WEMBLEY, POBLA DE SEGUR, PUYOL I LA PUTA MILI.

1992, el Barça guanya la seva primera Copa D’Europa a l’antic Wembley,  tinc la sort de ser present al camp.  Enganyaria si us digués  que estic recuperat de l’estat de shock que em va ocasionar Ronald Koeman quan va perforar el marc de Gianluca Pagliuca. M’entres Vialli el davanter de la Samp de cabell arrissat, assegut a la banqueta, es fica les mans a la cara amb l’ajuda  d’una tovallola blanca i el cap cot de decepció, jo embogeixo com si visqués  posseït pel dimoni. Celebro el gol amb el meu amic David com si hagués tocat un cable d’alta tensió amb els peus molls.

Aquest any  tothom el te emmagatzemat a la memòria, per la celebració de les olimpíades a Barcelona i amb el mega hit estival dels Manolos “ amigos para siempre”que amenitzava la majoria de discoteques, Musicand inclòs.

Al novembre d’aquest any inoblidable, mes concretament el dilluns vint-i-tres els meus pares em deixen a la porta del cuartel de l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials a Talarn, Pallars Jussà.

Un soldat amb cara  d’amargat fent guardia, al veure’m em diu “te queda mas mili que al palo de la bandera”, amb aquests ànims, pocs diners a la butxaca  i la foto de la novia a la cartera, començo el servei militar.

Fins aquell dia jugo amb el ja desaparegut amateur del Lleida, que entrenava Juan Carlos Oliva (el millor entrenador que he tingut mai).

Amb el cabell rapat per dificultar la vida als polls que pidolen pel cuartel, divuit anys,  grans a la cara i vestit de verd camuflatge em sento estrany. Fem instrucció preparant-nos per una eventual guerra, a les muntanyes de Santa Engràcia amb un fred que pela. Ens assignen un cetme (espècie de fussell o metralleta de l’època del Sisquet) amb el punt de mira mes desviat que una escopeta de fires.

 Trenta dies i trenta nits  de surrealisme militar que tenen com a objectiu principal estar  impecable el  dia de la jura, la tonteria mes gran que s’ha inventat, que te com a gran acte  final donar un petó de fidelitat a la bandera espanyola davant la mirada seriosa d’un bon grapat de militars i familiars emocionats que omplen les grades de l’esplanada. (Tinc una foto, amb cara d’acollonit que em delata, fent-li un acalorada reverència en aquest drap grog i vermell ,  que els meus amics independentistes, que m’han vingut a veure, els agafa nàusees i em foten un clatellot just quan conclou la litúrgia).

Al mes de ser al cuartel, el fotògraf de la Pobla de Segur que treballa a l’Acadèmia, em proposa de fitxar per l’equip del seu poble que juga a segona regional. Tinc tantes ganes de jugar que en menys de deu segons li dic que si , que vull jugar on sigui. Allí mateix em fa les fotos i firmo la fitxa, com si em casés amb una dona que no conec de res. L’endemà al mateix lloc i a la mateixa hora em venen a fitxar els directius del Tremp, que juguen a Preferent dos categories mes que la Pobla. Per un moment penso,”hòstia , potser me precipitat fitxant per la Pobla, poden jugar a Preferent perquè he de perdre el temps jugant  a segona regional?”, però la frase del meu pare que m’ha inculcat des que tinc us de raó “la paraula d’un home ha de ser com una escriptura” fa que sigui ferm amb la decisió pressa, i vist com va anar després, orgullós me’n sento.

L’entrenador de la Pobla es el Mauri, de pell morena, amb bigoti i   perilla ben cuidada, optimista i molt entusiasta, se’l hi nota que li agrada entrenar, se sent important dins el grup, te una metodologia de treball curiosa, quan distribueix  a la pissarra la disposició tàctica dels jugadors, sota els nostres noms, fica entre parèntesis els de cracks mundials que salvant molt les distàncies,  considera que tenim característiques similars en la forma de jugar. Trobo que es una forma molt simple i eficaç de motivar-nos. A mi sempre em premiava amb el nom de Nostro Senyor Josep Guardiola, i l’al·lucinació que portava a sobre, no me la proporcionava ni la carícia d’una dona, que ja es dir.

Tot i així el Mauri quan es treia el xandall i es posava corbata, era mes perillós que una  caixa de bombes. Al acabar el primer entrenament en la meva estrena al club, sense jo conèixer absolutament a ningú i tot vergonyós, em va agafar  amb uns quants veterans de l’equip tant o mes perillosos que ell, ens vàrem treballar  una ruta nocturna bastant intensa per diferents llocs de la zona,  i com comprendreu  m’estalviaré entrar  en detalls, bàsicament perquè l’efemèride no em costi el divorci, ara que estic feliçment casat.

 De fet, si hagués de declarar davant del jutge dels crims d’aquella nit li diria que ho recordo tot molt borrós i la ultima imatge mes o menys clara, era sortir del  Gemma (pub molt popular del poble). El que va passar després, us ho deixo a la vostra imaginació, que si es exagerada  segur que encertareu.

La temporada va ser històrica, vàrem entrar pels pels al play-off d’ascens hi ha la lligueta per pujar a primera regional, ens tocar jugar contra Sant Martí de Malda, Bellcairenc, i Castelldans, quedan  primers.

Formàvem una plantilla  compensada,  competitiva, i amb talent, els únics “estrangers” de l’equip érem jo i el Pitu  de Tremp que era el porter (dir que ser de Tremp a la Pobla no es fàcil) , la resta, tots del poble.

 L’Ortega el gran capità imposava veterania i respecte, el Moré al cel sigui era un senyor lateral esquerre, el Pep Pallàs controlava amb galons de líder tot el mig del camp, tenia un equilibri perfecte entre tècnica i força, el Sauquet fent de davanter britànic a lo Ian Rush, regalava cops de colze als centrals que gosaven prendre-li la pilota, el Flores trencant per la banda amb les seves grenyes, Garreta, Postigo …. I sobretot el Putxi, ara segurament se’l coneix com el germà d’en Carles Puyol, però us ben asseguro que en aquells temps era el Carles el germà del Putxi, a mi m’encantava com jugava, pilota que arribava al àrea, pilota que entrava dins de porteria,  trencava amb elegància, definia amb precisió, destrossava les defenses rivals a base de gols. Gols de tots els registres, d’oportunista, de qualitat tècnica, de cap, de cul, de puntera, de taló… sempre s’ha dit, en tertúlies de bar, que el bo futbolísticament  de la família era ell, ara també s’ha de dir que la nit a vegades el confonia, algun diumenge de partit, quan arribava al vestidor, seia al banc de fusta com si vingués d’un combat de boxa, deixava caure la bossa a terra, esbufegant, repenjant-se a la paret i amagant els ulls rere de les ulleres de sol, amb la cara del color d’un ciri pascual, i pensaves, mare meva que deu haver fotut aquesta nit.

Va ser el primer ascens de l’historia a Primera Regional de la Pobla de Segur, i en guardo un record inesborrable, tant per l’experiència personal  com pel tracte rebut de jugadors, públic i del Solduga el Presi (també una peça de campionat), a mes puc dir que vaig entrenar amb en Carles Puyol l’ànima i el cor del millor Barça de l’historia.

 Com passa amb molts pobles, els divendres entrenàvem els amateurs i els juvenils barrejats, i tot i així encara no fèiem ni setze jugadors, i en Litos que per aquella època tenia 14 anys, ja fotia barrades pel camp de terra estret curt i boterut de la Pobla. També us he de dir que si algú en aquell moment em diu que aquest melenut arribaria on arribat, que es lo màxim del màxim que pot somiar un jugador, li foto dos hòsties o el tracto de boig.

 Tot i que la  seva potència i velocitat no eren normals pocs auguraven el que vindria després. En Carles ha demostrat la dita que fa mes el que vol que el que pot, i a fe de Deu que amb la seva voluntat i sacrifici s’ha passat tres pobles, perquè el rendiment que ha donat i tot el que  ha aconseguit, es per treure el barret i fer-l’hi reverència eternament.

A mes, amics, us puc aportar una dada curiosa, en Carles Puyol ha jugat a Primera Regional,(no crec que hi hagi cap internacional del mon que hagi passat per aquesta categoria), recordo que al acabar la mili,  vaig baixar per terres urgellenques   per acabar fitxant  pel Bellpuig, els dels Pallars Jussà en partit de Lliga, ens van clavar  un cero a quatre, i la bestia (no s’acut millor definició) d’en Puyol que jugava d’extrem esquerre va fer tots els gols, aquell any ja va acabar anant a la casa gran i començaria el mite.

PD. A la Pobla de Segur vaig “signar” el primer contracte professional de la meva vida. 1000 ptas per partit guanyat a fora de casa, sopar , esmorzar i dormir a Cal Solé els divendres d’entreno, i bitllet de tren pagat de la Pobla de Segur a Térmens.