El CHUCHO, EL CALVERA I LA BONA GENT DE BELLPUIG

Estimo Bellpuig. Si he d’anar a Tàrrega em desvio, deixo l’autovia a l’esquerra i passo per dins de Bellpuig; m’encanta travessar l’antiga nacional dos. El trajecte que va del Parador fins als aluminis Alutherm, passant per “Semillas Fitó”, la Llotja, l’estació del tren i el Love (puticlub que fa cantonada, que et dóna la benvinguda al carrer que et porta al centre del poble) és un moment especial que em transporta en el temps i em situa a finals dels noranta, època que vestia l’elàstica catalana  que amb tant orgull vaig portar durant sis temporades.

No és que sigui un poble  maco, ni que tingui un encant especial a nivell arquitectònic, per molt que els xovinistes bellputxencs trobin les  arcades del nucli antic la vuitena meravella del món. Els Trilla, i els Casals de torn, en plena efervescència de la bombolla immobiliària van fer créixer com a bolets urbanitzacions, blocs de pisos, infinitats de cases aparellades i un munt de totxos que van transformar un poble amb certa vida rural en un altre de pensat per  a les  classes mitjanes, i el convertiren en un  lloc que no se sap ben bé si és un poble o una ciutat (o cap de les dos coses). Em consta que els que busquen l’esperit de temps passats han emigrat a Preixana.

Però el que sí que fa gran Bellpuig és la seva gent. Vaig tindre la sort de coincidir amb el David Soler (més que un amic, i lateral dret indiscutible), el  Jordi  Panadés (l’ànima del nostre equip), el David Fernández (company de batalles, de festes i altres), el Viles (l’etern capità, líder espiritual,  excel·lent rematador de cap que feia bon ús dels  colzes), el Richi (l’extrem més ràpid de la província), el  François (molta qualitat a l’eix de la defensa), el David Pros  (perla i estrella de l’equip, fantasia i  atreviment, indomable i provocador; encara ara a les seves velleses deixa constància del seu talent al CFJ Mollerussa), l’Àngel Aymerich (genial i tremend),  Jose Antonio, Baiget, Guim, Pepe, Sergi, en pau descansi…  De delegat teníem el Jesús (únic, irrepetible), que parlava d’aquella forma tan divertida que té la gent que barreja dos idiomes per fer-se entendre.  “Vinga, muchachos, a guanyar con dos cojones!!!  Llorenç, menudo partidàs que has fet hoy!!!”.

Recordo el president Pons, al cel sigui, i la seva directiva de quan organitzàvem sopars els divendres després de l’entrenament al Bar López, al Parador, a l’Stop, al Camp de Tir,  al Caliu,  al Jai Alai; els recorríem tots. Pa amb tomata i embotits, truites de patates i amanides per picar al centre de la taula; era el que es portava, la precarietat econòmica del club no donava per tirar de carta ni delicadeses de cap mena.

Als jugadors ja ens estava bé. Què seria del futbol amateur sense els sopars del divendres? El  companyerisme  i la cohesió es forgen curiosament fora del camp. Dins la gestió d’un grup i més quan la majoria de jugadors no cobren, els sopars tenen uns efectes extraordinaris per aconseguir la unió i la fortalesa de l’equip. Puc assegurar sense equivocar-me que, per  obtenir un bon resultat el diumenge, fa més una bona sobretaula que una sessió d’estratègia avorrida.

----------------------------------------------------------------------------

 I no es pot entendre la vida del Club Futbol Bellpuig de les últimes tres dècades sense ressaltar la figura del Chucho: la seva cara és el reflex de la bondat, home de futbol, de  sentiments purs i defensor a ultrança, més en fets que en paraules, que al futbol es pot ser seriós i disfrutar alhora. Gran jugador de jove: el volia fitxar l’Espanyol, però ell preferí quedar-se a casa, amb els seus. Dins del  club  és una institució vivent, tot i que ell s’obstinava a passar desapercebut.

Quan jo jugava, el Chucho sempre entrenava amb nosaltres i reconec que mai vaig ser capaç de superar-lo en un driblatge; fer un u contra u amb aquest home era impossible de superar, i això que el tio passava dels quaranta: es plantava davant teu i era com una piràmide d’Egipte, el seu cos feia funcions de mur de Berlín de l’època comunista; per superar-lo havies de fer accions il·legals. Quin tros de central devia ser en aquelles duríssimes lligues de principis dels vuitanta, on tot es reduïa a pit i collons.

La seva funció d’enllaç perfecte entre jugadors i directiva no era gens fàcil,  sempre posava pau, i no li agradaven gens els partits que s’embrutaven, tot i que nosaltres n’érem experts.  En el seu món no hi cabia l’insult ni les males paraules  i era un exemple d’un comportament que per desgràcia  avui en dia no es destil·la gaire.

  Ahhh! I em deixo el Calvera, que es mereix un escrit a part. He de dir-vos, per als qui no el conegueu, que fora el camp és un tros de pa, una bellíssima persona. Encara ara, quan els de Vilanova vénen  a jugar al Poal i  passa per  casa dels pares a fer el cafè i el raig de conyac, sempre li recordo el que ens va fer arribar a patir. I és que dins del camp i una vegada s’iniciava el joc es tornava boig, es transformava de tal manera que tots al·lucinàvem. No sé si era un problema de pulsacions, d’hormones esvalotades o de deliris inexplicables, però el cas és que cada partit muntava un “pollo” monumental. Els jugadors de l’equip contrari sempre el volien matar (i no exagero quan dic matar), es posava contra el públic, tant el rival com el propi, escalfava el partit a base de protestes exagerades, piscines de medalla d’or, crits desmesurats, fingia lesions (a vegades es lesionava fent veure que es lesionava). Era un col·leccionista de targetes, i més d’un dia havíem de marxar amb la cua entre cames per culpa dels seus espectacles. I això que el puta era un bon extrem, ràpid i tècnic, que no s’arrugava mai i feia un bon nombre de gols.

En fi, nostàlgia de Bellpuig, futbol, amistats, festes  i amors…