Ignasi, Florencio,
Maxwell, Álvaro, Fernández (Putxet), Torres I, Llorenç, Torres II, Facund,
Garzón, Baiges. Aquests són els noms dels jugadors titulars de l’aleví del Poal
que es proclamà campió de la segona
provincial l’any que la central nuclear de Txernòbil va expandir radioactivitat
a mig Europa i va fer caure la pell de
bona part d’ucraïnesos.
No sé si us sorprèn
que amb el número tres hi hagués un tal Maxwell, nom que no destaca per la seva
catalanitat i que estarem d’acord que no
és un nom que Pompeu Fabra hauria posat
al seu fill. També seria injust pensar que
tenia uns pares moderns d’aquests
que es queden tan amples inscrivint al
registre noms de la categoria de Poma,
Gota Desembre o Tres. El Cisco i la Teresina, pares del Maxwell, no
es van complicar la vida i el tema dels noms dels seus fills el van espoltir
per la via ràpida: Santi, Xavi, Josep i “arreando”.
I si el Josep aquell any s’acabà dient Maxwell era perquè teníem un entrenador
molt avançat en temes d’il·legalitats burocràtiques i que per la planta dos dels
jutjats del Canyeret, especialitzada en delictes fiscals, el Josep Garzón -que es com
es deia el nostre misteriós entrenador- era conegut com el rei dels “xanxullos” varis. Doncs aquest personatge,
que no descarto que fos parent del Baltasar -el jutge mediàtic-, va aterrar
d’un dia per l’altre aquí a la plana. Era un empresari del sector tèxtil i pel
poc que sé de la seva vida era dels que no acostumava a pagar les obres que
realitzava.
Per causes que desconec,
va acabar sent el nostre entrenador i al
principi de temporada, davant la impossibilitat de fer l’equip per falta
d’efectius, el Garzón va ser fidel a la seva forma d’entendre la vida i va
decidir de falsificar les fitxes d’uns quants
jugadors de major edat del que pertocava a la categoria (al Putxet, el
nostre lateral esquerre, ja li començava a sortir una barba prou espessa que feia molt difícil de fer
creure que fos aleví, i els seus vuitanta quilos de pes no ajudaven gaire a
passar desapercebut).
Ara que celebrem els
vint-i-set anys de l’efemèride, aprofito per informar-vos que al Putxet ja no
li queda ni un pèl al cap, com que estic més que convençut que els de la
Federació de Futbol de Lleida no llegiran aquest article i ens retiraran el
campionat guanyat, puc dir-vos que el Putxet, el Torres gran (fill d’un dels
gatets de Bellvís), el Baiges (a qui un dia en un entrenament vaig dir “Boguie
xapes” i em va cardar un cop de puny a l’estómac que encara ara busco aire) i el Maxwell eren els nostres infractors de la
llei.
La trampa no tenia
cap secret i era fàcil d’executar. Els requisits per ser il·legal es basaven a posar
nom, cognoms i data de naixement falsos a la fitxa esportiva i, al moment de passar la revisió davant l’àrbitre abans de
començar el partit, mirar de no tenir cap lapsus i dir amb cara de credibilitat
que tu et deies Maxwell Smart i que si amb
dotze anys feies metre vuitanta i una vista d’espavilat delatadora no era més
que una simple anècdota.
El Bep Diaz (“escamarlà” per als amics) era el famós Maxwell, en honor
al mític agent 009 de la sèrie americana en blanc i negre de què per aquells
temps la recent estrenada televisió nacional catalana feia reposició. Al Bep
aquest nom li esqueia a les mil meravelles, ja que, a part de tenir una
aparença física més que notable amb l’agent, la seva personalitat era una mica
de detectiu privat. Anys més tard, quan anàvem al Musicland o al Dinos, entre
la foscor de la discoteca i el bullici de la gent ballant, ell, amb la vista clavada al terra, sempre trobava
monedes, bitllets i coses de valor. Semblava que els seus ulls disposessin
d’infrarojos, i mentre nosaltres intentàvem,
sense èxit, mirar alguna nena que ens fes una mica de cas, ell s’omplia les
butxaques de les coses que a la gent li queien.
Però que ningú es pensi que vam guanyar el campionat perquè en un equip d’alevins
hi havia un 40% de nens infantils amb el pèls dels genitals més que consolidats.
Tret del Maxwell Smart, que era un central
prou bo, l’aportació dels altres infiltrats, sense desmerèixer-los, era discreta.
Les autèntiques figures d’aquella generació eren el gran capità Facund i
un tal Llorenç, que era esplèndid futbolísticament parlant. El Facund era art
pur, arquitectura futbolística, conduïa tot el joc com qui dirigeix una
orquestra simfònica, líder, amo i senyor del cercle central. Llançador
d’unes faltes a pilota parada que trobaven
l’escaire, efectivitat en la passada, desplaçament en canvis d’orientació que
buscaven espais lliures i una connexió divina amb aquest tal Llorenç.
I això que de porter teníem l’Ignasi Segura, fill d’una saga de fusters
dels que no se’n fa. L’ignasi aquell any no va tenir massa feina. Els nostres
rivals arribaven poc a l’àrea, però quan hi arribaven el cor s’encongia. No és
que el futur fuster fos dolent ni molt menys; de fet vam ser l’equip menys
golejat de la categoria. El que passava era que jugava amb aquells guants
Mikasa de color grog amb puntets negres, que encara ara es fan servir per a tasques
de jardineria, que feien que “pilota que tocava, pilota que s’escapava”. L’Ignasi
anys més tard va deixar els guants per la cistella de bàsquet, i actualment
escala les muntanyes més altes del món (espero que no utilitzi els guants
Mikasa per aferrar-se a les roques).
Doncs aquell 84 vam fer una temporada espectacular. Només vàrem perdre
un partit; va ser contra l’AEM, 2 a 0. Els altres els guanyàrem tots per
golejada. El Llorenç aquest va fer 42 gols, quasi tots a passada del Facund. El
petit i ràpid extrem dret, prim com un filferro, era un espectacle de veure com
esquivava rivals. Amb la pilota enganxada als peus, el cap alçat i aquella espontaneïtat
elegant dels jugadors creatius, enamorava afeccionats entesos. Hi havia entrenadors
de nivell que el volien tenir a les seves ordres. Llàstima que la seva evolució
com a jugador conforme passaven els anys es va diluir i va acabar sent un
jugador normal de poble, amb les seves virtuts i petits detalls tècnics que el feien
suficientment bo per considerar-lo un jugador respectat a la regional,
però va perdre tota aquella màgia que s’intuïa
de quan tenia dotze i tretze anys.
Últimament m’han dit que ha perdut el control de la seva vida, que el
pots trobar fent diverses coses alhora sense massa sentit. Potser busca un
espai incomplert en aquest món a causa de la frustració de no haver pogut ser
un jugador professional tal com havia somiat. Deu ser per això que el seu subconscient
sempre té aquella espineta clavada de no haver triomfat en una cosa per a la
qual realment servia, i ara es conforma disfrutant
del que no sap fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada