Després
de passar i sobreviure a aquella complicada franja d’edat
que té molt d’estació primaveral, pels constants canvis de “temps”,
anomenada adolescència i a disfrutar-la jugant a futbol per totes les
categories del millor club de la capital del Far West, un acaba somiant despert convençut de ser un bon
jugador de futbol, suficient com per guanyar-te la vida en un futur immediat.
Però
malauradament poc tardes a topar amb la
crua realitat, que com la flama encesa d’una vela s’apaga per un cop d’aire que entra per una
finestra mal tancada, i amb ella s’esfuma la remota il·lusió de ser un professional incapaç de viure del que més t’agrada.
Tota
expectativa creada vers les teves qualitats futbolístiques es desfà com el terròs de sucre al cafè calent, un cop
liquidats sis anys magnífics al Lleida, amb un simple i aterrador “no compto
amb tu” -punyalada visceral pronunciada amb la fredor d’un assassí per l’entrenador Antoni
Gomà, dins del tronat vestuari del camp
del Puigverd de Lleida (camp on entrenàvem per a la pretemporada).
Aquest
entrenadoret amb cert prestigi a principis del noranta, de qui he perdut el
rastre, em va executar sentència
segurament amb tota la raó del món, i va decidir el que intuïa: el meu lloc pertocava futbolísticament
a l’àmbit amateur.
Una
vegada assumeixes a contracor que mai seràs professional de la pilota, acceptes
la trista realitat de saber que el teu
joc preferit passa a partir d’ara a una dimensió completament basada a l’entreteniment.
I
el periple futbolístic d’aquest nou estatus l’inicio a la Pobla de Segur; caic
en aquelles contrades durant el servei militar. Després de servir a la Pàtria
espanyola sense massa entusiasme a les portes dels Pirineus, un cop em donen la
“blanca” baixo per les terres urgellenques i visc tres temporades magnífiques
al CF Bellpuig, club que porto al cor i al cap.
Però
la historieta que avui toca explicar és la de quan fitxo pel CF Ivars d’Urgell.
El
Colau i l’Eduardo, dos personatges irrepetibles, em van fitxar per a l’equip
del seu poble, que en aquell temps era un dels fixos a Primera Regional
(actualment anomenada segona catalana). Els tractes estaven prou bé: sis mil
pessetes per partit (uns 36 euros que ingressava en un compte corrent destinat
només al futbol). Quan em van presentar a la directiva recordo que l’Eduardo li
va dir al president: “Hem fet un dels millors fitxatges de sempre; el Llorenç
porta tot el joc del Bellpuig, és molt tècnic, amb visió, clarividència i capacitat per trencar entre
línies… Ja veureu que disfrutarem”. Amb el temps, res d’aquestes
característiques tan ben definides van ser suficients. Lamento molt no poder
complir les expectatives i la confiança que van dipositar en mi; vaig fer una
temporada mediocre, irregular, i és que
ells no comptaven amb una d’aquelles coses que passen de tant en tant a les
persones enamorades i que va afectar el meu rendiment just al moment que vaig fitxar per ells. Maleïts amors que tant
per be com per mal sempre condicionen tot l’entorn…
Tenia
22 anys i em vaig quedar solter després de quatre anys de festeig amb la dona
que més estimava del món i prou que
m’agradaria ser poeta per desxifrar-la, però, davant aquesta impossibilitat i a
falta d’adjectius per poder reflectir la bellesa de la seva cara i el pobre
vocabulari de què disposo, només us diré que a vista dels meus ulls era la més
bonica de la terra. L’Anna, que es com es deia el meu primer gran
amor, no em va marcar pas pel que vaig viure amb ella sinó pel que vaig sentir
(cosa molt més dolorosa) i si encara tinc un record fort d’aquella època és precisament
per aquest imaginari que t’acompanya de forma perpètua en el pensament del que
hauria pogut ser i no va ser.
A més,
siguem sincers, poques experiències vaig tenir amb les dones abans d’ella,
alguna que altra esporàdica rebolcada d’adolescent amb barcelonines
desorientades que passaven les vacances d’estiu al poble i que a mig ball de
Festa Major t’estiraven el braç per portar-te fent esses al camp de futbol del
Poal, lloc indispensable de les orgies que s’organitzaven als foscans de la festa
major del poble (sempre m’he preguntat
què hauria passat si a algú se li hagués ocorregut encendre l’enllumenat del
camp de futbol a les tres de la matinada).
El
meu innocent concepte de davantera estava vinculat a l’única creença que eren els jugadors que jugaven a les posicions
d’atac d’un equip. Però, quan vaig descobrir que la
davantera d’una dona era més perillosa que la d’un equip rival, la cosa va
canviar. Així que, després de la ruptura sentimental, pensava que tot tornaria
a ser com abans d’anar amb la morena d’ulls
mel romaní, és a dir, aspirar com a màxim a l’època de les rebolcades
esporàdiques o, millor dit, a passar “gana”.
Collons!!!,
com sempre que penso em vaig equivocar
de ple. Es va tancar una porta, cert, però se’n van obrir la tira. A més va
coincidir amb l’arribada al meu estimat poble del Miquel Ardèvol, un amic de
Barcelona que encara no sé per què va
venir a estudiar el COU a Mollerussa. Amb el Miqueloni vam fer totes les coses possibles
que un a la vida ha de fer almenys una vegada. Influenciats clarament per la pel·lícula
Transpointing, vam voler emular els
nostres ídols. A qui no li agradaria ser Mark Renton?
Jugàvem
a ser bohemis, anàvem d’alternatius, pentinats brit-pop (serrell i cabell
desfilat que queia per les “patilles”) i roba fosca, fèiem vida nocturna als
clubs de moda (Florida 135, Bakomba, Electric...); durant el dia, l’ofici de
paleta amb el meu pare fotent-me canya a tort i a dret; a les tardes,
entrenament de futbol de la canalla del poble, i als vespres, escrivia novel·les
inclassificables, tot esperant algun que altre camió de porcs que havia de
carregar a la puta granja que teníem als afores del Poal. I és clar, amb aquesta
feinada les pilotes de futbol les veia quadrades,
i l’Ivars en va pagar les conseqüències.
Si
em permeteu, explicaré una de les coses més suaus que em va passar en aquella
època irrepetible d’esplendor i luxe d’aquests enyorats 22 anys. Va ser quan vaig
viure una més que intensa relació amorosa-divertida-sexual amb tres dones diferents a la vegada (quan dic
a la vegada no confonguem amb trio, sinó en l’espai del temps: quedava amb
elles en hores diferents, la majoria de les quals hores intempestives i amb
molts problemes per quadrar horaris per no coincidir) i mal de cap tindria de
dir-vos qui era la més bonica de les tres: eren tres reines, tres encants, tres perles,
tres bèsstiiess!!! Posats a triar potser em decantaria per la que feia el pit més
perfecte que he vist mai (i tocat), pit tan brutalment ben modulat, ferm i de mugró rosat que hi
encaixaria a la perfecció una copa d’aquestes amb què al Gat Negre de
Mollerussa et serveixen els Gintònics.
A més les “bones” companyies d’Ivars no van ajudar gaire
al descans nocturn que qualsevol cos necessita per rendir el diumenge: amb el
Pere Gassó, que vint anys després m’ha fitxat a l’Artesa de Segre perquè sigui
els seu ajudant d’entrenador, el Daniel Rubiol, actualment entrenador de
l’Angularia, el gran Joan Roca, que a
dia d’avui entrena el juvenil A del Mollerussa, o l’amic David Torra, en
aquella època el rei del càrtel de Belianes i
que es fotia hòsties tots els caps de setmana amb els pelats de Cervera,
components d’aquell bon equip però poc conjuntat (els anava la festa que no
vegis). Podríem dir que l’Ivars era un equip d’estrelles a la nit i un equip
d’estrellats a l’hora del partit, amb tot el respecte pel Castelló, el Rara, el
Robert…, que sí que estaven a l’altura.
Mireu
si anava despistat per aquells temps que en un partit Ivars d’Urgell crec que
contra el Cervià de les Garrigues, en un penal a favor ,el Colau des de la
banqueta cridà fort: “Llorenç, xuta’l tu”. Agafo la pilota amb les mans decidit i la fico damunt
del punt de penal, on hi ha un clot que intento reparar amb el peu; el porter,
que encara protesta la jugada, ve i em toca la pilota i la desplaça del punt de
penal, i torno a ficar-la damunt del guix sense immutar-me. Tot a punt, sento
que algú per darrere diu: “Llorenç, que la claves” (la nit abans sí que la vaig
clavar), quatre passes enrere, em toco les mitgetes, l’àrbitre fa el senyal,
tinc clar que la tiraré a l’esquerra del porter, agafo carrera, miro els ulls
del porter (ulls de boig) i abans d’impactar l’esfèric el meu cervell, sense
que jo li doni permís, canvia d’opinió i li mana a la meva cama dreta que la
tiri a la dreta del porter; la informació no arriba amb prou precisió i tot i
enganyar el porter la pilota va
directament al pal, que en un instant em
torna als meus peus i, sense que ningú la toqui, xuto tal com ve, faig gol i el
celebro com un boig tot sol; en veure que ningú em fa cas, em giro i noto com
la jugada és invalidada. Qualsevol jugador o afeccionat al futbol sap (oi que
ho sabeu tots?) que si xutes un penal i no toca la pilota cap contrari, si tu
la tornes a tocar la jugada queda anul·lada… El meu cap no estava per entendre
el reglament… i recordo la cara d’estupefacció
de l’àrbitre quan li vaig dir tot esverat: “¿por qué coño me anulas el gol? No
existe el fuera de juego en un penalty, joder!!! (Abans era així d’idiota; quan
m’enfadava al futbol parlava en castellà).
