LES DURES RESAQUES D’UN DIUMENGE AL MATÍ.

Nit de carnaval, estic assedegat, cauen tres voll-damms amb menys d’una hora al One (pub de Mollerussa molt recomanable), son les dos i mitja de la matinada i just quan el Pablo, perruquer i dj, però abans de tot amic, fica el tema A forest dels The Cure, contra la voluntat de l’ànima, li dic a l’Esther si m’acompanya a dormir. No es que m’avorreixi ni molt menys, però aquest cop, el cap es mes intel·ligent que el cor i em recorda que demà a les nou del matí estic convocat a Miralcamp per jugar el partit de la lliga de veterans, contra el CF. Magraners.

M’encanta sortir per les nits,  tant com jugar a futbol, i la veritat es que tot i que no hi ha dubte que la cosa no sigui molt recomanable per un pare de família a punt d’arribar als quaranta  i no es un acte  especialment d’exemplaritat per a joves que s’inicien en els bons hàbits de l’esport, tampoc  pretenc fer apologia de l’agermanament de la nit i la pilota .

Per això ja tenim al gran Guti per donar-nos màsters avançats de demostracions reals del que no s’ha de fer. No cal tenir massa llums per saber que el rendiment d’un jugador passa en bona part per saber-se cuidar i que la qualitat individual i el talent no es suficient per oferir el millor de tu, si a radera no hi ha un rigorós sacrifici… bla bla bla i bla.

Però no us enganyeu amics,  també es cert que pocs jugadors de l’àmbit amateur tenen la costum de quedar-se  a casa descansant la nit abans d’un partit, si es així, no he tingut la sort de coneix-se’n cap per aquí al farwest.

He d’admetre  que els efectes secundaris d’una nit de festa i la de desprès d’un partit disputat son paradoxalment similars. Els dies que florejo gustosament  amb la mística nocturna i festejo com adolescent enamorat, amb tota la gama de licors que les prestatgeries dels pubs exposen a vista dels meus ulls , tardo una setmana sencera  a recuperar-me.

Per d’altra banda  quan jugo el partit del diumenge i m’agafa per córrer (qui em coneix sap que no es molt habitual), també necessito de set dies perquè el meu esquelet comenci a caminar com ho fan els humans.

 I ja no et dic els caps de setmana que compagino la gresca amb l’esport ,(cocktail mes explosiu que els caipirinyes que fa el Maki) que per una lògica i senzilla  regla de tres, son dos les setmanes  que necessito per ser una persona amb les facultats  que em pertoquen com a un mamífer normal.

Amb aquest precedents i característiques personals,trobareu previsible el que ara us explicaré.

Sona el despertador del mòbil  a l’hora de l’àngelus, que vindria a ser als volts de les vuit del matí , en un primer moment no se ni on soc. Palpo amb les mans a les fosques i els ulls tancats buscant el mòbil que es sobre la tauleta de nit, i aconsegueixo parar-lo. El silenci torna,  sembla anunciar que puc dormir mes, però l’horrorosa alarma amb la seva depriment musiqueta,  toca per segona vegada. Tot i que la cantarella  em mig desvetlla, intento fer veure que no la sento. Al mateix temps  noto l’escalfor de l’Esther  que a part de ser la mare dels meus fills, compartim llit, i mirant-la de reüll aprecio que dorm com una reina, abrigada a la funda nòrdica.

En primer moment  i en vista  que em fa un mal de cap considerable i les cervicals les tinc engarrotades, decideixo seguir dormint, es l’opció mes intel·ligent que em demana la sàvia naturalesa, però als cinc minuts d’aquest idil·li , l’àngel de la guarda, em recorda que ahir al vespre em va trucar el Monki (màxim responsable de l’equip del Miralcamp) desesperat, que vingués urgent, que anem molt malament d’efectius per al partit d’avui.

El sentit de la responsabilitat que tan el deixo de banda quan el cos no es serva dret, aquesta vegada es benevolent.

M’aixeco del llit mig marejat, despullat de cintura en avall o vestit de cintura en amunt, que cadascú o interpreti com vulgui. Encenc la llum de la tauleta de nit i trobo els calçotets penjats a la llampera i el primer que em passa pel cap es “aquí collons se’l hi ocureix  programar un partit l’endemà de carnaval !!!.

Em miro al mirall del lavabo i em veig mes blanc que l’Iniesta , em dutxo i guanyo una mica de color a la cara, preparo la bossa esportiva, amb la camiseta del Miralcamp, que te un disseny molt similar a una abella, pantalons, dos parells de mitjons, els protectors (importants ja que juguem amb el Magraners) tovallola, botes de futbol, xampú i sobretot les xancles, no cal que recordi la ràbia que fa quan et deixes les xancles i no tens el coratge  d’entrar descalç a unes dutxes amb microbis suficients per desintegrar els dos peus amb cinc minuts.

A les nou i quart ja soc al camp, net i polit però amb molt mal de cap, soc dels primers a arribar, juguem a les deu, i quan l’àrbitre passa revisió de fitxes  només som  nou jugadors de camp i l’Àngel que es el porter. Quina putada!!! em tocarà jugar tot el partit!!! Aquesta es la diferència de quan ets juvenil a veterà, quan tens setze anys t’emprenyes amb el mon sencer si no jugues i quan en tens quaranta no hi ha cosa pitjor que estar els noranta minuts al camp.

El meu cos a molt estirar esta preparat per aguantar mitja hora, no he pres cap medicament ni filets amb clenbuterol, el cafè amb llet del matí es l’única reserva energètica que disposo.

Quan  el partit es a punt de començar  arriba el Pau amb el cigarret enganxat als llavis, de la boca em surt “ de puta mare!!!” , ja som onze.

Els del Magraners son divuit o vint jugadors, van segons a la classificació i mirant les nostres cares ja es freguen les mans. Al quart d’hora ja perdem cero a tres, jo tinc dos oportunitats clares per marcar que erro estrepitosament, els dos esprints que he tingut que fer m’han asfixiat i començo a suar toxines, amb pena i dolor arribem a la mitja part perdent quatre a un.

Al vestuari males cares i pocs comentaris, algú que no penso dir el nom, diu que podem remuntar. No puc evitar de riure.

A mitja segona part, m’arriba una pilota alta (en aquesta categoria no es juga per terra) la controlo d’esquena a la porteria rival amb el pit, la baixo protegint-me  al mateix temps que giro cent vuitanta graus i de repent,  una espècie d’armari empotrat en moviment de dos metres d’alçada per dos d’amplada, se’m emporta com si m’aixafés un TGV i picant genoll contra genoll  em deixa tirat a terra amb una distensió de lligaments i un dolor que no noto ni la ressaca. Veig les estrelles i com pardalets que roden pel meu cap, i sento una veu que es la del armari empotrat en moviment, que abans que l’expulsi l’àrbitre em diu “perdona tio, iba a por el balon”,  no puc seguir, deixo l’equip amb deu , marxo coix cap a casa, perdem 3 a 8.

Per la tarda, gel, antiinflamatoris, i caminant com un vellet amb artrosis crònica, vaig al One a veure el Barça-València. El Messi fa quatre gols….