dilluns, 4 de juny del 2012

ALEVINS DEL POAL TEMPORADA 1985-1986, CAMPIONS




     

Ignasi, Florencio, Maxwell, Álvaro, Fernández (Putxet), Torres I, Llorenç, Torres II, Facund, Garzón, Baiges. Aquests són els noms dels jugadors titulars de l’aleví del Poal  que es proclamà campió de la segona provincial l’any que la central nuclear de Txernòbil va expandir radioactivitat  a mig Europa i va fer caure la pell de bona part d’ucraïnesos.
No sé si us sorprèn que amb el número tres hi hagués un tal Maxwell, nom que no destaca per la seva catalanitat i  que estarem d’acord que no és un  nom que Pompeu Fabra hauria posat al seu fill. També seria injust pensar que   tenia uns pares  moderns d’aquests que es queden tan amples  inscrivint al registre noms  de la categoria de Poma, Gota  Desembre o Tres.  El Cisco i la Teresina, pares del Maxwell, no es van complicar la vida i el tema dels noms dels seus fills el van espoltir per la via ràpida: Santi, Xavi,  Josep i “arreando”. I si el Josep aquell any s’acabà dient Maxwell era perquè teníem un entrenador molt avançat en temes d’il·legalitats burocràtiques i que per la planta dos dels jutjats del Canyeret,  especialitzada en  delictes fiscals, el Josep Garzón -que es com es deia el nostre misteriós entrenador- era conegut com el rei dels  “xanxullos” varis. Doncs aquest personatge, que no descarto que fos parent del Baltasar -el jutge mediàtic-, va aterrar d’un dia per l’altre aquí a la plana. Era un empresari del sector tèxtil i pel poc que sé de la seva vida era dels que no acostumava a pagar les obres que realitzava.
Per causes que desconec, va acabar sent el  nostre entrenador i al principi de temporada, davant la impossibilitat de fer l’equip per falta d’efectius, el Garzón va ser fidel a la seva forma d’entendre la vida i va decidir de falsificar les fitxes d’uns quants  jugadors de major edat del que pertocava a la categoria (al Putxet, el nostre lateral esquerre, ja li començava a sortir una   barba prou espessa que feia molt difícil de fer creure que fos aleví, i els seus vuitanta quilos de pes no ajudaven gaire a passar desapercebut).

Ara que celebrem els vint-i-set anys de l’efemèride, aprofito per informar-vos que al Putxet ja no li queda ni un pèl al cap, com que estic més que convençut que els de la Federació de Futbol de Lleida no llegiran aquest article i ens retiraran el campionat guanyat, puc dir-vos que el Putxet, el Torres gran (fill d’un dels gatets de Bellvís), el Baiges (a qui un dia en un entrenament vaig dir “Boguie xapes” i em va cardar un cop de puny a l’estómac que encara ara busco aire)  i el Maxwell eren els nostres infractors de la llei.
La trampa no tenia cap secret i era fàcil d’executar. Els requisits per ser il·legal es basaven a posar  nom, cognoms i data de naixement  falsos a la fitxa esportiva i, al moment de  passar la revisió davant l’àrbitre abans de començar el partit, mirar de no tenir cap lapsus i dir amb cara de credibilitat que tu et deies Maxwell Smart i que si  amb dotze anys feies metre vuitanta i una vista d’espavilat delatadora no era més que una simple anècdota.
El Bep Diaz (“escamarlà” per als amics) era el famós Maxwell, en honor al mític agent 009 de la sèrie americana en blanc i negre de què per aquells temps la recent estrenada televisió nacional catalana feia reposició. Al Bep aquest nom li esqueia a les mil meravelles, ja que, a part de tenir una aparença física més que notable amb l’agent, la seva personalitat era una mica de detectiu privat. Anys més tard, quan anàvem al Musicland o al Dinos, entre la foscor de la discoteca i el bullici de la gent ballant, ell,  amb la vista clavada al terra, sempre trobava monedes, bitllets i coses de valor. Semblava que els seus ulls disposessin d’infrarojos, i  mentre nosaltres intentàvem, sense èxit, mirar alguna nena que ens fes una mica de cas, ell s’omplia les butxaques de les coses que a la gent li queien.

Però que ningú es pensi que vam guanyar el campionat perquè en un equip d’alevins hi havia un 40% de nens infantils amb el pèls dels genitals més que consolidats. Tret del Maxwell Smart, que era un  central prou bo, l’aportació dels altres infiltrats,  sense desmerèixer-los, era discreta.
Les autèntiques figures d’aquella generació eren el gran capità Facund i un tal Llorenç, que era esplèndid futbolísticament parlant. El Facund era art pur, arquitectura futbolística, conduïa tot el joc com qui dirigeix una orquestra simfònica, líder, amo i senyor del cercle central. Llançador d’unes  faltes a pilota parada que trobaven l’escaire, efectivitat en la passada, desplaçament en canvis d’orientació que buscaven espais lliures i una connexió divina amb aquest tal Llorenç.
I això que de porter teníem l’Ignasi Segura, fill d’una saga de fusters dels que no se’n fa. L’ignasi aquell any no va tenir massa feina. Els nostres rivals arribaven poc a l’àrea, però quan hi arribaven el cor s’encongia. No és que el futur fuster fos dolent ni molt menys; de fet vam ser l’equip menys golejat de la categoria. El que passava era que jugava amb aquells guants Mikasa de color grog amb puntets negres, que encara ara es fan servir per a tasques de jardineria, que feien que “pilota que tocava, pilota que s’escapava”. L’Ignasi anys més tard va deixar els guants per la cistella de bàsquet, i actualment escala les muntanyes més altes del món (espero que no utilitzi els guants Mikasa per aferrar-se a les roques).
Doncs aquell 84 vam fer una temporada espectacular. Només vàrem perdre un partit; va ser contra l’AEM, 2 a 0. Els altres els guanyàrem tots per golejada. El Llorenç aquest va fer 42 gols, quasi tots a passada del Facund. El petit i ràpid extrem dret, prim com un filferro, era un espectacle de veure com esquivava rivals. Amb la pilota enganxada als peus, el cap alçat i aquella espontaneïtat elegant dels jugadors creatius, enamorava afeccionats entesos. Hi havia entrenadors de nivell que el volien tenir a les seves ordres. Llàstima que la seva evolució com a jugador conforme passaven els anys es va diluir i va acabar sent un jugador normal de poble, amb les seves virtuts i petits detalls tècnics que el feien suficientment bo per considerar-lo un jugador respectat a la regional, però  va perdre tota aquella màgia que s’intuïa de quan tenia dotze i tretze anys.
Últimament m’han dit que ha perdut el control de la seva vida, que el pots trobar fent diverses coses alhora sense massa sentit. Potser busca un espai incomplert en aquest món a causa de la frustració de no haver pogut ser un jugador professional tal com havia somiat. Deu ser per això que el seu subconscient sempre té aquella espineta clavada de no haver triomfat en una cosa per a la qual realment servia, i ara es conforma disfrutant del que no sap fer.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada