CONEIXEMENT I PSICOLOGIA, EN SOMNIS D’ESTIU
Estiu, mitjans d’agost...; dit d’una altra manera això és l’equivalent que el gran Pere Bonell (el geni incomprès) passa les vacances al Poal, i per a sorpresa meva m’ha dit el meu pare que l’home ha passat per casa i que em vol veure de forma urgent. Què deu voler? Per què m’ha vingut a veure? Quins nervis!!! Quina por…
A l’instant em presento al seu xalet, no sense que em tremolin les cames, que té a l’entrada del poble al camí de Tàrrega. I encara no baixo del cotxe que el cor se m’accelera al límit de la taquicàrdia quan el veig sortir dels horts que toquen al seu xalet i es dirigeix a mi per rebre’m amb una solemne i forta abraçada que no m’espero, però que m’emociona al màxim. M’estreny tot el tronc superior fent-me espetegar tots els ossos de l’esquena, m’alça dos pams i em petoneja les galtes i, amb una alegria que encara no entenc, em diu:
- Lluurençç, el meu Lluurenç (lo de Lluurenç és com es pronuncia Llorenç en barceloní), com de ganes tenia de veure’t!!! Un amic de l’Hospitalet de Llobregat que tot el dia està enxufat a Internet em va fer arribar el teu escrit en què parles de mi (Geni Incomprès). Cabruunàs!!! (cabró en barceloní); no me n’havies dit res. Que gran ets!!! Com t’estimo!!! “Putu”paleta literat!!! L’has clavat!!!...
-
Tinc tant de respecte per la figura de Sir Pere Joan Bonell que el sol fet que aprovi i doni el vistiplau de l’escrit que li vaig dedicar em deixa alliberat; no passa gaires vegades això de rebre el reconeixement d’un dels teus referents.
Després d’aquesta rebuda emotiva i de sentiment mutu, m’invita al jardí del seu xalet per seguir parlant, ara amb més pausa, de les nostres coses. I és clar, estar amb Sir Bonell i gaudir d’una conversa filosoficofutbolística és d’un plaer equivalent a la sensació que et dóna el primer glop d’una Voll-damm quan la seva doble malta s’expandeix coll avall, un gust genuí que arriba al clímax quan el Geni incomprès entra en joc i m’engalta, afirmant sense complexos, que ell és l`únic bolxevic de l’univers futbolístic viu (que no és poca cosa), diu ser un estrany comunista lliberal, que per gràcia de Déu disposa d’una ànima que tira pel dret com una bala perduda i que aquesta forma de ser li dóna dret que totes les seves propietats, per poques que siguin, poden ser utilitzades per qualsevol persona del seu entorn més pròxim, amb un atenuant substancial i diferenciador que tot el que tenen els altres també li pertoca, filosofia de vida que em reconeixereu que no està gens malament, i única manera d’entendre el perquè els seus amics més acèrrims l’anomenen “barra”.
Un cop les emocions de la trobada sembla que arriben en una fase de control, i com si el teló d’un teatre s’obrís formant un decorat a l’aire lliure, passo a seure en un tronc de xop tallat a la mida d’una cadira la mar de còmode.
Dins del silvestre jardí i enmig d’ombres d’arbres espessos, fruit d’un mal esporgat que sorprenentment donen un aire prou aconseguit de jardí francès, noto que el meu Bonell està una mica desmillorat. El trobo gran, amb un cert desgast físic i, tot i que la seva espontaneïtat innata està intacta i els rampells
d’una personalitat volcànica, marca de la casa, encara brollen de la seva veu trencada, els seus ulls i les línies de la cara delaten patiment.
Li pregunto preocupat com està, i mentre encén un cigarret i fa un glop de cervesa de llauna d’aquestes marques barates del supermercat Dia em contesta, restant-hi importància, que ha patit un parell d’ictus en dos mesos.
Merda!!! M’alarmo i, com si d’un pare es tractés, li foto una bronca gens convincent: no em fa gràcia que fumi. Ell, controlant la superioritat que exerceix sobre servidor i sense donar-me peu que em preocupi per la seva salut, em talla en sec dient-me que només fumarà per les vacances i que a partir de després: bondat… Evidentment no me’l crec, però desisteixo en l’intent de fer-li veure que es matarà un dia d’aquests quan m’adono de cop que no sóc absolutament ningú per donar consells d’exemplaritat i molt menys al meu ídol.
Amb la tonteria de la salut ens fotem davant la presència de la preciositat infinita de la seva dona unes quatre cerveses cadascú.
Un gos que no fa gens de gràcia -crec que és un buldog rabiós amb gana- m’inspecciona els ossos de la cama i també la cara de cagat que faig. És testimoni de la nostra trobada i mentre la tarda cau i el cel comença a fosquejar parlem sense descans de futbol.
Li comento que sóc l’entrenador de l’Artesa de Segre i em dóna una bateria de consells sublims de com desenvolupar la meva nova funció sense morir en l’intent. Amb constants exemples propis, Sir Bonell reflexiona en veu alta i forta sobre qüestions vitals que ha de tenir un entrenador, desgrana punt per punt com hi ha d’haver una línia clara de distància entre la relació entrenador-jugador, i ho exemplifica amb divertidíssimes històries de les seves, de la necessarietat d’haver-hi unes normes clares marcades des de l’inici de la temporada, un règim intern redactat i consensuat amb els jugadors que s’han de respectar fins a les últimes conseqüències, de la importància de transmetre el missatge de forma concisa i entenedora, del treball en una idea de futbol intrínseca que no porti dubtes als jugadors… i així va dient un no parar de petits però infinits detalls que veig impossible d’aportar.
Tal és de condensada la informació que em dóna Sir Pere Bonell que el meu caparró sofreix un col·lapse que només sentir el clic que fa l’obertura d’una nova llauna de cervesa fa que tregui la bandera blanca i em rendeixi.
I quan miro l’hora del rellotge m’adono que tinc una dona i dos fills (a l’estiu encara no estava divorciat) que m’esperen a casa, m’alço del xop tallat i intento acomiadar-me sense massa èxit
-cinc minuts, deu, un quart d’hora i finalment trenta minuts després de dir per desena vegada que marxo. El Bonell diu en un posat molt similar a Salvador Dalí: apunta’t aquesta Lluurenç: “el futbol professional és cuuneixement, el futbol amateur és psicuuuluuugia (psicologia)”… Amb aquestes paraules, que em queden clavades al cap, l’efecte de les cerveses i el neguit per la bronca que em caurà quan arribi a casa, marxo com un llamp.
Durant el trajecte del Poal a Mollerussa amb el Golf que tinc, inspirat en una llauna de caragols, que és tal com me l’ha deixat l’última pedregada, i l’intermitent del darrere que em penja dos pams, fruit del moviment d’una paret quan aparcava en un carrer en baixada, escolto “Morir i matar” del Nacho Vegas a tot drap, i amb la mirada fixa a la carretera dins del meu pensament com un disc rallat enganxat a l’agulla em ressonen les paraules: “coneixement i psicologia”. Em repiquen una vegada i una altra: coneixement, psicologia, psicologia, coneixement, coneixement, psicologia, psicologia, coneixement… I quan porto cinc jornades seguides perdent i tinc l’equip d’Artesa ensorrat anímicament i entres al vestidor i les cares llargues dels jugadors et posen a prova la teva capacitat de motivació, és quan busco desesperadament el significat del coneixement, psicologia, psicologia coneixement, coneixement, psicologia…
Fantastic , conec de molt a prop tot el futbol provincial.
ResponEliminaM'agrada el blog
A. Iniesta
Vul afegir que coneixo tota la gent de la que parles, Bonell, Goma, etc.
ResponEliminaA. Iniesta-lleida
Cel.lebro Alfred que li agradi el blog. En principi l'any vinent fare un reculls d'aquest escrits modificats i daltres de nous i els publicare en un llibre. ja us aniré informan.
EliminaOstres, Llorenç
ResponEliminaM'ha encantat aquest escrit del Pere Joan. Li dec molt jo a ell en això del futbol. Va portar-me de ben xic a Mollerussa i així vaig començar a entendre què era això d'entrenar. Va ser un avançat al seu temps...
Salut i felicitats pel bloc.
Jordi Aumedes