Una de les litúrgies
obligades per a qualsevol fanàtic del futbol és anar a veure els partits al bar.
Les retransmissions futbolístiques a la pantalla són el principal acte que es desenvolupa
dins del temple, i és una de les moltes accions que, als que hi estem integrats
com fidels que van a missa, ens atansa intel·lectualment als que habiten els
manicomis.
Dit d’un altra
manera, a qui li agrada el futbol i no passa pel bar li farà falta el requisit estrella per obtindre el preuat estatus de malalt perdut
irreversible, condecoració gens fàcil d’aconseguir, sobretot si ets casat.
El metge de capçalera
del Poal, el gran José María Garcia Deza, doctor elevat a la categoria d’autoritat
pels seus ciutadans, i a qui gràcies a Déu visito poc per qüestions de salut,
m’ha detectat, en una de les visites que faig a l’any per la grip típica de
principis d’hivern i algun que altre atac d’ansietat que l’estrès em regala de
tant en tant, que tinc una malaltia greu anomenada “futbolitis aguda crònica” que
afecta el cerebel, on es diu que hi ha l’intel·lecte de les persones. A més, és una malaltia molt estranya i sembla que difícil
de curar; segons els últims estudis seriosos d’uns universitaris suecs, és molt similar a la dels idiotes, és a dir, no la pateix la pròpia
persona sinó els que estan a la vora.
Doncs a partir
d’aquesta malaltia, per a la qual encara no s’ha trobat la medicina que
l’eradiqui i espero que no hi hagi cap il·luminat que en descobreixi una
recepta màgica, recomano tres bars realment autèntics que ajuden que la nostra
malaltia no millori gens ni mica: Cal Sellart del Poal, Bar Atlanta FC de
Barcelona i Ca l’Andreu de Rialp.
-------------------------------------------------------------------------------
Cal Sellart, del
Poal, especialment recomanat per a antropòlegs i amants de la psicologia en el futbol de la gran
ciutat que vulguin experimentar la sensació d’un ambient rural extrem d’autenticitat límit. El bar
no et deixa indiferent: servei impecable del Josep (propietari de tall seriós i molt genuí), cambrer de
manual, discret, eficient, treballador i bona persona, sol davant el perill,
que coneix al detall les preferències dels seus clients, amb la curiositat que
segurament és l’únic bar de Catalunya on no hi ha caixa enregistradora; només
el seu càlcul mental desenvolupat, la seva llibreteta i els bolígrafs com a
únics elements de control de consumicions al moment d’anar a pagar (estigueu
tranquils, estafadors: no s’equivoca mai).
Al Sellart hi
trobareu personatges que destil·len comentaris sucosos i cridaners, dialèctica
autòctona de la Lleida més cavernícola,
bon humor, públic divers de tradició futbolera, pantalla impressionant damunt
antic escenari de cantautors que facilita la comoditat per veure el partit des
de totes les perspectives en òptimes condicions.
Ambient familiar i màgic caliu, i, per
descomptat, és obligatori demanar Martini negre amb el sifó d’envoltori quadriculat
de color taronja, que fa companyia inseparable vora els “berberetxos” (al, Poal
no se’n diu escopinyes), amb la famosíssima salsa picant del Josep, de la qual
en guarda la secreta recepta amb més hermetisme que la fórmula de la Coca-cola.
Abstingueu-vos-en madridistes quan juga el Barça: “perill de mort”.
-----------------------------------------------------------------------------
Bar Atlanta FC, BCN.
A vegades aquesta Barcelona cosmopolita m’avorreix, tant els governs progres
com ara els de dretes s’han entossudit a fer del “Barrio Chino” un lloc cool.
Han fet neteja i de la bona: de
ser el barri de la decadència que tan bé descrivia el mestre Vázquez Montalban
en les seves històries entranyables alimentades al mític Casa Leopoldo a un
espècie de barri temàtic, on el disseny, l’art contemporani i els artistes
fashion de casa bona que de totes totes juguen
a ser bohemis han esborrat aquell barri “chino”
de jonquis, putes, xeringues, pixats i clients sense dents que esperaven que
algun que altre camellot els passés droga adulterada. Doncs enmig d’aquest nou
Raval que no agrada a tothom, oi,
estimat Quim Monzó?, que els ideòlegs intel·lectuals han dibuixat per enclavar-hi
uns quants turistes i que palades de pakis muntin els seus falafels, hi trobem
un tresor, l’Atlanta FC.
M’hi va portar l’amic Pep Guash (autoproclamat
hooligan diplomàtic), amb la seva parella, l’Euge (sap que m’agraden els llocs
alternatius que em recordin l’estètica rural), a veure un Osasuna-Barça, en què
vam perdre 3 a 2, però tot i el mal record del resultat em va frisar el lloc.
No havia vist mai un bar tan lleig amb tant encant. És un bar amb vida, i això
està molt buscat, amics. Un oasi de vida enmig d’un barri al qual han canviat
la personalitat sense preguntar. A l’Atlanta et trobaràs milers d’estrelles
buides damunt les taules de fusta, grups d’amics que comparteixen amb la
mateixa intensitat la passió del futbol com la conversa agradable. Gent que a
la tarda juga al dòmino i gent que a la nit anirà al concert de Radiohead. Amb
lavabos sense balda, amb cartells enganxats amb lletra il·legible i porta de
fusta esbotzada, on posa “no entrar” i hi entra tothom.
Un desordre organitzat, no hi ha control de
volum a la tele i en canvi sí una coherència d’entesa futbolística per a clients
culturitzats de l’esfèric. Abstingueuvos-en, dones amb faldilles de vertigen, talons
de pam i que us agradi pintar-vos els llavis (podeu entrepussar pel desnivell
del terra; no hi ha mirall als lavabos i
algun que altre client d’edat avançada busca el que hi ha entre les cames).
------------------------------------------------------------------------------
Si algun malalt del
futbol porta una ratxa d’estrès a causa de la feina o perquè té un “jefe” que dóna
pel cul a totes hores, que es gasti 300 eurets i passi un “finde” a Rialp,
bressol del preciós Pallars Sobirà, que s’endugui la dona, que la fotrà
contenta, que s’allotgi a l’esplèndida casa rural de Can Ravellat de Roní i
baixi a veure el partit a la pantalla de
Ca l’Andreu. Pura melancolia,
estufa de llenya al mig de la sala, pocs clients i poc parladors. Antic club
social de bancs de fusta entapissats amb folre de color verd oliva, tranquil·litat,
el Noguera Pallaresa s’observa des dels finestrals. L’Andreu no té ni puta idea
de futbol, però això és indiferent, és una persona entranyable, de bata blanca
i ulleres, que es baixa lleugerament quan et diu alguna cosa important. Diria
que l’Andreu és un bon paio, que et fa sentir el seu local com si fos teu.
Indispensable demanar la fusta d’embotits del Pallars just quan comença el
partit. Atenció amb els ganivets per tallar els formatges, són de pel·lícula
d’Alfred Hitchcock; si teniu la dona a la vora és millor revisar la lletra
petita de l’assegurança de vida, no fos cas que se li escapés sense voler (i allí
et quedes). Lloc ideal per gaudir del futbol en família, fotre’t com un teixó a
base de greixos i ficar-te romàntic sentint la finíssima i constant melodia que
desprèn l’aigua del riu, esperant pujar a l’habitació de Can Ravellat per
intentar fer un gol per l’esquadra, amb permís és clar de la dona…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada