diumenge, 1 d’abril del 2012

FUTBOL I RELIGIÓ


Durant molts anys vaig ser escolanet principal de la parròquia Sant Joan Baptista del  Poal,  poble que porto al cor i al DNI.
 Espero no pixar fora de test (cosa que faig molt sovint segons la meva dona) i que cap creient de la doctrina de Crist se senti ofès després de llegir aquest dolentíssim article que us presento; si així és, us demano disculpes per avançat (siusplau, no m’ho tingueu en compte, sóc pobre d’esperit).
 Us asseguro de veritat i molt a pesar meu, vist amb la sempre interessant  perspectiva del temps,  que el meu pas per l’espiritualitat divina va ser molt similar al del Mourinho al Madrid,  i no pas  perquè fiqués el dit a l’ull de cap mossèn, critiqués els companys de feina o em preguntés a totes hores el perquè -per què, per què…- de les injustícies dels bisbes, sinó simplement  perquè era el puto amo de la sagristia.
 Mireu si devia fer bé la feina d’ajudant del mossèn  que em vaig guanyar el premi de disposar d’un  propi armari. Poca broma; vora els ciris pasquals, que tantes vegades vaig encendre amb la capsa de mistos de cerillas españolas, hi tenia els meus   penjadors de fusta romàtics que guardaven les sotanes que em ficava per a les grans ocasions, enterraments, processons, batejos, comunions…
I això que la feina d’escolanet té els seus riscos. Vaig ser un afortunat si em comparo amb els meus companys de gremi de les esglésies irlandeses que van sofrir uns quants abusos sexuals. Durant els meus serveis, a la casa del Senyor no recordo cap insinuació sospitosa dels gestors de l’església relacionada amb la sexualitat. Dels pastors evangèlics que vaig tractar, puc dir que més aviat perdien el temps en altres aficions; de fet les úniques  carícies a la cara que vaig rebre van ser de mossèn Salvador, home molt estimat per les dones del poble. Una que recordo amb carinyo va ser quan, perquè en plena classe de catequesi corríem pel damunt dels bancs de fusta de l’església i fèiem  entremaliadures  amb l’amic Facund, em clavà una santa bufetada de dretes que vaig quedar lero (trauma infantil de conseqüències irreparables que m’ha portat entre altres coses a crear un bloc de futbol, escriure llibres i organitzar concursos de coques de recapte, cosa que diu molt del dispers que es troba el meu cap).
 Entre el de la sotana i la senyoreta Filo (la meva professora de primària), sempre arribava amb els dits de les mans marcats a la cara, maltractaments que van motivar el meu pare a enviar-me a estudiar a La Salle de Mollerussa (els frares, molt millor que els mossèns), cosa que van agrair les meves galtes, i orelles, ja que la repugnant Filomena -així s’anomenava aquest munt de greixos pudents amb ulleres de cul de botella i de bata negra també pudent que, de senyoreta, no en tenia res (guardava plàtans podrits al calaix de la taula, ens feia cantar el Salve Maria i a la Núria Miret li feia penjar la bandera espanyola al pal de la porta d’entrada de l’escola)- sempre tenia la mania d’estirar-me-les.
A mossèn Salvador, tot i que repartia hòsties tant sagrades com amb les mans a parts iguals- el tinc sempre a la memòria, ja que, fent d’escolanet principal a la seva vora, el dia de Sant Joan Baptista, patró del Poal, en una missa solemne va caure desplomat a terra i es morí en acte de servei, allí mateix, en ple sermó! No sé si va ser un atac de cor o què. Entre l’impacte del desplom del mossèn amb el cap picant contra la paret del darrere, els crits punyents dels fidels i els plors de la margendona,  vaig patir un ensurt que  quasi em mata. Penseu que en caure mossèn Salvador em va tombar a terra, i només els meus  ràpids reflexos innats van evitar que quedés ofegat sota el difunt.  Fins a dia d’avui és la tercera persona que recullo morta del terra.(Espero que aquest fet no us afecti a l’hora de voler gaudir de la meva companyia.)
------------------------------------------------------------------------------
I si totes les religions tenen els seus llocs de culte -els cristians, les esglésies; els musulmans, les mesquites-, els de la religió del futbol tenim els bars. Hi ha alguna cosa millor que veure un partit del Barça en un bon bar? En el fons, entre els fidels assidus a una església i els que freqüenten el bar no hi gaire diferència; ens uneix la devoció.
 Mossèn Josep Cases (el meu preferit) sempre em donava propines no superiors a deu pessetes en acabar la missa, que gastava al futbolí del Sellart. Gran amant de la lliga anglesa quan aquesta encara no era Premier League, fan de Lauri Cunninghan i culé reconsagrat, tot i que tenia els cabells més  blancs que els llençols de Don Santiago Bernabeu. Cada vegada que alçava el calze sagrat per santificar la comunió se l’omplia de moscatell del Vaticà i el buidava, previ rotet, amb la mateixa rapidesa que un servidor anys més tard, a la barra de l’Elèctric, els traïdors xupitos blaus celestial anomenats “bluetònics” que la Virginia, germana del Pedro, propietari del mític pub d’influència anglosaxona, ens servia als fidels mentre li confessàvem les nostres penes, tot esperant el perdó de les nostres estimades verges.



2 comentaris:

  1. Genial!! Per cert...al Joel li he ensenyat la foto i li he preguntat a qui t'assemblaves...i ha encertat. Sou ben iguals!!

    ResponElimina
  2. Aïda gràcies!!! tothom diu que ens assemblem amb el roger, cosa que no puc negar que m'afalaga...

    ResponElimina