El cap de taula de casa nostra -quinielista
professional, que va nàixer un llunyà 1932, pou d’una saviesa extreta a partir de l’experiència-, després del raig de conyac que la mare li fica a diari en una copeta que porta imprès al vidre l’escut amb la
corona de Soberano, sense ell pretendre-ho, ens dóna petites i senzilles lliçons de la vida. Per fer-nos entendre part de les
seves aventures i miracles recorre al refrany, i amb habilitat precisa sempre troba l’adequat al que la situació
requereix.
Una de les dites preferides d’aquest home, que ha treballat el que no està
escrit, capaç d’esquerar amb la butxaca buida set fills i un tros de dona amb cert bon humor, és la que diu “només et
farà plorar el que et farà sentir”.
L’últim any de juvenil a la Unió Esportiva Lleida vaig patir de valent (tot i així no
tant com ara treballant de paleta). Teníem d’entrenador el Mingo Serradell, de
Linyola, exjugador del CF Joventut Mollerussa, entre altres, que en la seva època
d’extrem dret destacava per la seva velocitat descontrolada i una potència més
característica d’atleta de distàncies curtes, amb limitacions
tècniques amb la pilota als peus evidents. Això, però, no el va afectar
per poder jugar fins a tercera divisió nacional, cosa que no està gens malament
i un servidor ja firmaria ara mateix haver jugat en tan digna categoria.
Amb el Mingo ja ens coneixíem, de quan jo era petit i
el gran Pere Bonell em deixava fer les pretemporades amb el Mollerussa tot i
que només tenia dotze anys. Aleshores el Mingo, home de cabells arrissats a
l’estil Maradona, ja formava part d’aquella plantilla que va portar la glòria
al club de la capital del Pla presidit pel recordat i estimat Joan Miró.
En un primer moment vaig pensar (als disset anys
sempre que penses t’equivoques) “perfecte, conec l’entrenador, ell em
coneix, es podria dir que som amics,
porto cinc temporades al club amb un bon nivell, titular indiscutible, ben
considerat pels tècnics del club, doncs no veig raó per no jugar tots els
partits i minuts de la lliga”.
L’amistat (cosa difícil de graduar) que encara a dia
d’avui mantenim, tot i coincidir poc, no va aconseguir que tinguéssim constants
friccions a l’hora d’interpretar el
futbol. Ell com a entrenador i jo com a jugador teníem dos visions completament
antagòniques de com s’ha de moure un equip.
La seva idea o filosofia del joc es basava en moltes
precaucions defensives, equip tancat al darrere, sense concessions ni
filigranes, en una clara aposta per jugadors
amb característiques d’un alt component
físic. Joc directe i esbojarrat, de pressió constant i treball solidari. No hi
havia marge per a la creativitat; tot l’ideari del Mingo era ple de consignes
acotades i dirigides, s’havia de jugar sobre uns patrons de joc rígids i poc
alegres, buscava l’efectivitat i el rendiment a partir de treballar els partits
a base de no cometre errors.
Els jugadors de l’equip catalogats d’hàbils amb la
pilota, representats pel Sebas Mothe (posteriorment un jugador que va marcar
una època al Sícoris de futbol sala) i jo,
les vàrem passar magres.
No hi havia manera d’adaptar-nos en aquest sistema que
l’amic Mingo va implantar, que anul·lava la fantasia i ignorava la presa de decisions,
que valorava per damunt de tot l’ordre
posicional, l’actitud militar, un model
de joc on vam aprendre a conviure amb un depriment rètol
imaginari que amb majúscules
especificava que el que feia més de tres
tocs seguits amb la pilota era condemnat a mort.
Cinc anys al maleït annex de terra del Lleida jugant sota les lleis de Bakunin, amb
primitius i salvatges moviments més propis
d’un indígena de l’Amazones que viu en llibertat i sense normes, dibuixant penetracions a partir d’elèctriques conduccions de pilota que deixaven una estela de pols que
les Patrick Silver alçaven com el pas d’un pura sang en una demostració a galop.
Aquesta generació vam créixer trencant defenses a cops
de cintura, zigzaguejàvem tot el que es posava pel davant, formàvem parets
explosives, precises i plàstiques, amb l’individu com a eix que gravita i en
qui recau la presa de decisions. El jugador, programat com a únic buscador de solucions, esperit
maradonià, lema punk “fes-ho a la teva manera”. La gràcia de la tàctica era que
no hi havia tàctica.
L’anarquia i el virtuosisme innat que representàvem els
anomenats filigranes d’aquell equip van xocar frontalment amb la filosofia que
va imprimir el Mingo al nostre equip, i aquella capacitat d’adaptar-se a l’entorn
que tot bon jugador necessita i que jo malauradament no vaig tenir em va fer el que es diu vulgarment “xupar” banqueta un bon nombre de partits.
Vam fer mala campanya (ens vam salvar pels pèls,
dit sigui de passada, per dos gols que vaig fer al camp de la Blanca Subur a
tres jornades per acabar la lliga). No culpo d’un sistema que encara avui no
defenso; va ser més un tema de qualitat dels jugadors; -d’aquell equip només el
Carles Claramunt (bon amic i de fort caràcter)
va aconseguir ser jugador professional. Vam quedar a la part baixa de la
nacional preferent i en un d’aquests partits d’una lliga que no vaig disfrutar em va passar això.
Camp de la Guineueta al vell mig del districte Nou Barris
d’aquella Barcelona prèvia a les Olimpíades que estava de cap per avall, plena
de forats, obres i molt soroll de compressor. Camp de terra entremig d’edificis
lletjos i alts, vespre, poca llum, ambient xafogós, començo el partit a la
banqueta, avorrit, no presto atenció al partit i molt menys a les últimes consignes
de l’entrenador. Afirmo una màxima tan real com poc comentada: “els que juguem
de reserva volem que perdi el nostre equip” (hi estem d’acord?). Unes pipes Churruca
m’acompanyen a la butxaca del xandall, que rosego pausadament; amb l’Andreu de
Puigvert, que també és un assidu a la banqueta, estem pendents de les nòvies dels
jugadors rivals que estan darrere nostre i fem comentaris sobre l’escot vertiginós
d’una d’elles, que ens enxampa en veure que els ulls ens volen sortir de la
cara, plenament conscient d’aquell parell de raons realçant la seva bellesa. La
noia riu; nosaltres, també.
El partit és horrible; ho dedueixo perquè el
Mingo es posa nerviós, fa gesticulacions de desaprovació a l’actitud d’algun
dels nostres jugadors. No hi ha control del partit per part de cap dels dos
equips… i, oh sorpresa!!!, als vint minuts de la primera part una frase del míster
m’activa “Llorenç, surt a calentar,
que entres en cinc minuts”. Hòstia, l’Andreu, el company de banqueta, em fa un
cop a l’esquena, m’impulsa cap a la banda, mentre em trec el xandall amb la
mateixa rapidesa que si hagués de fer l’amor amb la noia de l’escot que encara és
darrere la banqueta; em cauen les pipes. Ja incorporat a la banda per la
sortida immediata, faig uns esprints a màxima velocitat, genolls amunt, talons
al cul, moviments articulars, braços endavant, endarrere, salts de cap a una
intensitat desmesurada i de passada, mirant de reüll el Mingo, perquè ja deu
faltar poc per sortir.
Trenco la suor, ja estic calent (i no ho dic
per allò de la noia de darrere la banqueta). Torno a fer esprints, salts de cap,
genolls amunt, talons al cul…, però el Mingo no em diu res. El miro i ell em
mira, li alço el dit polze de la mà per recordar-li que estic preparat, ell
gira la cara i segueix mirant el partit; em torno a moure, genolls amunt,
talons al cul, moviments articulars amb una mica menys d’intensitat, ja que
estic una mica cansat, crec que en l’escalfament he corregut més que els que són
al camp. Li dic a l’Andreu que em passi aigua i mentre faig un bon glop faig
com si em volgués tornar a asseure a la banqueta; ha passat un quart d’hora i no hi ha senyals
de vida que surti al camp. A la que el cul és a punt de tocar el banc de fusta,
el Mingo diu “corre, Llorenç; corre, dos sortidetes més i entres”. Torno com un
llamp a la banda; ni dos ni tres, faig quatre sortides a tota velocitat, esbojarrades, està al caure
entrar al camp i m’activo fent salts de cap, endavant, de costat, flexiono
cames, estiro abductors… Estic de conya, decideixo de dir-li al Mingo que ja
estic en condicions per sortir, i per mala sort meva l’àrbitre xiula el final
de la primera part.
Durant el transcurs del descans el míster m’indica
que segueixi escalfant al camp. Obeeixo amb la mosca darrere l’orella; escalfo amb
la pilota: conducció, ziga-zagues, bicicletes, sortides endavant i enrere, m’activo
en òptimes condicions per sortir en començar
la segona part.
Els jugadors surten al camp per iniciar la
segona part. Li dic al Mingo “què? Estic a punt…”. Em respon “cinc minuts més;
veig com va la cosa i tranquil que surts, juguem malament i necessito la teva
capacitat de donar passades en profunditat als extrems…”. Les seves paraules no
em fan efecte, només tinc al cap de sortir al camp i jugar; els jugadors només
i només volem jugar; tota la il·lusió, tot el sentit i tota la raó de sacrificar
un cap de setmana on podries disfrutar
d’amics, amigues, nits i una sèrie de plaers es redueixen a jugar, jugar, jugar… Estic nerviós, em sento
malament, enganyat, porto més de 40 minuts escalfant i per una cosa o altra no
surto; decideixo no escalfar…El Mingo insisteix que escalfi, però no tinc ganes
d’escalfar; la noia de l’escot i la seva
amiga, que fumen un cigarret amb les cames creuades amb molta sensualitat, em
miren, ens intercanviem un somriure.
L’Andreu, el meu soci de banqueta, se
solidaritza amb mi; m’estic a la banda sense moure’m. El Mingo em torna a
mirar, sembla que finalment em vol fer sortir; portem 20 minuts de la segona
part i quan faig la intenció d’anar cap a ell i sortir m’indica amb el palmell
de la mà 5 minuts més i cap a dintre…
Ni estic motivat, ni vull sortir; el partit és
dolent, insuportable; al camp hi ha dos equips incapaços de fer quatre passades
seguides i, com tots els reserves del món, pel cap em passa “ojalà
ens fotin cinc gols...”.
Finalment, a cinc minuts del final i amb 0-0
de resultat, el Mingo em crida i diu “Llorenç, corre, corre que surts”. Amb ràbia
interior em nego a sortir; li suplico amb veu entretallada “si us plau, Mingo,
no em facis sortir…”. Ell intenta motivar el que és impossible i em diu”va, que
segur que fas el gol de la victòria”. Aquesta frase i una personalitat que
encara no tinc desenvolupada em fan desistir i contra la meva voluntat i amb
molta mala gana em trec la jaqueta del xandall i em poso al mig del camp a punt
per sortir. El Mingo i el nostre delegat fan el senyal a l’àrbitre perquè pugui
entrar al camp; la pilota està en joc, però no surt a fora del terreny de joc.
A un minut del final encara estic a la banda a
punt per incorporar-me i com tot a la vida sembla que estigui creat perquè tot vagi
de la pitjor de les maneres, el nostre “meravellós“ equip fa un gol després
d’una sèrie de rebots… Tot l’equip celebra el gol amb bogeria (jo, evidentment,
no); tanco els ulls i em xafo els llavis... El Mingo salta de felicitat, està
content, la seva tàctica ha funcionat, una victòria a fora és per celebrar-la.
Jo m’assec ficant-me les mans a la cara com si volgués desaparèixer i de forma
discreta i abatut sec a la banqueta enmig d’una festa d’abraçades i alegria
descontrolada de l’equip. L’Andreu, que és un bon amic i ha viscut la injustícia
en directe, m’abraça com abracen els amics quan et deixa la nòvia; em salten
les llàgrimes de ràbia, em trenca l’ànima la humiliació soferta.S’ha jugat amb
els sentiments d’un noi de disset anys
el principal problema del qual és
jugar a la cosa que li agrada més del món.
Al temps afegit el Mingo m’estira de la
banqueta; dissimulo el que és indissimulable, m’eixugo les llàgrimes, però els
ulls estan massa vermells per fer veure que estic bé…; els mocs que em cauen del
nas i la respiració dificultosa em delaten.
Quan passen
quatre minuts del temps afegit, després d’escalfar des del minut vint de la
primera part surto al camp avergonyit, humiliat, ridiculitzat, xafo el camp de
terra caminant amb aquell indesxifrable sentiment de quan et sents un objecte depreciat.
El meu pare i la meva mare estan immòbils a la grada, són bona gent, persones humils,
discretes, que no alcen la veu, que veuen com ningú les injustícies però les
pateixen en silenci, han vingut a Barcelona després de treballar un bon munt
d’hores per disfrutar d’una tarda de futbol, per veure, fent el cor fort, que als quatre segons de ser al camp l’àrbitre xiula
el final del partit.
Hem guanyat (perdó, han guanyat) 0-1. L’equip
està eufòric. Jo, amb llàgrimes que no vull que ningú vegi; em cauen com una
cascada per les galtes i només tinc el consol de l’Andreu, que ha tingut la sort de no jugar quatre segons.
Marxo al vestuari desfet… El Mingo em veu i fa el gest d’abraçar-me i suposo
que per animar-me (no és conscient del mal que m’ha fet), l’esquivo,
inclús faig la intenció d’empènyer-lo;
no li dic el que penso per respecte a la seva mare…
Et dutxes, et vesteixes sense parlar amb ningú
i tothom observa que ho passes malament. El Carles Claramunt i el Sebas, que són
bons amics, dividits entre la lògica alegria de la victòria i el meu estat
anímic, se solidaritzen amb mi dins del mateix vestuari i amb les mans premudes
a les meves galtes i els ull clavats als meus m’animen que em refaci.
Puges a l’autocar i seus en un seient vora la
finestra, observes el paisatge d’un viatge de tornada que es fa llarg llarg, suportant
el dolor sord i visualitzant les imatges d’una tarda per oblidar. En el fons, tot el dolor de l’adolescent és degut a la simple il·lusió de jugar, jugar
jugar…
