dissabte, 2 de març del 2013

IVARS D'URGELL, FUTBOL, FESTA BOJA, DONES PRECIOSES....




Després de passar i sobreviure a aquella complicada  franja d’edat  que té molt d’estació primaveral, pels constants canvis de “temps”, anomenada adolescència i a disfrutar-la jugant a futbol per totes les categories del millor club de la capital del Far West, un acaba  somiant despert convençut de ser un bon jugador de futbol,  suficient  com per   guanyar-te la vida en un futur immediat.
Però malauradament poc tardes a  topar amb la crua realitat, que com la flama encesa d’una vela  s’apaga per un cop d’aire que entra per una finestra mal tancada, i amb ella s’esfuma la  remota il·lusió de ser un professional  incapaç de viure del que més t’agrada.
Tota expectativa creada vers les teves qualitats futbolístiques    es desfà  com el terròs de sucre al cafè calent, un cop liquidats sis anys magnífics al Lleida, amb un simple i aterrador “no compto amb tu” -punyalada visceral pronunciada amb  la fredor d’un assassí per l’entrenador Antoni Gomà, dins del tronat vestuari  del camp del Puigverd de Lleida (camp on entrenàvem per a la pretemporada).
Aquest entrenadoret amb cert prestigi a principis del noranta, de qui he perdut el rastre,  em va executar sentència segurament amb tota la raó del món, i va decidir  el que intuïa: el meu lloc pertocava futbolísticament a l’àmbit amateur.
Una vegada assumeixes a contracor que mai seràs professional de la pilota, acceptes la trista realitat  de saber que el teu joc preferit passa a partir d’ara a una dimensió completament basada a l’entreteniment.
I el periple futbolístic d’aquest nou estatus l’inicio a la Pobla de Segur; caic en aquelles contrades durant el servei militar. Després de servir a la Pàtria espanyola sense massa entusiasme a les portes dels Pirineus, un cop em donen la “blanca” baixo per les terres urgellenques i visc tres temporades magnífiques al CF Bellpuig, club que porto al cor i al cap.
Però la historieta que avui toca explicar és la de quan fitxo pel CF Ivars d’Urgell.
El Colau i l’Eduardo, dos personatges irrepetibles, em van fitxar per a l’equip del seu poble, que en aquell temps era un dels fixos a Primera Regional (actualment anomenada segona catalana). Els tractes estaven prou bé: sis mil pessetes per partit (uns 36 euros que ingressava en un compte corrent destinat només al futbol). Quan em van presentar a la directiva recordo que l’Eduardo li va dir al president: “Hem fet un dels millors fitxatges de sempre; el Llorenç porta tot el joc del Bellpuig, és molt tècnic, amb visió,  clarividència i capacitat per trencar entre línies… Ja veureu que disfrutarem”. Amb el temps, res d’aquestes característiques tan ben definides van ser suficients. Lamento molt no poder complir les expectatives i la confiança que van dipositar en mi; vaig fer una temporada  mediocre, irregular, i és que ells no comptaven amb una d’aquelles coses que passen de tant en tant a les persones enamorades i que va afectar el meu rendiment just al moment que  vaig fitxar per ells. Maleïts amors que tant per be com per mal sempre condicionen tot l’entorn…
Tenia 22 anys i em vaig quedar solter després de quatre anys de festeig amb la dona que més estimava  del món i prou que m’agradaria ser poeta per desxifrar-la, però, davant aquesta impossibilitat i a falta d’adjectius per poder reflectir la bellesa de la seva cara i el pobre vocabulari de què disposo, només us diré que a vista dels meus ulls era la més bonica de la terra.   L’Anna, que es com es deia el meu primer gran amor, no em va marcar pas pel que vaig viure amb ella sinó pel que vaig sentir (cosa molt més dolorosa) i si encara tinc un record fort d’aquella època és precisament per aquest imaginari que t’acompanya de forma perpètua en el pensament del que hauria pogut ser i no va ser.
A més, siguem sincers, poques experiències vaig tenir amb les dones abans d’ella, alguna que altra esporàdica rebolcada d’adolescent amb barcelonines desorientades que passaven les vacances d’estiu al poble i que a mig ball de Festa Major t’estiraven el braç per portar-te fent esses al camp de futbol del Poal, lloc indispensable de les orgies que s’organitzaven als foscans de la festa major del poble  (sempre m’he preguntat què hauria passat si a algú se li hagués ocorregut encendre l’enllumenat del camp de futbol a les tres de la matinada).
El meu innocent  concepte de   davantera estava vinculat a l’única creença  que eren  els jugadors que jugaven a les posicions d’atac d’un equip. Però, quan vaig descobrir  que  la davantera d’una dona era més perillosa que la d’un equip rival, la cosa va canviar. Així que, després de la ruptura sentimental, pensava que tot tornaria a ser com abans d’anar amb la morena d’ulls  mel romaní, és a dir, aspirar com a màxim a l’època de les rebolcades esporàdiques o, millor dit, a passar “gana”.
Collons!!!,  com sempre que penso em vaig equivocar de ple. Es va tancar una porta, cert, però se’n van obrir la tira. A més va coincidir amb l’arribada al meu estimat poble del Miquel Ardèvol, un amic de Barcelona que encara  no sé per què va venir a estudiar el COU a Mollerussa. Amb el Miqueloni vam fer totes les coses possibles que un a la vida ha de fer almenys una vegada. Influenciats clarament per la pel·lícula Transpointing, vam voler emular els nostres ídols. A qui no li agradaria ser Mark Renton?
Jugàvem a ser bohemis, anàvem d’alternatius, pentinats brit-pop (serrell i cabell desfilat que queia per les “patilles”) i roba fosca, fèiem vida nocturna als clubs de moda (Florida 135, Bakomba, Electric...); durant el dia, l’ofici de paleta amb el meu pare fotent-me canya a tort i a dret; a les tardes, entrenament de futbol de la canalla del poble, i als vespres, escrivia novel·les inclassificables, tot esperant algun que altre camió de porcs que havia de carregar a la puta granja que teníem als afores del Poal. I és clar, amb aquesta  feinada les pilotes de futbol les veia quadrades, i l’Ivars en va pagar les conseqüències.
Si em permeteu, explicaré una de les coses més suaus que em va passar en aquella època irrepetible d’esplendor i luxe d’aquests enyorats 22 anys. Va ser quan vaig viure una més que intensa relació amorosa-divertida-sexual  amb tres dones diferents a la vegada (quan dic a la vegada no confonguem amb trio, sinó en l’espai del temps: quedava amb elles en hores diferents, la majoria de les quals hores intempestives i amb molts problemes per quadrar horaris per no coincidir) i mal de cap tindria de dir-vos qui era la més bonica de les tres:  eren tres reines, tres encants, tres perles, tres bèsstiiess!!! Posats a triar potser em decantaria per la que feia el pit més perfecte que he vist mai (i tocat), pit tan brutalment ben  modulat, ferm i de mugró rosat que hi encaixaria a la perfecció una copa d’aquestes amb què al Gat Negre de Mollerussa et serveixen els Gintònics.
A més  les “bones” companyies d’Ivars no van ajudar gaire al descans nocturn que qualsevol cos necessita per rendir el diumenge: amb el Pere Gassó, que vint anys després m’ha fitxat a l’Artesa de Segre perquè sigui els seu ajudant d’entrenador, el Daniel Rubiol, actualment entrenador de l’Angularia,  el gran Joan Roca, que a dia d’avui entrena el juvenil A del Mollerussa, o l’amic David Torra, en aquella època el rei del càrtel de Belianes i que es fotia hòsties tots els caps de setmana amb els pelats de Cervera, components d’aquell bon equip però poc conjuntat (els anava la festa que no vegis). Podríem dir que l’Ivars era un equip d’estrelles a la nit i un equip d’estrellats a l’hora del partit, amb tot el respecte pel Castelló, el Rara, el Robert…, que sí que estaven a l’altura.
Mireu si anava despistat per aquells temps que en un partit Ivars d’Urgell crec que contra el Cervià de les Garrigues, en un penal a favor ,el Colau des de la banqueta cridà fort: “Llorenç, xuta’l tu”. Agafo la  pilota amb les mans decidit i la fico damunt del punt de penal, on hi ha un clot que intento reparar amb el peu; el porter, que encara protesta la jugada, ve i em toca la pilota i la desplaça del punt de penal, i torno a ficar-la damunt del guix sense immutar-me. Tot a punt, sento que algú per darrere diu: “Llorenç, que la claves” (la nit abans sí que la vaig clavar), quatre passes enrere, em toco les mitgetes, l’àrbitre fa el senyal, tinc clar que la tiraré a l’esquerra del porter, agafo carrera, miro els ulls del porter (ulls de boig) i abans d’impactar l’esfèric el meu cervell, sense que jo li doni permís, canvia d’opinió i li mana a la meva cama dreta que la tiri a la dreta del porter; la informació no arriba amb prou precisió i tot i enganyar el porter  la pilota va directament  al pal, que en un instant em torna als meus peus i, sense que ningú la toqui, xuto tal com ve, faig gol i el celebro com un boig tot sol; en veure que ningú em fa cas, em giro i noto com la jugada és invalidada. Qualsevol jugador o afeccionat al futbol sap (oi que ho sabeu tots?) que si xutes un penal i no toca la pilota cap contrari, si tu la tornes a tocar la jugada queda anul·lada… El meu cap no estava per entendre el  reglament… i recordo la cara d’estupefacció de l’àrbitre quan li vaig dir tot esverat: “¿por qué coño me anulas el gol? No existe el fuera de juego en un penalty, joder!!! (Abans era així d’idiota; quan m’enfadava al futbol parlava en castellà).