ENTRENAR AMB PANTALONS CURTS, DUTXAR-SE AMB AIGUA FREDA, PAGAR PER JUGAR.

La meva amiga Montse Cervelló, que per qui no la conegui es una espècie de Maradona del futbol femení d’aquí de Mollerussa,(quan dic Maradona, no em mal interpreteu) em comentava l’altre dia mentre em venia dos cerveses casolanes que produeix el seu home, que comença a estar una mica farta d’aquest aburgesament del futbol professional.

Hi ha la certesa, cada cop mes extensa, adoctrinada per mossèn Guardiola i legitimada pel nostre amic portuguès, que els partits s’han de començar a guanyar molt abans de que comencin.

Els actuals gurus de les banquetes mundials han revolucionat el famós entorn, i no tan sols se’l han apropiat com a eina de treball, sinó que l’utilitzen com un jugador mes.

Batalles psicològiques, filigranes comunicatives, missatges enverinats i constants elements distorsionadors, alimentats a través dels  potents altaveus d’una premsa esportiva, que es frega les mans cada cop que hi ha una roda de premsa calenta.

Tot estudiat i re-estudiat, treballs d’investigació a càrrec d’un exercit d’ajudants qualificats que aporten informació i coneixement, anàlisis de partits en soterranis foscos visualitzant els punt febles del rival, controls exhaustius de l’estat físic dels propis  jugadors,  estudis estadístics mil·limètrics. Tot aquest professionalisme actual que busca la perfecció, porta a situacions a vegades que xoquen bruscament amb la realitat.

Aquells factors que no pots autocontrolar, com si has de jugar a menys cinc graus de temperatura amb el camp glaçat, que si l’entrenador de l’equip rival deixa la gespa alta com un bosc, que si els recull pilotes tarden a donar-te la pilota quan perds, detallets i cosetes de tota la vida que en aquesta era que vivim capaç de ficar xips a les soles de les sabates dels jugadors, comencen a fer nosa.

Que voleu que us digui, per moments trobo a faltar l’essència d’aquell futbol desordre que semblava un carrer de Kandahar sense semàfors, amb joc sense tàctiques ni pors, futbol total de pujades i baixades  de tensió. Aquell futbol que fica dels nervis als entrenadors i  torna boig als afeccionats.

Joc amb tocs d’anarquia, de llibertat de moviments, de taquicàrdia constant, de poder a poder. Partits trencats, on tot si val i que alça al públic del seient, (recordeu el 5-4 del Barça –Atletico de Madrid, amb el macanudo Pizzi extasiat)

Quants partits hem vist amb la gespa impecable i ens em avorrit com a ostres? Jo recordo partits dels vuitanta al vell Atotxa de San Sebastià ,al Molinon de Gijón  o a la Catedral de San Mamés, que semblaven els camps de pasturar de la Guingueta d’Àneu i frisaves de veure aquelles lluites, sobretot  els dies de pluja.

Això si era espectacle!!!! camisetes xopes fusionades al cos, genolls ensangrentats, fang al cul d’aquells pantalonets que deixaven a la vista tota la cuixa de mascle ibèric i que marcaven paquet, per deliri de les senyores.  Jugadors que es treien els mocs del nas pressionant amb força les fosses nasals  amb l’ajuda de l’índex per deixar l’herba mes verda si cal,  l’aigua regalimant per les grenyes flamenques tant autèntiques  de l’època, mentre els Urizars Azpitartes de torn  els amonestaven amb alguna que d’altra targeta per aquelles entrades de xocs frontals entre  jugadors que sortien lliscant i rebotats   fins a topar a les tanques publicitàries, com cotxes de formula 1 que surten de la pista quan es molla.

Ja se el que penseu. El joc angelical dels darrers anys d’un  Barça que compagina el romanticisme amb l’efectivitat, necessita imperiosament de que fins i tot detalls insignificants estiguin sincrònicament conjugats per desenvolupar aquest futbol art que ens ha fet bavejar com nens davant una xocolatina.

Tota aquesta cerca de la perfecció requereix de moltes atencions vitals, sigui  gespa ben talladeta, camp humit per circul.lació ràpida de la pilota, jugadors amb controls dietètics personalitzats, treballs de recuperació amb gel,  priorització al descans, i una vida dedicada en exclusiva al futbol.

Un ordre i disciplina de seminari que ha imposat  mossèn Pep  amb èxit rotund, pujant el lívid a tot bon afeccionat al futbol i produint  autèntics orgasmes (de mes de deu segons) a la sempre patidora i pessimista culerada,  que amb aquesta aposta atrevida  de joc fantasia ha pujat un esgraó la forma d’entendre el futbol modern, fins al punt de començar a qüestionar si estem davant del millor equip de l’historia(per mi indiscutible).

Però Barça a part, que es difícilment comparable a res del vist fins ara, trobo a faltar una mica aquell esperit macarra però honrat dels jugadors del nord dels anys vuitanta, Satrusteguis, Zamoras, Lopez Ufartes, Urkiagas, Lirezanzus, Argotes, Sarabias, Mesas, Landaburus.. que tant van ajudar a encendre la passió de l’esport rei.

Es per això Montse que et dono la raó, aquesta colla de divins mediatics del rectangle de joc, ballarins de saló, artistes de l’estètica, els de les portades de Mango,  anuncis de natilles i imatges de Play Station, haurien de baixar algun cap de setmana per el camp del Belianes, Sant Guim de Freixenet, Pobla de Segur, o el del Fondarella que ja veuries que ràpid els passa la tonteria. I ja no et dic de si es passessin un dia de rigorós hivern amb la nostra boira inclosa per la Mariola a jugar contra el Gardeny (pel seus seguidors es pronuncia gardeni) amb un resultat advers dels de la barriada  i els castiguessin amb una cosa molt habitual en aquell club com es  privant-los de l’aigua calenta.