comentaris amb
què et queia la bava, sens dubte com el Geni incomprès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada