EL GOL DE LA VIDA AMB CARLOS HORCAJADA

   

 Any 1984, jugo a la lliga federada, primera divisió provincial, amb els alevins del Club Futbol Joventut Mollerussa, tinc  onze anys.

M’agrada la combinació de l’equipatge: samarreta   blanca sense escut ni propagandes, amb coll rodó blau, tres franges  blaves fines que baixen per les mànigues fins a trobar   els punys,  que  també son blaus, els  pantalons dels mateixos colors, diferent ordre   -blaus amb les tres ratlles blanques  verticals als laterals-, i  les mitges  blaves amb tres ratlles blanques horitzontals a la part superior, que limita el genoll. Si algú es pensa que he descrit  “la marque aux trois  bandes” s’equivoca de ple; és sens dubte una imitació bastant ben aconseguida, però l’economia del club no estava per massa romanços, i vestir Adidas era un somni impossible.

La perspectiva del temps m’informa, però, que  els dissenyadors dels vuitanta eren uns visionaris. Aquest model  de camiseta em va premiar amb uns quants dies  de glòria, ja que la vaig aprofitar per a finalitats tan diferents i antagòniques com,  per exemple, ballar techno quinze anys més tard a la discoteca fragatina Florida 135 (lloc de concentració de grans futbolistes); i encara que sembla lògic pensar que vestir així un dissabte a la nit buscant nòvia és sinònim de fer el ridícul més estrepitós, vull dir-vos que més d’una dona de bon veure, amb gust per l’LSD, em titllà de modern.  

Podria ser políticament correcte davant l’audiència i aprofitant que parlar de futbol és  fer ús indiscriminat de tòpics, què millor que apuntar-me al carro d’aquesta corrent i dir, sense ser gens original, que el millor gol de la vida va ser el dia que l’Esther va quedar embarassada dels dos fills que tinc. Però ja que el lloc, un espai dedicat a explicar anècdotes de futbol, no  és l’adequat per a gaires romanticismes, potser  toca  ser sincer i, amors a part, dir en veu alta que el millor gol de la vida és el que vaig fer amb l’ajuda inestimable del gran Carlos Horcajada, un diumenge al matí,  al súper aleví de la Unió Esportiva  Lleida.

El futbol base del Lleida el conec bastant bé, i, per molt que sigui el club de referència de la província ,sempre m’ha semblat que estava desemparat de la mà de Déu. Jo hi vaig jugar dels dotze als divuit, sis temporades consecutives que van des d’aleví fins a amateur passant pels infantils i els dos juvenils,  A i B. Ens canviàvem als vestuaris del vetust gol nord, vestuari és un dir, perquè allò tenia més pinta de corralina de porcs que de res.

 En l’únic que el club de la capital del Segrià  s’esforçava una mica era a fitxar bons jugadors; els que destacaven de la província acabaven jugant al Lleida, però un cop allí la progressió futbolística individual de cada jugador era nul·la.  Instal·lacions deplorables, entrenadors mediocres i la poca cultura de club per apostar pel planter feia que jugar al primer equip fos literalment impossible, i sempre ho he considerat una llàstima, ja que la  matèria primera era de qualitat.

No és que sigui una persona especialment modesta, a vegades ho intento sense gaire èxit, però segurament vaig acabar fitxant pel Lleida gràcies a aquest gol que ara us explicaré i els 47 que van caure l’any després amb els alevins del Poal.

El capità d’aquest Mollerussa primerenc era el Felip, un tio  ben parit a collons, catxondo a matar i, a més, bon lateral esquerre. Encara ara, vint i escaig anys després d’aquest fet, coincidim: ell juga amb els veterans del Palau d’Anglesola i més d’un dia el pots trobar a tribuna del Camp Nou, liant-la.

L’àrbitre tira la moneda a l’aire, els del Lleida escullen camp, nosaltres saquem. Pilota al punt del cercle central, les dos vedettes de l’equip estem ansiosos esperant el senyal i el xiulet del de negre. Quan aquest alça la mà i diu “jueguen” comença l’espectacle. Toc suau endavant del Carlos cap a mi, controlo i progresso com si emprengués una aventura suïcida; em sento com el Quixot lluitant contra els molins i m’endinso a la dimensió desconeguda, buscant una porteria que els meus ulls de nen amb picardia veuen molt lluny. Avanço estilós com si m’hi anés la vida; tot just començar, em sortejo amb un bon driblatge de dretes i un cop de cintura elegant el primer davanter que em pressiona:  és un tal Aguilà, que després d’aquest partit fitxà el Reial Madrid. Amb la pilota Mikasa, que és la prolongació del meu peu i que porto enganxada a les meves Patrik Silver com si portés un tresor familiar, em trobo davant la presència intimidadora del mitja punta del Lleida, un tal Mariani, que va jugar anys després al Balaguer i al Tàrrega a tercera divisió; em pressiona amb tot el cos endavant i amb una filigrana  que he entrenat pels carrers sense pavimentar del Poal li faig un canyot tan net i curós que el deixo a terra mirant totes les perspectives  del meu cul. Abans  que el pròxim migcampista m’entri ensenyant-me els tacs per davant , li torno la pilota a

l’Horca, que em segueix a prop, croqueta de fantasia dreta esquerra amb un gest tècnic perfecte del Carlos, que desmunta dos adversaris de cop i em torna la pilota amb precisió quirúrgica a la velocitat de la llum,  fem una doble paret de tiralínies  a un toc, que trinxa tot el sistema defensiu del rival i em deixa cara a cara amb l’últim home de la defensa, dos vegades mes voluminós  que jo, i les orelles, que les tinc tan activades com les cames, escolten ohhss d’exclamació del poc  públic que hi ha repenjat a la barana perimetral de l’annex del camp del Lleida.

Encaro l’últim defensa  amb confiança i xuleria, faig una  autopassada de manual:la pilota passa per l’esquerra del lliure i jo l’esquivo per la seva dreta; el defensa patina mentre noto com la seva mà intenta agarrar-me la samarreta amb el número set a l’esquena, sense sort.

 Surt el porter cobrint bé la porteria, però el sorprenc amb una vaselina elevada que, quan sembla que passa per damunt del pal, baixa en picat i es cola a la xarxa. Golaaàsss!!!! Em poso les mans al cap al mateix temps que corro direcció al córner, embogit d’alegria i celebrant el gol semiconscient de la qualitat de la jugada. L’Horca m’atrapa i em tira a terra en una escena de lírica esportiva; ens abracem  com si haguéssim guanyat la Champions.

 Mentre torno cap al lloc, per reprendre el partit, encara amb les sensacions al·lucinatòries del gol i aquella sensació de plaer indescriptible,  noto com els jugadors del Lleida, estupefactes i admirats alhora de l’obra mestra que vam crear amb l’Horcajada, m’observen des de tots els perfils possibles i amb una  mirada de sorpresa  clavada als meus ulls i amb aquest llenguatge no verbal que només entenem els futbolistes, desxifro amb l’expressió de les seves cares com em diuen sense paraules  que en poc temps serem companys.

El que Oliver i Benji tardaven vuit capítols a fer, nosaltres ho vam fer  en vint segons.  0 a 1 a favor del Mollerussa, contra el millor equip de la categoria: increïble!!!

 Sabeu quin va ser el resultat en finalitzar aquest històric partit? Doncs vam perdre per 16 a 1.

El Felip,  a qui l’altre dia davant la seva gestoria recordava aquest partit, m’assegura que té més present les ganes de deixar el futbol que li va venir després d’aquest partit que el gol que vaig fer. (L’hauré somiat, aquest gol?)