TACS D'ALUMINI

Meitats del noranta, formo part de l’equip del C.F. Bellpuig, primera regional, ens entrena el pare de l’il.lustre Joan Capdevila, fill predilecte de la ciutat de Tàrrega arran de ser campió del mon del 2010 amb la selecció espanyola al mundial de Sud Africa.

El Joan, home de futbol,  que tots els dissabtes a la tarda, li agradava jugar a les cartes amb el cigaló fent-l’hi companyia i tertulià actiu de bar, es passava  mirant per televisió tots els partits haver-hi i per haver en cartellera, es xapat a l’antiga.

De quan entrenava recordo les sessions mes avorrides i soporífers que un es pot imaginar i les seves tàctiques rudimentàries provinents de fonts futbolístiques de l’època del Puskas, tot i que infumables sempre donaven bons resultats.

Costa molt mesurar l’afirmació  “bons resultats”, en el nostre cas, ho argumento en el sentit que érem un equip incapaç de fer quatre passades seguides entre companys  i a canvi  durant les temporades amb en Joan de míster sempre quedàvem a la zona noble de la classificació, tocant amb la punta dels dits la promoció d’ascens a preferent.

Si algú es pregunta, el motiu del perquè un equip  amb tant poca qualitat tècnico-tàctica individual, oferís a canvi tant bon resultat a nivell classificatori, la resposta de ben segur  desapassionarà als acadèmics de l’esfèric.

De la boca d’en Joan, arpejat vora la pissarra malmesa del vestidor i amb un escuradents pla a la comissura dels llavis, un cop acabava de dir l’alineació, li sortia la frase màgica que partit rere partit ens recordava com militar que instrueix al soldat.

“NOIS LA  PORTERIA A CERO!!!”, aquesta era la consigna, acompanyat d’aquest missatge magistral a ulls d’un destraler , seguia tot convençut  “si manteniu la porteria a cero, alguna que altra  oportunitat tindrem i amb ella el gol caurà, la regional fa temps que m’hi esbarallo i ja està tot inventat, contundents en defensa i precisos en atac, si ens em d’arromangar les maneges ficar-nos la granota de treball i afilar  els tacs d’alumini  per tal de mantenir la porta a cero, ho fem, al radera que no passi ni l’aire, d’acord xavals?”

Val a dir que amb aquests discursos i uns jugadors obedients ,poc bamp tardar a guanyar-nos una certa fama d’equip  violent, per dir-ho d’una forma suau.

 Cada cop que es  disputava una pilota dividida  amb els mitjos i davanters rivals, les robustes cames dels nostres gladiadors   picaven de l’altura del genoll en amunt.

I , jo pobret jugador que intentava acaronar la pilota, influenciat pels passes interiors al espai del Laudrup,em passava bona part del partit intentant controlar pilotes que m’arribaven com míssils descontrolats, em sentia la mar de protegit, tenint aquest reguitzell de jugadors que netejaven els rivals  del rectangle de joc.

 Es ara que em trec el curs d’entrenadors quan estudiem les metodologies de treball contemporànies, els nous  models d’entrenador, les noves tendències i sistemes d’entrenament, que si la periodització, la ciclatització, els macrocicles, mesocicles i microcicles dirigits, es quan penso amb el Joan, i no puc evitar de riure per sota el nas, i ficar-me les mans al cap.