dilluns, 14 de maig del 2012

PERE BONELL, EL GENI INCOMPRÈS


     

El Poal és un poble de futbol en majúscules!!! Que tingui la sort d’haver nascut allí no és un fet que influenciï en aquesta afirmació. Hi ha realitats objectives que ho demostren al llarg dels temps. La comunió entre el Poal i el futbol  no s’acaba en unes quantes efemèrides rellevants, sinó que  al darrere hi ha un volum d’històries maques i reals que el situen a l’olimp dels pobles futbolístics amb Denominació d’Origen.
Que uns historiadors hagin descobert, a partir d’un rigorós treball d’investigació de partides de naixement, que el millor jugador del món té les seves arrels familiars a cal Roset del carrer Major no és més que una anècdota que intueix que potser sí que aquest poblet de poc més de sis-cents habitants segrega un ADN que es transforma en qualitat futbolística.
Aquests historiadors no tan sols documenten que  Messi prové de descendents del Poal sinó que van més enllà i diuen que amb el Bojan,  també d’orígens poalencs, són cosins de quarta generació.
Aquesta genètica que pul·lula pel cel del rovell de l’ou del Pla d’Urgell  és més seriosa del que sembla. Només cal fer un repàs de la quantitat de jugadors de cert nivell que han sortit al llarg de les moltes generacions que han escrit la història de l’equip Groc.
Podria parlar de mossèn Balsells, del Romaldo (que en vida donà nom al camp d’esports municipal), del Baudilio, de l’estimat Aumedes, recentment desaparegut, que va jugar a primera divisió amb l’Espanyol, del Jaume de la Dora, del Ramonet de ca l’Agutzil (Deportivo de la Corunya), del Josep Maria Gené, del Robert Salvia i del Javi Diaz, ambdós a les categories inferiors del Barça, i d’un llarg i llarg reguitzell de jugadors que han fet que parlar de l’univers futbolístic poalenc sigui sinònim de bons jugadors.
Però, de tots, n’hi ha un que sobresurt per damunt de tots, l’incomprès Pere Joan Bonell. No es pot entendre la història contemporània  del CFJ Mollerussa sense la participació directa de l’entrenador jugador del Poal.
M’encanten les seves històries i m’encanta com les explica. Morir-me de riure vaig fer quan, amb aquell parlar de nen entremaliat que és i orgullós de rememorar les seves malifetes, em descrivia amb la passió d’un delinqüent mediàtic el dia que el van nomenar “persona non grata” al Principat d’Andorra (va fotre calent tot l’equip i part del públic) o les seves batalles de quan era el davanter centre del Terrassa i va lesionar un per un  tota la defensa del Lleida un dia que tots anaven per ell.
No cal que recordi que la gesta del CFJ Mollerussa d’arribar a jugar a la categoria de plata del futbol espanyol és una fita històrica imborrable, i  el Bonell en va ser l’entrenador en els seus inicis, els més difícils, els que forgen la llegenda, i aconseguí, ascens rere ascens, ficar el nom d’un poble de vuit mil habitants a les caselles de la quiniela.
La figura del Bonell és controvertida, complexa, és la història d’un personatge que juga al límit, una vida de trapezista que camina damunt la corda sense xarxa a sota, una  vida d’excessos que l’atansa a la de les  estrelles del rock.
Una trajectòria de vertigen, d’entrenador, plena d’escàndols; la seva carrera està plena d’enfrontaments memorables vinculats a la defensa dels seus jugadors per bandera amb les diferents directives dels seus respectius clubs. Forma poc intel·ligent la d’anar en contra dels qui et paguen; en aquesta espiral va entrar l’estimat Bonell i lluitar contra tots els de dalt, sense pensar en les conseqüències.  
Però, darrere una personalitat turbulenta incapaç de conviure i sobreviure sota les normes establertes, hi ha el geni incomprès.
Les seves capacitats com a entrenador el van portar a tenir l’oportunitat de ser un dels elegits. El seu caràcter extravertit, una força que neix d’un interior rebel, catedràtic de la vida de carrer,   coneixements futbolístics esquematitzats, la visió clarivident de saber llegir els partits a partir del pragmatisme, una oratòria d’alt voltatge al límit dels decibels permesos, contundent, plena de crits preciosos, un to de veu de mascle ferit que enamorava dones i homes, expressió de dimoni a la cara, les venes del coll inflades, cor d’àngel, mirada tendra, foc pels queixals, debilitat amagada.
L’entrenador com a eix que vertebra tota tàctica, el més fort del grup, l’antidemocràtic, el domador de lleons que els calma   a cop de bastons per acabar fent-los carícies i dormint amb ells.  Respecte espiritual per la puresa dels jugadors màgics (Pere Sala) i pel suc que treia dels més dèbils.
La motivació que causaven al vestidor les seves paraules a través  d’un  discurs seductor, que compagina l’exaltació populista dels dictadors i l’elegància acadèmica d’un catedràtic, i, sobretot, l’amor, l’amor pel futbol, l’única cosa que el fa sentir important, on es refugia dels turments de la vida, la pilota com a medicament, com a amagatall perfecte de frustracions.
Va aconseguir el que tot entrenador somia: l’admiració i el respecte dels artistes, l’honor de saber que cap jugador dirigit per ell va dir mal de la seva persona, i això és un llegat intangible però d’un valor humà inqüestionable i meritori.
Potser se’l jutjarà com un desgraciat que no va saber aprofitar el seu inqüestionable talent, pel que podia ser  i no va ser, com la  persona que no va ficar ordre a la seva vidaperò en el record sempre ens quedarà aquell Bonell genial, de tardes glorioses, el que donava vida al poble quan ens portava els seus equips a fer  les pretemporadas al Poal.  El Bonell que canvià la història del Mollerussa. El Bonell simpàtic i endimoniat, el que jugava a la botifarra de Cal Sellart, el que no es perdia cap festa major, el de les innombrables festes al seu xalet, el que analitzava els partits del Barça al Casal amb comentaris amb què et queia la bava, sens dubte com el Geni incomprès.

dimecres, 2 de maig del 2012

El CHUCHO, EL CALVERA I LA BONA GENT DE BELLPUIG

Estimo Bellpuig. Si he d’anar a Tàrrega em desvio, deixo l’autovia a l’esquerra i passo per dins de Bellpuig; m’encanta travessar l’antiga nacional dos. El trajecte que va del Parador fins als aluminis Alutherm, passant per “Semillas Fitó”, la Llotja, l’estació del tren i el Love (puticlub que fa cantonada, que et dóna la benvinguda al carrer que et porta al centre del poble) és un moment especial que em transporta en el temps i em situa a finals dels noranta, època que vestia l’elàstica catalana  que amb tant orgull vaig portar durant sis temporades.
No és que sigui un poble  maco, ni que tingui un encant especial a nivell arquitectònic, per molt que els xovinistes bellputxencs trobin les  arcades del nucli antic la vuitena meravella del món. Els Trilla, i els Casals de torn, en plena efervescència de la bombolla immobiliària van fer créixer com a bolets urbanitzacions, blocs de pisos, infinitats de cases aparellades i un munt de totxos que van transformar un poble amb certa vida rural en un altre de pensat per  a les  classes mitjanes, i el convertiren en un  lloc que no se sap ben bé si és un poble o una ciutat (o cap de les dos coses). Em consta que els que busquen l’esperit de temps passats han emigrat a Preixana.
Però el que sí que fa gran Bellpuig és la seva gent. Vaig tindre la sort de coincidir amb el David Soler (més que un amic, i lateral dret indiscutible), el  Jordi  Panadés (l’ànima del nostre equip), el David Fernández (company de batalles, de festes i altres), el Viles (l’etern capità, líder espiritual,  excel·lent rematador de cap que feia bon ús dels  colzes), el Richi (l’extrem més ràpid de la província), el  François (molta qualitat a l’eix de la defensa), el David Pros  (perla i estrella de l’equip, fantasia i  atreviment, indomable i provocador; encara ara a les seves velleses deixa constància del seu talent al CFJ Mollerussa), l’Àngel Aymerich (genial i tremend),  Jose Antonio, Baiget, Guim, Pepe, Sergi, en pau descansi…  De delegat teníem el Jesús (únic, irrepetible), que parlava d’aquella forma tan divertida que té la gent que barreja dos idiomes per fer-se entendre.  “Vinga, muchachos, a guanyar con dos cojones!!!  Llorenç, menudo partidàs que has fet hoy!!!”.
Recordo el president Pons, al cel sigui, i la seva directiva de quan organitzàvem sopars els divendres després de l’entrenament al Bar López, al Parador, a l’Stop, al Camp de Tir,  al Caliu,  al Jai Alai; els recorríem tots. Pa amb tomata i embotits, truites de patates i amanides per picar al centre de la taula; era el que es portava, la precarietat econòmica del club no donava per tirar de carta ni delicadeses de cap mena.
Als jugadors ja ens estava bé. Què seria del futbol amateur sense els sopars del divendres? El  companyerisme  i la cohesió es forgen curiosament fora del camp. Dins la gestió d’un grup i més quan la majoria de jugadors no cobren, els sopars tenen uns efectes extraordinaris per aconseguir la unió i la fortalesa de l’equip. Puc assegurar sense equivocar-me que, per  obtenir un bon resultat el diumenge, fa més una bona sobretaula que una sessió d’estratègia avorrida.
----------------------------------------------------------------------------
 I no es pot entendre la vida del Club Futbol Bellpuig de les últimes tres dècades sense ressaltar la figura del Chucho: la seva cara és el reflex de la bondat, home de futbol, de  sentiments purs i defensor a ultrança, més en fets que en paraules, que al futbol es pot ser seriós i disfrutar alhora. Gran jugador de jove: el volia fitxar l’Espanyol, però ell preferí quedar-se a casa, amb els seus. Dins del  club  és una institució vivent, tot i que ell s’obstinava a passar desapercebut.
Quan jo jugava, el Chucho sempre entrenava amb nosaltres i reconec que mai vaig ser capaç de superar-lo en un driblatge; fer un u contra u amb aquest home era impossible de superar, i això que el tio passava dels quaranta: es plantava davant teu i era com una piràmide d’Egipte, el seu cos feia funcions de mur de Berlín de l’època comunista; per superar-lo havies de fer accions il·legals. Quin tros de central devia ser en aquelles duríssimes lligues de principis dels vuitanta, on tot es reduïa a pit i collons.
La seva funció d’enllaç perfecte entre jugadors i directiva no era gens fàcil,  sempre posava pau, i no li agradaven gens els partits que s’embrutaven, tot i que nosaltres n’érem experts.  En el seu món no hi cabia l’insult ni les males paraules  i era un exemple d’un comportament que per desgràcia  avui en dia no es destil·la gaire.
  Ahhh! I em deixo el Calvera, que es mereix un escrit a part. He de dir-vos, per als qui no el conegueu, que fora el camp és un tros de pa, una bellíssima persona. Encara ara, quan els de Vilanova vénen  a jugar al Poal i  passa per  casa dels pares a fer el cafè i el raig de conyac, sempre li recordo el que ens va fer arribar a patir. I és que dins del camp i una vegada s’iniciava el joc es tornava boig, es transformava de tal manera que tots al·lucinàvem. No sé si era un problema de pulsacions, d’hormones esvalotades o de deliris inexplicables, però el cas és que cada partit muntava un “pollo” monumental. Els jugadors de l’equip contrari sempre el volien matar (i no exagero quan dic matar), es posava contra el públic, tant el rival com el propi, escalfava el partit a base de protestes exagerades, piscines de medalla d’or, crits desmesurats, fingia lesions (a vegades es lesionava fent veure que es lesionava). Era un col·leccionista de targetes, i més d’un dia havíem de marxar amb la cua entre cames per culpa dels seus espectacles. I això que el puta era un bon extrem, ràpid i tècnic, que no s’arrugava mai i feia un bon nombre de gols.
En fi, nostàlgia de Bellpuig, futbol, amistats, festes  i amors…