PEPO, L’UTILLER DE BARBENS

Què seria de les categories de futbol amateurs sense els  utillers?

Són persones especials, peculiars, estranyes fins i tot, de difícil definició i complexa personalitat, que formem part d’aquesta  faràndula folklòrica que és el futbol.

 Han après a conviure sota el trist  paraigües de la mofa i el menyspreu amb total naturalitat, cosa que diu molt de com de bèsties som les persones.

 I si el futbol en tota la seva infinita dimensió és un munt d’històries irracionals, i un  conjunt de sentiments contraposats capaços de fer perdre el senderi inclús a gent de coneixement, no és d’estranyar que hom no entengui que una simple pilota pugui afectar tant en el comportament de les persones que estimen aquest esport.

Fora de tot soroll mediàtic i enmig dels silencis d’una cambra amb poca llum, plena d’equipatges afilerats que de cap per avall  reposen en un estenedor destensat, després de donar mil voltes dins d’una rentadora atrotinada han sortit  amb olor de net, deixant a l’interior  la suor que justifica l’esforç  dels artistes de la pilota. I  preparats per al  diumenge descansen immòbils a l’espera que el nostre heroi les ordeni amb el carinyo que es mereixen dins una bossa gran que els jugadors ja es cuidaran de desendreçar quan l’entrenador canti l’alineació.

  Mans colorades pel sol, de dits amples, ungles llargues i  ronyoses i  callositats de què l’aixada ha fet pell morta. Unes mans que no tenen res a veure amb les d’un escrivent, però  que en teoria han de curar de qualsevol lesió que es produeixi dins el partit.

I els nostres incompresos utillers viuen les hores previs del matx amb la il·lusió d’un nen que va al   circ, i això que   prou bé saben que l’etiqueta  assignada vers la seva persona no és ni justa ni reconeguda.

 Si el Barça de mossèn Guardiola és la màxima expressió de la bellesa dins l’univers futbolístic, és l’edifici més bonic del barri, la catifa  vermella de l’espectacle o la còmoda butaca d’un teatre, els utillers a ulls d’uns quants obtusos vudús del futbol representen els suburbis de les ciutats industrials, són els  ignorats, els coloms d’un cobert abandonat, els slats d’una granja de porcs,   els que passegen la seva ànima noble per les brutes clavegueres d’aquest submón que regna per les regionals.

És més, dins la  família desestructurada que forma el futbol de poble, ple de codis  medievals i tertúlies delirants, aquests personatges entranyables  s’acaben trobant com el peix a l’aigua amb tanta bogeria, i accepten formar part del joc, com qui dóna per fet que està malalt sense estar-ne.

 I això que la gran majoria d’aquests utillers,  amb perdó per les excepcions, no saben el que es un os, ni un traumatisme, ni saben ni papa d’esquinços i lesions musculars, per molt de moda que estiguin  les maleïdes ruptures  als isquiotibials.

Sigui com sigui, els utillers són estimats pels futbolistes que convivim el dia a dia amb ells, com aquell padrí preferit que ens regalava l’eucaliptus de menta que portava al fons de la butxaca.

Doncs aquí va una llança a favor d’una gent que treballa a l'ombra, sense res a canvi més que el plaer de sentir-se realitzats fent una feina que no vol fer absolutament ningú.

Potser al nostre  subconscient, quan penses en un d’aquests personatges entranyables, inspiradors d’historietes divertides, et vénen al cap les imatges de quan surten al camp amb permís de l’àrbitre, tirant el cigarret a terra (sempre que algú es lesiona els enganxes fumant), corrent coixos i descoordinats amb aquells xandalls de licra molt a l’estil de quan Di Stefano va fitxar pel Madrid, lluint considerable panxeta, mitjons blancs, i no sé per quin motiu estètic, tots es posen d’acord a posar-se unes  sabates de “mudar” negres, acabades en punxa, on la feina és a fer caber els cinc dits del peu, que tant aprecien els autèntics “quillos”  i que les potstrobar per cinc eurets la parella tots els dimecres de mercat a la paradeta del Gallardo a  Mollerussa.

 El botiquín (siusplau, Alba*, no em fiquis “farmaciola”) de fusta, amb esparadraps que no enganxen, mercromina vermella que regalima per la rosca del tap, pot de reflex buit, aigua oxigenada caducada, cotó fluix, que tenien la mania de ficar-te quan sagnaves i quan es feia la crosta sempre es trencava pel lloc on hi havia les restes del maleït coto fluix, uns quants embenatges reutilitzats, i és clar, la beneïda i miraculosa aigua del Carme (aigua que sempre utilitzen ni que et vingui un atac de cor).

Quant tu estaves lesionat estirat a terra amb tot el dolor que comporta una segada a la tíbia amb el 46 de peu en sentit vertical d’unes Adidas Copa Mundial de tacs d’alumini semblants a puntes d’enllatar  de l’Oliveta de Castellnou de Seana i veies aparèixer tot emocionat el Pepo de Barbens, el nostre “massatgista”, amb tots els estris per curar-te, tot i que no podies quasi articular una paraula enmig del patiment de veure la teva  cama que semblava un pèndul, en un esforç titànic amb les teves  cordes  vocals, i abans que t’abaixés unes canyelleres   que encara  treien fum, li deies: “siusplau, Pepo, per la cosa que  més estimo del món,  no em toquis”.

Nota de l’autor*  L’Alba  Pla es l’excel·lent correctora de Català,del Consell Comarcal del Pla d’Urgell. Apa, pilota, això no cal!