AL JARDI DE SIR PERE BONELL

CONEIXEMENT I PSICOLOGIA, EN SOMNIS D’ESTIU

Estiu,  mitjans  d’agost...; dit d’una altra manera això és l’equivalent que el gran Pere Bonell (el geni incomprès) passa les vacances al Poal, i per a sorpresa meva m’ha dit el meu pare que l’home ha passat per casa i que em vol veure de forma urgent. Què deu voler? Per què m’ha vingut a veure? Quins nervis!!!  Quina por…

A l’instant em presento al seu xalet, no sense que em tremolin les cames, que té a l’entrada del poble al camí de Tàrrega. I encara no baixo del cotxe que el cor se m’accelera al límit de la taquicàrdia quan el veig sortir dels horts que toquen al seu xalet i es dirigeix a mi per rebre’m amb una solemne i forta abraçada que no m’espero, però que m’emociona al màxim. M’estreny tot el tronc superior fent-me espetegar tots els ossos de l’esquena, m’alça dos pams i em petoneja les galtes i, amb una alegria que encara no entenc, em diu:

-       Lluurençç, el meu Lluurenç (lo de Lluurenç és com es pronuncia Llorenç en barceloní), com de ganes tenia de veure’t!!! Un amic de l’Hospitalet de Llobregat que tot el dia està enxufat a Internet em va fer arribar el teu escrit en què parles de mi (Geni Incomprès). Cabruunàs!!! (cabró en barceloní); no me n’havies dit res. Que gran ets!!!  Com t’estimo!!! “Putu”paleta literat!!! L’has clavat!!!...

-        

Tinc tant de respecte per la figura de Sir Pere Joan Bonell que el sol fet que aprovi i doni el vistiplau de l’escrit que li vaig dedicar em deixa alliberat; no passa gaires vegades això de rebre el reconeixement d’un dels teus referents.

Després d’aquesta  rebuda emotiva i de sentiment mutu, m’invita al jardí del seu xalet per seguir parlant, ara amb més pausa,  de les nostres coses. I és clar, estar amb Sir Bonell i gaudir d’una conversa filosoficofutbolística és d’un plaer equivalent a la sensació que et dóna el primer glop d’una Voll-damm quan la seva doble malta s’expandeix coll avall,  un gust genuí que arriba al clímax  quan el Geni incomprès  entra en joc i m’engalta, afirmant sense complexos, que ell és l`únic  bolxevic de l’univers futbolístic viu (que no és poca cosa), diu ser un estrany comunista lliberal, que per gràcia de Déu disposa d’una ànima que tira pel dret com una bala perduda i que aquesta forma de ser li dóna dret que  totes les seves propietats, per poques que siguin, poden ser utilitzades  per qualsevol persona del seu entorn més pròxim,  amb un atenuant substancial i diferenciador que tot el que tenen els altres també li pertoca, filosofia de vida que em reconeixereu que no està gens malament, i única manera d’entendre el perquè els seus amics més acèrrims l’anomenen “barra”.

Un cop les emocions de la trobada sembla que arriben en una fase de control, i com si el teló d’un teatre s’obrís  formant un decorat a l’aire lliure, passo a seure en un tronc de  xop tallat a la mida d’una cadira la mar de còmode.

 Dins del  silvestre jardí i enmig d’ombres d’arbres espessos, fruit d’un mal esporgat que sorprenentment  donen un aire prou aconseguit de jardí francès, noto que el meu Bonell està una mica desmillorat. El trobo gran, amb un cert desgast físic i, tot i que la seva espontaneïtat innata està intacta i els rampells

d’una personalitat volcànica, marca de la casa, encara brollen de la seva veu trencada, els seus ulls i les línies de la cara delaten patiment.

Li pregunto preocupat com està, i mentre encén un cigarret i fa un glop de cervesa de llauna d’aquestes marques barates del supermercat Dia em contesta, restant-hi importància, que ha patit un parell d’ictus en dos mesos.

Merda!!! M’alarmo i, com si d’un pare es tractés,  li foto una bronca gens convincent: no em fa gràcia que fumi. Ell, controlant la superioritat que exerceix sobre servidor i sense donar-me peu que em preocupi per la seva salut, em talla en sec dient-me que només fumarà per les vacances i que a partir de després: bondat… Evidentment no me’l crec, però desisteixo en l’intent de fer-li veure que es matarà un dia d’aquests quan m’adono de cop que  no sóc absolutament ningú per donar consells d’exemplaritat i molt menys al meu ídol.

Amb la tonteria de la salut ens fotem davant la presència de  la preciositat infinita de la seva dona unes quatre cerveses cadascú.

 Un gos que no fa gens de gràcia -crec que és un buldog rabiós amb gana-  m’inspecciona els ossos de la cama i també la cara de cagat que faig. És testimoni de la nostra trobada  i mentre la tarda cau i el cel comença a fosquejar parlem sense descans de futbol.

Li comento que sóc l’entrenador de l’Artesa de Segre i em dóna una bateria de consells sublims de com desenvolupar la meva nova funció sense morir en l’intent. Amb constants exemples propis, Sir Bonell reflexiona en veu alta i forta sobre qüestions vitals que ha de tenir un entrenador, desgrana punt per punt com hi ha d’haver una línia clara de distància entre la relació entrenador-jugador, i ho exemplifica amb divertidíssimes històries de les seves,  de la necessarietat d’haver-hi  unes normes clares marcades des de l’inici de la temporada, un règim intern redactat i consensuat amb els jugadors que s’han de respectar fins a les últimes conseqüències, de la importància de transmetre el missatge de forma concisa i entenedora, del treball en una idea de futbol intrínseca que no porti dubtes als jugadors… i així va dient un no parar de petits però infinits detalls que veig impossible d’aportar.

Tal és de condensada la informació que em dóna Sir Pere Bonell que el meu caparró  sofreix un col·lapse que només  sentir el  clic que fa  l’obertura d’una nova llauna de cervesa fa que tregui la bandera blanca i em rendeixi.

I quan miro l’hora del rellotge m’adono que tinc una dona i dos fills (a l’estiu encara no estava divorciat) que m’esperen a casa, m’alço del xop tallat i intento acomiadar-me sense massa èxit

-cinc minuts, deu, un quart d’hora i finalment trenta minuts després de dir per desena vegada que marxo. El Bonell diu en un posat molt similar  a Salvador Dalí: apunta’t aquesta Lluurenç: “el futbol professional és cuuneixement, el futbol amateur és psicuuuluuugia (psicologia)”… Amb aquestes paraules, que em queden clavades al cap, l’efecte de les cerveses i el neguit per la bronca que em caurà  quan arribi a casa, marxo com un llamp.

Durant el trajecte del Poal a Mollerussa amb el Golf que tinc, inspirat en una llauna de caragols, que és tal com me l’ha deixat l’última pedregada, i l’intermitent del darrere que em penja dos pams, fruit del moviment d’una paret quan aparcava en un carrer en baixada, escolto “Morir i matar” del Nacho Vegas a tot drap,  i amb la mirada fixa a la carretera dins del meu pensament com un disc rallat enganxat a l’agulla em ressonen les paraules: “coneixement i psicologia”. Em repiquen una vegada i una altra: coneixement, psicologia, psicologia, coneixement, coneixement, psicologia, psicologia, coneixement… I quan porto cinc jornades seguides perdent i tinc l’equip d’Artesa ensorrat anímicament i entres al vestidor i les cares llargues dels jugadors et posen a prova la teva capacitat de motivació, és quan busco desesperadament el significat del coneixement, psicologia, psicologia coneixement, coneixement, psicologia…

IVARS D'URGELL, FUTBOL, FESTA BOJA, DONES PRECIOSES....

Després de passar i sobreviure a aquella complicada  franja d’edat  que té molt d’estació primaveral, pels constants canvis de “temps”, anomenada adolescència i a disfrutar-la jugant a futbol per totes les categories del millor club de la capital del Far West, un acaba  somiant despert convençut de ser un bon jugador de futbol,  suficient  com per   guanyar-te la vida en un futur immediat.

Però malauradament poc tardes a  topar amb la crua realitat, que com la flama encesa d’una vela  s’apaga per un cop d’aire que entra per una finestra mal tancada, i amb ella s’esfuma la  remota il·lusió de ser un professional  incapaç de viure del que més t’agrada.

Tota expectativa creada vers les teves qualitats futbolístiques    es desfà  com el terròs de sucre al cafè calent, un cop liquidats sis anys magnífics al Lleida, amb un simple i aterrador “no compto amb tu” -punyalada visceral pronunciada amb  la fredor d’un assassí per l’entrenador Antoni Gomà, dins del tronat vestuari  del camp del Puigverd de Lleida (camp on entrenàvem per a la pretemporada).

Aquest entrenadoret amb cert prestigi a principis del noranta, de qui he perdut el rastre,  em va executar sentència segurament amb tota la raó del món, i va decidir  el que intuïa: el meu lloc pertocava futbolísticament a l’àmbit amateur.

Una vegada assumeixes a contracor que mai seràs professional de la pilota, acceptes la trista realitat  de saber que el teu joc preferit passa a partir d’ara a una dimensió completament basada a l’entreteniment.

I el periple futbolístic d’aquest nou estatus l’inicio a la Pobla de Segur; caic en aquelles contrades durant el servei militar. Després de servir a la Pàtria espanyola sense massa entusiasme a les portes dels Pirineus, un cop em donen la “blanca” baixo per les terres urgellenques i visc tres temporades magnífiques al CF Bellpuig, club que porto al cor i al cap.

Però la historieta que avui toca explicar és la de quan fitxo pel CF Ivars d’Urgell.

El Colau i l’Eduardo, dos personatges irrepetibles, em van fitxar per a l’equip del seu poble, que en aquell temps era un dels fixos a Primera Regional (actualment anomenada segona catalana). Els tractes estaven prou bé: sis mil pessetes per partit (uns 36 euros que ingressava en un compte corrent destinat només al futbol). Quan em van presentar a la directiva recordo que l’Eduardo li va dir al president: “Hem fet un dels millors fitxatges de sempre; el Llorenç porta tot el joc del Bellpuig, és molt tècnic, amb visió,  clarividència i capacitat per trencar entre línies… Ja veureu que disfrutarem”. Amb el temps, res d’aquestes característiques tan ben definides van ser suficients. Lamento molt no poder complir les expectatives i la confiança que van dipositar en mi; vaig fer una temporada  mediocre, irregular, i és que ells no comptaven amb una d’aquelles coses que passen de tant en tant a les persones enamorades i que va afectar el meu rendiment just al moment que  vaig fitxar per ells. Maleïts amors que tant per be com per mal sempre condicionen tot l’entorn…

Tenia 22 anys i em vaig quedar solter després de quatre anys de festeig amb la dona que més estimava  del món i prou que m’agradaria ser poeta per desxifrar-la, però, davant aquesta impossibilitat i a falta d’adjectius per poder reflectir la bellesa de la seva cara i el pobre vocabulari de què disposo, només us diré que a vista dels meus ulls era la més bonica de la terra.   L’Anna, que es com es deia el meu primer gran amor, no em va marcar pas pel que vaig viure amb ella sinó pel que vaig sentir (cosa molt més dolorosa) i si encara tinc un record fort d’aquella època és precisament per aquest imaginari que t’acompanya de forma perpètua en el pensament del que hauria pogut ser i no va ser.

A més, siguem sincers, poques experiències vaig tenir amb les dones abans d’ella, alguna que altra esporàdica rebolcada d’adolescent amb barcelonines desorientades que passaven les vacances d’estiu al poble i que a mig ball de Festa Major t’estiraven el braç per portar-te fent esses al camp de futbol del Poal, lloc indispensable de les orgies que s’organitzaven als foscans de la festa major del poble  (sempre m’he preguntat què hauria passat si a algú se li hagués ocorregut encendre l’enllumenat del camp de futbol a les tres de la matinada).

El meu innocent  concepte de   davantera estava vinculat a l’única creença  que eren  els jugadors que jugaven a les posicions d’atac d’un equip. Però, quan vaig descobrir  que  la davantera d’una dona era més perillosa que la d’un equip rival, la cosa va canviar. Així que, després de la ruptura sentimental, pensava que tot tornaria a ser com abans d’anar amb la morena d’ulls  mel romaní, és a dir, aspirar com a màxim a l’època de les rebolcades esporàdiques o, millor dit, a passar “gana”.

Collons!!!,  com sempre que penso em vaig equivocar de ple. Es va tancar una porta, cert, però se’n van obrir la tira. A més va coincidir amb l’arribada al meu estimat poble del Miquel Ardèvol, un amic de Barcelona que encara  no sé per què va venir a estudiar el COU a Mollerussa. Amb el Miqueloni vam fer totes les coses possibles que un a la vida ha de fer almenys una vegada. Influenciats clarament per la pel·lícula Transpointing, vam voler emular els nostres ídols. A qui no li agradaria ser Mark Renton?

Jugàvem a ser bohemis, anàvem d’alternatius, pentinats brit-pop (serrell i cabell desfilat que queia per les “patilles”) i roba fosca, fèiem vida nocturna als clubs de moda (Florida 135, Bakomba, Electric...); durant el dia, l’ofici de paleta amb el meu pare fotent-me canya a tort i a dret; a les tardes, entrenament de futbol de la canalla del poble, i als vespres, escrivia novel·les inclassificables, tot esperant algun que altre camió de porcs que havia de carregar a la puta granja que teníem als afores del Poal. I és clar, amb aquesta  feinada les pilotes de futbol les veia quadrades, i l’Ivars en va pagar les conseqüències.

Si em permeteu, explicaré una de les coses més suaus que em va passar en aquella època irrepetible d’esplendor i luxe d’aquests enyorats 22 anys. Va ser quan vaig viure una més que intensa relació amorosa-divertida-sexual  amb tres dones diferents a la vegada (quan dic a la vegada no confonguem amb trio, sinó en l’espai del temps: quedava amb elles en hores diferents, la majoria de les quals hores intempestives i amb molts problemes per quadrar horaris per no coincidir) i mal de cap tindria de dir-vos qui era la més bonica de les tres:  eren tres reines, tres encants, tres perles, tres bèsstiiess!!! Posats a triar potser em decantaria per la que feia el pit més perfecte que he vist mai (i tocat), pit tan brutalment ben  modulat, ferm i de mugró rosat que hi encaixaria a la perfecció una copa d’aquestes amb què al Gat Negre de Mollerussa et serveixen els Gintònics.

A més  les “bones” companyies d’Ivars no van ajudar gaire al descans nocturn que qualsevol cos necessita per rendir el diumenge: amb el Pere Gassó, que vint anys després m’ha fitxat a l’Artesa de Segre perquè sigui els seu ajudant d’entrenador, el Daniel Rubiol, actualment entrenador de l’Angularia,  el gran Joan Roca, que a dia d’avui entrena el juvenil A del Mollerussa, o l’amic David Torra, en aquella època el rei del càrtel de Belianes i que es fotia hòsties tots els caps de setmana amb els pelats de Cervera, components d’aquell bon equip però poc conjuntat (els anava la festa que no vegis). Podríem dir que l’Ivars era un equip d’estrelles a la nit i un equip d’estrellats a l’hora del partit, amb tot el respecte pel Castelló, el Rara, el Robert…, que sí que estaven a l’altura.

Mireu si anava despistat per aquells temps que en un partit Ivars d’Urgell crec que contra el Cervià de les Garrigues, en un penal a favor ,el Colau des de la banqueta cridà fort: “Llorenç, xuta’l tu”. Agafo la  pilota amb les mans decidit i la fico damunt del punt de penal, on hi ha un clot que intento reparar amb el peu; el porter, que encara protesta la jugada, ve i em toca la pilota i la desplaça del punt de penal, i torno a ficar-la damunt del guix sense immutar-me. Tot a punt, sento que algú per darrere diu: “Llorenç, que la claves” (la nit abans sí que la vaig clavar), quatre passes enrere, em toco les mitgetes, l’àrbitre fa el senyal, tinc clar que la tiraré a l’esquerra del porter, agafo carrera, miro els ulls del porter (ulls de boig) i abans d’impactar l’esfèric el meu cervell, sense que jo li doni permís, canvia d’opinió i li mana a la meva cama dreta que la tiri a la dreta del porter; la informació no arriba amb prou precisió i tot i enganyar el porter  la pilota va directament  al pal, que en un instant em torna als meus peus i, sense que ningú la toqui, xuto tal com ve, faig gol i el celebro com un boig tot sol; en veure que ningú em fa cas, em giro i noto com la jugada és invalidada. Qualsevol jugador o afeccionat al futbol sap (oi que ho sabeu tots?) que si xutes un penal i no toca la pilota cap contrari, si tu la tornes a tocar la jugada queda anul·lada… El meu cap no estava per entendre el  reglament… i recordo la cara d’estupefacció de l’àrbitre quan li vaig dir tot esverat: “¿por qué coño me anulas el gol? No existe el fuera de juego en un penalty, joder!!! (Abans era així d’idiota; quan m’enfadava al futbol parlava en castellà).

TRISTA IL.LUSIÓ

Partit de Babies A al municipal de Mollerussa (estaria bé que a partir d’ara s’anomenés Camp d’Esports Jaume Raventós, en honor al president que les ha vist de tots colors i que va agafar les regnes del club quan semblava que estava a punt de desaparèixer; prengui’n nota amic i Il·lustríssim Senyor Marc Solsona).

 Migdia clar i solejat però més aviat fresc d’un dissabte de finals de novembre. Els nens, homenets preciosos d’alegria verge i cara lluminosa, que  tenen entre quatre i cinc anys, salten al camp entre saltirons i passetes curtes i ràpides, amb una disciplina impossible de veure quan els tenim a casa. Diminutes figuretes harmonioses, modelets de catàleg, joies en moviment que van acompanyats i segurs pels seus entrenadors, el Sergi Prats i  el Dani, més conegut com el “pollo”.

La canallussa enamora tant i és un lligam enigmàtic tan difícil de resoldre que els pares, quan els observem embadalits, perdem tot el sentit de l’objectivitat. A vegades, o molt sovint, són la representació dels nostres somnis impossibles, l’objecte que canalitza les nostres fantasioses il·lusions; en ells volem veure el millor de nosaltres i confiem, no molt convençuts, que no cauran en els nostres fatídics errors.

 Eduquem els nens a partir de la pròpia experiència,  intentant amanir el seu camí amb la premissa d’aconseguir el que tu no vas ser. Condicionem la seva posada a punt a la vida utilitzant mitjans i dirigint en excés la construcció de la seva pròpia personalitat,  cas que no fossin en un futur pròxim homes de bé.

I situats en aquest punt de fantasia visual i d’esperances engrescadores, és en l’esport  on millor és representat aquest model d’educació del tot implantat.

I assegut amb la teva família a la tribuna del municipal (Jaume Raventós),  veus amb panoràmica reduïda els teus fills  equipats amb tanta gràcia que a tots  els allí presents ens cau la  bava i ens  emocionem en escreix observant com la  genètica que vas crear segons unes ordres naturals una nit d’amor boig corre per damunt de la gespa artificial en busca d’una pilota, que roda marejada, esperant que les sabatilles esportives d’última generació, que hem comprat com una inversió que reverteix, l’empenyin fins a trobar la xarxa de la porteria rival.

La resta tot és secundari: els valors de l’esport, humilitat, esforç, solidaritat, constància, respecte…, la tàctica, el joc, la coordinació dels moviments, la millora dels gestos tècnics, l’ordre posicional, els marcatge, la cultura d’equip passen a un segon pla (són massa petits, es diu en aquest cas). L’única cosa que els obsessiona és el gol, font de tota santedat, que tants milions de diners i emocions genera, i que al subconscient de molts pares (no tots) està situat a l’altar de les seves aspiracions envers la inversió que apliquen als seus fills.

I com a amant dels comportaments de la gent, observes en molts casos perplex com molts  pares i més d’un padrí dirigeixen des de la grada amb gesticulacions còmiques i  cridant un munt de consignes equivocades les evolucions futbolístiques d’un fills que amb cara de sorpresa i ingenuïtat juguen confosos en veure que hi ha més de deu entrenadors donant ordres al camp.

 Mala forma aquesta d’educar futbolísticament els nens en inculcar-los  aprendre a partir de  la finalitat.

 I així ens trobem els entrenadors que ens arriben jugadors en edat adulta, sortits d’uns hàbits heretats de tota una trajectòria llarga de metodologies d’entrenament allunyades del treball necessari que fomenti al jove d’una estructura esportiva més enriquidora.

 I  quan els nostres estimats nens es converteixen en homes a punt per competir contra equips exigents, els trobem   amb una pobríssima cultura tàctica i un dèficit coordinatiu alarmant, fruit del treball precari que generalment i en comptades excepcions es treballa al futbol formatiu.

I és en aquest punt quan pel teu cap repiquen les paraules  del gurú instigador de les noves normes de la filosofia del  futbol contemporani, Johan Cruyff, quan  deia en aquell castellà que no encerta cap article i que intercanvia frases (la gallina de piel), que “en el futbol base los mejores entrenadores”.

De mentre els pares allunyats de la realitat confiem que la flauta soni i als nostres excel·lents fills, cracs potencials segons les nostres pròpies interpretacions, els fitxi el Barça i ens treguin de la ruïna.

L'ENTRANYABLE SR BONVEÍ I DE QUAN JUGAVEM ALS CARRERS

En un d’aquests matins que camines  a pas ferm però amb el cap i la mirada fixada al terra, estampa clara que el treball capfica  tot humà que es treu el seu sou a partir de l’habilitat de la seva esquena i la vèrbola de la seva boca, i que  pensatiu i absent de l’entorn  avances pel centre de Mollerussa esquivant transeünts, per acabar  topant amb la llarguíssima espera que suposa parar-te al semàfor del pas de vianants que hi ha vora l’església, en adonar-te que el semàfor és vermell, descobreixes que estàs en un planeta anomenat Terra.

Allí mig embadalit, en aquesta pausa intemporal que suposa esperar que l’homenet de verd del semàfor et doni permís per arrancar de nou  el teu trajecte sense que cap cotxe t’aixafi com una magrana,  coincideixo  amb l’amic Pol Xinxó (lector assidu del campdeterra), que em pregunta encuriosit  si era ell el Pol que mencionava en l’últim escrit, on l’acusava de ser un dels afeccionats de “Molle” que assaltaven el camp  quan feien un gol d’importància.

 Ell, el Pol , que és comprensible i tolera les meves al·lucinacions, amén de molt educat, m’estira una mica les orelles i m’afirma que ell a la vida s’ha fumat un porret de marihuana (no sap si per bé o per mal) però que em perdona perquè sí que era uns dels que embogia quan el Tòfol fotia un gol per l’esquadra.

I quan ens acomiadàvem després de petar la xerrada (amb l’homenet del semàfor ja saltant unes quantes vegades en vermell),  al Pol, amb la mà acariciant-se la mandíbula i un to de veu nostàlgic, se li encén la llum i em  proposa:”Llorenç, no has pensat escriure res sobre l’època del Bonveí?” L’ego interior se’m dispara a nivells malaltissos, m’agafo la proposta del Pol com un encàrrec (somni de tot escriptor) i crec, enganyant-me a mi mateix, que hi ha gent a qui agrada el que escric. Tota la humiltat que  amb esforços interiors intento tenir en totes les accions quotidianes del dia desapareix de cop. I com si fos un professional de la ploma estilogràfica, em sento Quim Monzó davant la figura del Pol i li dic, amb una seguretat que no tinc: “Això està fet, Pol!” El pròxim escrit, dedicat al Sr. Bonveí i, per descomptat, a vós…

Principis dels vuitanta, les instal·lacions esportives  del CFJ Mollerussa són lamentables,  per dir-ho finament; de fet, com la majoria de camps i vestidors de tot el país. Hi havia dies que els futbolistes ens canviàvem en una  corralina petita que hi havia vora uns urinaris infectats; això, els dies que teníem sort, perquè, quan aquesta cambra d’insectes diversos estava tancada amb clau, la petita grada exterior de formigó, coberta amb uralita de plàstic d’un verd ronyós, feia de vestidor, i no vegis els dies de boira el bo que donava despullar-te a l’aire lliure.

 La canalla d’aquella dècada fa vida de carrer. No hi ha ni extraescolars  ni activitats de lleure rellevants. Un cop surts de l’escola toca carrer i futbol; a vegades jugues a boles d’altres a l’amagatall i, de tant en tant, a policies i lladres amb pistoles fabricades per nosaltres mateixos amb gomes de pollastre i pinces de fusta d’estendre la roba  que expulsaven bales de panís.  Fora d’aquests jocs,   heretats de generacions passades, carrer i més carrer, pilota i més pilota; i resultat d’aquesta vida alegre a l’aire lliure es formen  nens espavilats amb mirada entremaliada que perden la innocència abans  que els  surti grans a la cara.

Aquesta és la generació dels Esteban, Malaves, Troyanos, Cuadrados, Pocorulls, Eliseus, Xinxons, Ortegas, Salvadors, Rullós… Eren els nens de la posttransició, mals estudiants,  criatures de  cabells llargs i oliosos que cohabitaven amb polls que ni el filvit xampú eliminava,  homenets que desprenien  vivesa adolescent, alegria verge, picaresca infantil, espavilats, riallers, divertits, exagerats, actius, observadors,  trapelles.  El carrer com a formació universitària de les relacions socials, emancipació de complexos; i com tota vida amb moltes hores a la intempèrie, també n’hi hagué que es desviaren i s’introduïren en carrers sense sortida.

D’aquella tropa amb qui vaig tenir la sort de coincidir, em quedo amb quan jugàvem a futbol a Mollerussa i l’entrenador n’era el Sr. Bonveí.

En aquells temps no es començava a jugar en categories federades fins als tretze anys (categoria infantil); és a dir de tretze cap a vall tots els partits eren de caràcter amistós, i ell era l’entrenador que organitzava els partits amb els entrenadors dels altres pobles.

Recordo el Sr. Bonveí com un home d’avançada edat, amb arrugues marcades al coll,  rialler, to de veu  fort i sorollós, de cabell ondulat i gris, amb ulleres gruixudes, de pell morena i anatòmicament  prim.

 Quan nosaltres arribàvem suats de jugar del carrer per tornar a jugar al camp de futbol, ell ja hi era; el camp era  casa seva, ens esperava i de forma pacient ficava ordre a les nostres emocions. Feia funcions de pare esportiu, ens estimava com a tal, era apassionat, se’l veia feliç i realitzat; intuïes que l’hora de l’entrenament era el seu moment. Nosaltres, entremaliats però obedients, educats encertadament a la cultura gitana de tenir respecte absolut per la gent gran, complíem les seves ordres al peu de la lletra, i ell,  amb traça, exercia l’autoritat necessària per controlar un grup;  sentir-se útil i important davant nostre l’extasiava i el  rejovenia.

Amb el respecte elevat a la categoria de sant que em mereix la seva figura, per ser una persona per les ordres del qual van passar  moltes generacions de bons  futbolistes i per ser segurament la primera persona que a molts de nosaltres ens va introduir l’estima pel futbol, fins al punt de declarar amor etern a la pilota, no voldria desmuntar el mite, però no puc evitar de somriure  quan penso amb els entrenaments que fèiem i la forma en què els portava a terme.

Fora el camp la seva indumentària habitual era camisa de llenyataire de quadrets blancs i negres, pantalons  de pana gruixuda marró i de calçat solia portar aquelles sabatilles  també de quadres molt populars que bàsicament el gruix de la població utilitzava a l’interior de casa de conjunt amb el pijama per abans d’anar a dormir;  el Sr. Bonveí i d’altres també les portaven al carrer, sense vergonya aparent.

 Quan es canviava per dirigir l’entrenament duia la mateixa camisa de quadres, es ficava uns pantalons de xandall de licra blau marí ajustats amb les tres ratlles blanques verticals als costats, sense mitjons, i de sabates de futbol, les mítiques Munich amb la creu taronja. Cal dir que al xandall li faltava un pam per arribar als turmells i tinc dubtes si les Munich eren tres números més grans del que corresponia al seu peu, la qual cosa provocava un efecte visual similar a la figura del Fofito (pallasso estrella dels vuitanta).

L’entrenament de tall clàssic estava estructurat en tres fases: Fase Inicial, escalfament; Fase Principal, partit i Fase Final, xuts a porteria. L’escalfament era un espectacle, el Bonveí, que devia rodar entre els seixanta i setanta anys (a mi em semblava que en tenia noranta), es ficava al davant del grup i dirigia tot tipus d’estiraments articulars Podeu imaginar-vos que un home d’aquesta edat no té uns mínins de flexibilitat que salvessin la dignitat d’un preparador físic. Quan fèiem el típic estirament de tocar amb les puntes dels dits de les mans  la punta dels dits del peu, ell havia de doblegar els genolls uns 90 graus  per poder fer-ho, i sentíem com li cruixien tots els ossos, que petaven en cadena i de forma progressiva conforme l’home es movia.

 Però el Sr. Bonveí tenia màgia, tenia el secret del bon entrenador -la qual cosa el lliura de tot detall tècnic-, que és  tenir contents els jugadors, i això, que no s’aprèn a les escoles de futbol, no és fàcil. Puc comprovar actualment, ara que exerceixo de segon entrenador a l’Artesa de Segre, que no hi ha tàctica que valgui si en el conjunt global de la plantilla hi ha un consens de mínims on l’harmonia social del grup sigui tan forta com la del seu talent futbolístic.

D’aquell equip, que era boníssim, recordo no haver perdut cap partit. Quan ens desplaçàvem fora de Mollerussa, el Sr. Bonveí ens convocava a tres bars històrics de la Mollerussa emergent de principis dels vuitanta: el Bar Canal (de quan el Bar Canal era el bar per excel·lència dels treballadors del barri i el David Pocurull, fill dels propietaris i excel·lent porter, ja mostrava interès a fer-se veure darrere les barres), el Bar Mollerussa (vora la casa del Sr. Bonveí)  i l’estimat i recordat, i per desgràcia ensorrat,  Blanc i Negre de davant de la Salle.

La litúrgia: entrar al bar amb la bossa esportiva i cara de son, pentinats amb la clenxa de costat amb litres de colònia de granel que feien del nostre cap un ecosistema d’éssers vius.  Els pares, uns fullejant la premsa esportiva al mostrador de la barra, d’altres  entusiasmats fent el cigaló oportú com qui pren una medicina; el Sr. Bonveí, explicant historietes de quan jugava al Deportivo de La Coruña, bebent sempre cacaolat calent  i menjant cacauets, però sempre amb la mirada dispersa fent recompte de nens i marcant el temps per no fer tard; i nosaltres, que a poc a poc ens desvetllàvem per en un tres i no res estar “enxufats”, amb aquesta vitalitat que tot nen de deu anys descarrega, i que amb una alegria boja entràvem a les furgonetes dels pares que ens traslladaven als camps de futbol i que nerviosos als seients del darrere jugàvem i cantàvem com si a una excursió de final de curs anéssim (per descomptat superant el nombre de places permeses pel reglament de seguretat viària i ningú sense lligar-se el cinturó).

I d’aquell Sr. Bonveí paternal em va quedar una acció gravada per sempre més, que amb permís de  l’Alzheimer és un record que guardaré amb carinyo al calaix de la memòria. És un dissabte a les 10 del matí d’un rigorós hivern,  dia gris, lleig, de molt fred, juguem contra la Seu d’Urgell; el camp gran del Mollerussa està molt humit, amb tolls d’aigua i fang; surto amb el número set a l’esquena a la posició d’extrem dret; fa un aire tan fi que m’entra al moll dels ossos; estic tan gelat que amb els dits de la ma sóc incapaç de fer l’ouet i les orelles les tinc tan vermelles i rígides que si a algú se li hagués ocorregut de tocar-les m’haurien caigut a trossos.

 Comença el partit, estic apàtic; afectat pel fred em sento com si jugués dins una càmera frigorífica;, no entro en joc, m’arriba la primera pilota i quan la intento controlar amb l’interior del peu  em passa per sota. Des de la banqueta sento la veu del Sr. Bonveí que em diu: tranquil, Llorenç; la pròxima!!! Tinc deu anys i juguem amb nens de tretze i aquests de la muntanya en foten tres com jo, estan ben alimentats… A la segona pilota que m’arriba estic lent i el defensa me la roba  amb molta claredat, miro a la banda amb tremolors de fred i noto com l’expressió que dibuixa la cara del Sr. Bonveí preveu que no faré gaire bon partit. Estic tan gelat que tinc els llavis morats, les dents es toquen les unes amb les altres, primer símptoma de congelació,  i els llagrimalls dels ulls em dificulten la visibilitat. Als deu minuts em tiren una pilota llarga per la banda dreta, corro sense massa convenciment, la pilota es para  enmig d’un toll, el lateral esquerrà de la Seu -de similituds morfològiques a un porc senglar- xuta l’esfèric com si el volgués trencar, amb tanta mala sort que a mi, que estic davant, m’impacta a la cara i em fulmina en rodó a terra. Una pilota Mikasa inflada amb compressor d’aire, que és pitjor que una pilota medicinal, impacta a una cara tendra congelada. La primera sensació que tinc és que m’ha desaparegut el nas, que el cap se’m fa gran i que la matèria gris del cervell surt per les orelles, i en caure a terra tinc la gran sort de coincidir amb un enorme   toll d’aigua amb trossets de gel. Els jugadors del meu equip m’atenen i el jugador porc senglar de la Seu d’Urgell riu.

 Em treuen del toll i una camiseta que era blanca ara es marró. El Sr. Bonveí surt de la banqueta, m’agafa en braços (no dec pesar mes de vint quilos) i em torna a ella, allí em treu la camiseta molla, m’eixuga el tronc i esquena   amb una tovallola seca, em fica una altra camiseta nova i a l’acte m’abriga amb una manta gruixuda, que em retorna i em sent a glòria divina. Amb les seves mans escalfava les meves i en poc temps descobreixo que dins el meu cos la sang circula; recupero la temperatura. El que no recordo és si vaig tornar a sortir al camp, però sempre pensaré com aquell home gran i entranyable ens cuidava com si fóssim fills seus.

PEDROSA, UN MITE DE LA MEGAFONIA PROPAGANDÍSTICA DEL CFJ MOLLERUSSA

Dels dies  lluminosos d’accent surrealista d’aquell CFJ Mollerussa anormal (en el sentit positiu de la paraula) que va escriure, de forma espontània i sense buscar-ho, una  història futbolística i social digna d’estudi, consten al subconscient d’un sector observador de l'època de dos “coses” que poc tenen a veure amb el que consideraríem anàlisi de futbol pur i dur.

Les dos curiositats que us explicaré molt pel damunt són  més aviat de caràcter antropològic (no sé ben bé què vol dir antropològic, però és una paraula que sempre queda bé en un escrit). Si utilitzem un llenguatge més d’acord al que pertoca als que no sabem escriure, es podrien definir aquests fragments del calaix de la memòria col·lectiva com dos accions o comportaments lligats intrínsicament a les famoses repercussions que tenen les causes i els  efectes. Actors secundaris d’un moviment que va traspassar la tranquil·litat d’una comarca a través del futbol d’alt nivell i que van aflorar en paral·lel una sèrie de personatges que caracteritzaven de forma exagerada trets específics del tarannà de la gent del Pla.

PRIMERA: la Penya els Bruixots. Les casualitats no existeixen: si el Mollerussa va arribar on va arribar va ser per la suma de molts factors. Bona gestió directiva amb persones serioses al capdavant i capacitat econòmica forta al darrere (senyors Miró, Pujol, Gasset, Rosselló, Raventós…), bona planificació esportiva i suport popular.

S’ha de destacar que a part del públic potencial que subministrava els pobles de la comarca, els habitants de soca-rel d’un poble emergent i ple de dinamisme i  aquella primera immigració dels anys seixanta -la majoria provinents d’una Andalusia sense oportunitats i que es van instal·lar al carrer de Llorenç Vilaró i adjacents, tan positivament integrada al teixit social de Mollerussa- es van fer seu el club.

El futbol, altre cop  com a eina integradora, com a punt de trobada de diferents capes socials, i els Bruixots representaven aquella fusió perfecta de gent de diferents procedències unides per una sola bandera, en aquest cas la blanca i blava del Mollerussa.

Tanta eufòria va afectar aquell esclat d’ascensos (quasi de forma ininterrompuda es va pujar de primera regional fins a segona divisió A, brutal!!!) que va ser quasi impossible mantindre en ordre les emocions. Una espècie d’èxtasi continu pul·lulava per l’ambient de Mollerussa, tot funcionava -a les nits el Big Ben (discoteca campions) arrasava i els diumenges a la tarda el futbol jugava el paper de droga dura per la vena.

Cada cop que el Molle feia un gol d’importància hi havia invasions  de camp descontrolades (s’entén per invasió saltar al camp en massa sense fer cas de la policia). La veritat és que acollonia la cosa; la gent saltàvem al camp a abraçar-nos amb els jugadors i els jugadors s’abraçaven a nosaltres. Molts dels “assaltants”, amb la cervesa evidentment de vidre i el porret de marihuana  a la boca, feien el gest d’invitar els jugadors; i no us penseu gent qualsevol: advocats, directors de sucursals (oi, Pol?), paletes, gerents de cooperativa, empresaris, fusters, aturats... tot demostrant que al futbol el hooliganisme no hi entén d’estatus social.

I si no que li expliquin al linier del famós partit entre el Mollerussa i l’històric  Tenerife, al qual des de la zona noble del camp (tribuna) on “teòricament” seia la gent de condició li va caure a bastant potència unes monedes al cap que el van deixar doblegat  (ara segur que amb la crisi econòmica ningú es gasta un euro per una acció com aquesta) i que van fer que tanquessin el camp, si no recordo malament, quatre partits. Els diaris generalistes tradicionals (Sport, Mundo deportivo) es feien creus en les seves cròniques del salvatges que érem la gent de ponent, ens tractaven d’homes primaris, una espècie de cosins germans dels homes de cromanyó. Per les accions i comportaments usuals que teníem la majoria dins del recinte esportiu, potser encara es quedaven curts.

SEGONA: tota la meva joventut he dormit en un llit vora el campanar del Poal. La peculiaritat d’aquest campanar és que toquen les campanes cada quart d’hora (no tot són avantatges per viure en una plaça vora de l’església). I quasi tots els dissabtes del món dels 18 als 30 anys he anat a dormir a les set de la matinada, per la qual cosa comprendreu que les infinitats de ressaques les he compartit amb els tocs de campana que cada quart d’hora perforaven un cervell que ja estava prou castigat pels efectes de la nit.

Però el que em matava de veritat no eren ni les campanes (que sí) ni la ressaca (que també); el que realment el meu cos no perdonarà mai era que a les dotze del migdia venia el Pedrosa de Mollerussa amb el seu Renault 4 blanc amb el megàfon incorporat a la baca i una bandera desfilada del Mollerussa anunciant el partit de la tarda. Amb la cançó que tots coneixem: “Na nara nanananana, na nara nana na nana. Aquesta tarda al municipal de Mollerussa interessant partit de futbol entre el Mollerussa i el Manlleu. Socis i afeccionats, seguidors del Mollerussa, us hi esperem”. I ho repetia una i altra vegada com un disc ratllat. I quan s’allunyava i semblava que el maleït so rovellat del megàfon desapareixia, i la calma només era trencada per un altre toc de campana, tornava a fer un parell de tombs pel poble insuportables. Ni els coixins al cap, ni els casc de dj que pressionava amb les dos mans a les orelles podien eliminar aquest trauma de joventut.

A vegades, desesperat, treies el cap per la finestreta que dóna al carrer, amb ganes de punxar-li les rodes i desenxufar l’equip de so. I  amb  la cara que et deixen uns quants cutty sarks amb llimonada, és a dir, blanca, ulls inflats i cabell despentinat, observaves l’espectacle de veure passar aquell escàndol de soroll al ralentí pel davant de casa, amb el Pedrosa tot feliç, satisfet, baixet i grassonet, de cara vermella i fària a la boca a qui, en veure’t tot trinxat per la finestra, se li escapava un riure que només he vist al JR Ewing de la sèrie Dallas.

I quan tornaves a estirar-te al llit, abatut, intentant tornar a dormir, encara senties de fons “ Mollerussa victòria, Mollerussa endavannnnnttttt!!!

LES LLÀGRIMES DEL RESERVA

El cap de taula de casa nostra -quinielista professional, que va nàixer un llunyà 1932, pou d’una  saviesa extreta a partir de l’experiència-,  després del raig de conyac  que la mare li fica a diari en una copeta  que porta imprès al vidre l’escut amb la corona de Soberano, sense ell pretendre-ho,  ens dóna petites i senzilles  lliçons  de la vida. Per fer-nos entendre part de les seves aventures i miracles recorre al refrany, i amb  habilitat precisa   sempre troba l’adequat al que la situació requereix.

Una de les dites preferides  d’aquest home, que ha treballat el que no està escrit, capaç d’esquerar amb la butxaca buida set fills i un tros de dona  amb cert bon humor, és la que diu “només et farà plorar el que et farà sentir”.

L’últim any de juvenil a la Unió Esportiva  Lleida vaig patir de valent (tot i així no tant com ara treballant de paleta). Teníem d’entrenador el Mingo Serradell, de Linyola, exjugador del CF Joventut  Mollerussa, entre altres, que en la seva època d’extrem dret destacava per la seva velocitat descontrolada i una potència més característica d’atleta de distàncies curtes, amb  limitacions  tècniques amb la pilota als peus evidents. Això, però, no el va afectar per poder jugar fins a tercera divisió nacional, cosa que no està gens malament i un servidor ja firmaria ara mateix haver jugat en tan digna categoria.

Amb el Mingo ja ens coneixíem, de quan jo era petit i el gran Pere Bonell em deixava fer les pretemporades amb el Mollerussa tot i que només tenia dotze anys. Aleshores el Mingo, home de cabells arrissats a l’estil Maradona, ja formava part d’aquella plantilla que va portar la glòria al club de la capital del Pla presidit pel recordat i estimat Joan Miró.

En un primer moment vaig pensar (als disset anys sempre que penses t’equivoques) “perfecte, conec l’entrenador, ell em coneix,  es podria dir que som amics, porto cinc temporades al club amb un bon nivell, titular indiscutible, ben considerat pels tècnics del club, doncs no veig raó per no jugar tots els partits i minuts de la lliga”.

L’amistat (cosa difícil de graduar) que encara a dia d’avui mantenim, tot i coincidir poc, no va aconseguir que tinguéssim constants friccions a l’hora  d’interpretar el futbol. Ell com a entrenador i jo com a jugador teníem dos visions completament antagòniques de com s’ha de moure un equip.

La seva idea o filosofia del joc es basava en moltes precaucions defensives, equip tancat al darrere, sense concessions ni filigranes, en una clara  aposta per jugadors amb característiques  d’un alt component físic.  Joc directe i esbojarrat, de  pressió constant i treball solidari. No hi havia marge per a la creativitat; tot l’ideari del Mingo era ple de consignes acotades i dirigides, s’havia de jugar sobre uns patrons de joc rígids i poc alegres, buscava l’efectivitat i el rendiment a partir de treballar els partits a base de no cometre errors.

Els jugadors de l’equip catalogats d’hàbils amb la pilota, representats pel Sebas Mothe (posteriorment un jugador que va marcar una època al Sícoris de futbol sala)  i jo, les vàrem passar magres.

No hi havia manera d’adaptar-nos en aquest sistema que l’amic Mingo va implantar, que anul·lava la fantasia i ignorava la presa de decisions,  que valorava per damunt de tot l’ordre posicional,  l’actitud militar, un model de joc on vam aprendre  a  conviure amb un depriment   rètol imaginari que   amb  majúscules  especificava que el que feia més de tres tocs seguits amb la pilota era condemnat a mort.

Cinc anys al maleït annex de terra del Lleida  jugant sota les lleis de Bakunin, amb primitius i salvatges  moviments més propis d’un indígena de l’Amazones que viu en llibertat i sense normes, dibuixant  penetracions a partir d’elèctriques  conduccions de  pilota que deixaven una estela de pols que les Patrick Silver alçaven com el pas d’un pura sang en una demostració a galop.

Aquesta generació vam créixer trencant defenses a cops de cintura, zigzaguejàvem tot el que es posava pel davant, formàvem parets explosives, precises i plàstiques, amb l’individu com a eix que gravita i en qui recau la presa de decisions. El jugador, programat com a  únic buscador de solucions, esperit maradonià, lema punk “fes-ho a la teva manera”. La gràcia de la tàctica era que no hi havia tàctica.

 L’anarquia  i el virtuosisme innat que representàvem els anomenats filigranes d’aquell equip van xocar frontalment amb la filosofia que va imprimir el Mingo al nostre equip, i aquella capacitat d’adaptar-se a l’entorn que tot bon jugador necessita i que jo malauradament no  vaig tenir em va fer el que es diu vulgarment  “xupar” banqueta un bon nombre de partits.

Vam fer mala campanya (ens vam salvar pels pèls, dit sigui de passada, per dos gols que vaig fer al camp de la Blanca Subur a tres jornades per acabar la lliga). No culpo d’un sistema que encara avui no defenso; va ser més un tema de qualitat dels jugadors; -d’aquell equip només el Carles Claramunt (bon amic i  de fort caràcter) va aconseguir ser jugador professional. Vam quedar a la part baixa de la nacional preferent i en un d’aquests partits d’una lliga que no vaig disfrutar em va passar això.

Camp de la Guineueta   al vell mig del districte Nou Barris d’aquella Barcelona prèvia a les Olimpíades que estava de cap per avall, plena de forats, obres i molt soroll de compressor. Camp de terra entremig d’edificis lletjos i alts, vespre, poca llum, ambient xafogós, començo el partit a la banqueta, avorrit, no presto atenció al partit i molt menys a les últimes consignes de l’entrenador. Afirmo una màxima tan real com poc comentada: “els que juguem de reserva volem que perdi el nostre equip” (hi estem d’acord?). Unes pipes Churruca m’acompanyen a la butxaca del xandall, que rosego pausadament; amb l’Andreu de Puigvert, que també és un assidu a la banqueta, estem pendents de les nòvies dels jugadors rivals que estan darrere nostre i fem comentaris sobre l’escot vertiginós d’una d’elles, que ens enxampa en veure que els ulls ens volen sortir de la cara, plenament conscient d’aquell parell de raons realçant la seva bellesa. La noia riu; nosaltres, també.

El partit és horrible; ho dedueixo perquè el Mingo es posa nerviós, fa gesticulacions de desaprovació a l’actitud d’algun dels nostres jugadors. No hi ha control del partit per part de cap dels dos equips… i, oh sorpresa!!!, als vint minuts de la primera part una frase del míster m’activa “Llorenç, surt a calentar, que entres en cinc minuts”. Hòstia, l’Andreu, el company de banqueta, em fa un cop a l’esquena, m’impulsa cap a la banda, mentre em trec el xandall amb la mateixa rapidesa que si hagués de fer l’amor amb la noia de l’escot que encara és darrere la banqueta; em cauen les pipes. Ja incorporat a la banda per la sortida immediata, faig uns esprints a màxima velocitat, genolls amunt, talons al cul, moviments articulars, braços endavant, endarrere, salts de cap a una intensitat desmesurada i de passada, mirant de reüll el Mingo, perquè ja deu faltar poc per sortir.

Trenco la suor, ja estic calent (i no ho dic per allò de la noia de darrere la banqueta). Torno a fer esprints, salts de cap, genolls amunt, talons al cul…, però el Mingo no em diu res. El miro i ell em mira, li alço el dit polze de la mà per recordar-li que estic preparat, ell gira la cara i segueix mirant el partit; em torno a moure, genolls amunt, talons al cul, moviments articulars amb una mica menys d’intensitat, ja que estic una mica cansat, crec que en l’escalfament he corregut més que els que són al camp. Li dic a l’Andreu que em passi aigua i mentre faig un bon glop faig com si em volgués tornar a asseure a la banqueta;  ha passat un quart d’hora i no hi ha senyals de vida que surti al camp. A la que el cul és a punt de tocar el banc de fusta, el Mingo diu “corre, Llorenç; corre, dos sortidetes més i entres”. Torno com un llamp a la banda; ni dos ni tres, faig quatre sortides  a tota velocitat, esbojarrades, està al caure entrar al camp i m’activo fent salts de cap, endavant, de costat, flexiono cames, estiro abductors… Estic de conya, decideixo de dir-li al Mingo que ja estic en condicions per sortir, i per mala sort meva l’àrbitre xiula el final de la primera part.

Durant el transcurs del descans el míster m’indica que segueixi escalfant al camp. Obeeixo amb la mosca darrere l’orella; escalfo amb la pilota: conducció, ziga-zagues, bicicletes, sortides endavant i enrere, m’activo en òptimes condicions per sortir  en començar la segona part.

Els jugadors surten al camp per iniciar la segona part. Li dic al Mingo “què? Estic a punt…”. Em respon “cinc minuts més; veig com va la cosa i tranquil que surts, juguem malament i necessito la teva capacitat de donar passades en profunditat als extrems…”. Les seves paraules no em fan efecte, només tinc al cap de sortir al camp i jugar; els jugadors només i només volem jugar; tota la il·lusió, tot el sentit i tota la raó de sacrificar un cap de setmana on podries disfrutar d’amics, amigues, nits i una sèrie de plaers es redueixen a  jugar, jugar, jugar… Estic nerviós, em sento malament, enganyat, porto més de 40 minuts escalfant i per una cosa o altra no surto; decideixo no escalfar…El Mingo insisteix que escalfi, però no tinc ganes  d’escalfar; la noia de l’escot i la seva amiga, que fumen un cigarret amb les cames creuades amb molta sensualitat, em miren, ens intercanviem un somriure.

L’Andreu, el meu soci de banqueta, se solidaritza amb mi; m’estic a la banda sense moure’m. El Mingo em torna a mirar, sembla que finalment em vol fer sortir; portem 20 minuts de la segona part i quan faig la intenció d’anar cap a ell i sortir m’indica amb el palmell de la mà 5 minuts més i cap a dintre…

Ni estic motivat, ni vull sortir; el partit és dolent, insuportable; al camp hi ha dos equips incapaços de fer quatre passades seguides i, com tots els reserves del món, pel cap em passa  “ojalà ens fotin cinc gols...”.

Finalment, a cinc minuts del final i amb 0-0 de resultat, el Mingo em crida i diu “Llorenç, corre, corre que surts”. Amb ràbia interior em nego a sortir; li suplico amb veu entretallada “si us plau, Mingo, no em facis sortir…”. Ell intenta motivar el que és impossible i em diu”va, que segur que fas el gol de la victòria”. Aquesta frase i una personalitat que encara no tinc desenvolupada em fan desistir i contra la meva voluntat i amb molta mala gana em trec la jaqueta del xandall i em poso al mig del camp a punt per sortir. El Mingo i el nostre delegat fan el senyal a l’àrbitre perquè pugui entrar al camp; la pilota està en joc, però no surt a fora del terreny de joc.

A un minut del final encara estic a la banda a punt per incorporar-me i com tot a la vida sembla que estigui creat perquè tot vagi de la pitjor de les maneres, el nostre “meravellós“ equip fa un gol després d’una sèrie de rebots… Tot l’equip celebra el gol amb bogeria (jo, evidentment, no); tanco els ulls i em xafo els llavis... El Mingo salta de felicitat, està content, la seva tàctica ha funcionat, una victòria a fora és per celebrar-la. Jo m’assec ficant-me les mans a la cara com si volgués desaparèixer i de forma discreta i abatut sec a la banqueta enmig d’una festa d’abraçades i alegria descontrolada de l’equip. L’Andreu, que és un bon amic i ha viscut la injustícia en directe, m’abraça com abracen els amics quan et deixa la nòvia; em salten les llàgrimes de ràbia, em trenca l’ànima la humiliació soferta.S’ha jugat amb els sentiments d’un noi de disset anys  el  principal problema del qual és jugar a la cosa que li agrada més del món.

Al temps afegit el Mingo m’estira de la banqueta; dissimulo el que és indissimulable, m’eixugo les llàgrimes, però els ulls estan massa vermells per fer veure que estic bé…; els mocs que em cauen del nas i la respiració dificultosa em delaten.

 Quan passen quatre minuts del temps afegit, després d’escalfar des del minut vint de la primera part surto al camp avergonyit, humiliat, ridiculitzat, xafo el camp de terra caminant amb aquell indesxifrable sentiment de quan et sents un objecte depreciat.

El meu pare i la meva mare estan immòbils  a la grada, són bona gent, persones humils, discretes, que no alcen la veu, que veuen com ningú les injustícies però les pateixen en silenci, han vingut a Barcelona després de treballar un bon munt d’hores  per disfrutar d’una tarda de futbol, per veure, fent el cor fort, que  als quatre segons de ser al camp l’àrbitre xiula el final del partit.

Hem guanyat (perdó, han guanyat) 0-1. L’equip està eufòric. Jo, amb llàgrimes que no vull que ningú vegi; em cauen com una cascada  per les galtes  i només tinc el consol de l’Andreu, que  ha tingut la sort de no jugar quatre segons. Marxo al vestuari desfet… El Mingo em veu i fa el gest d’abraçar-me i suposo que per animar-me (no és conscient del mal que m’ha fet), l’esquivo, inclús  faig la intenció d’empènyer-lo; no li dic el que penso per respecte a la seva mare…

Et dutxes, et vesteixes sense parlar amb ningú i tothom observa que ho passes malament. El Carles Claramunt i el Sebas, que són bons amics, dividits entre la lògica alegria de la victòria i el meu estat anímic, se solidaritzen amb mi dins del mateix vestuari i amb les mans premudes a les meves galtes i els ull clavats als meus m’animen que em refaci.

Puges a l’autocar i seus en un seient vora la finestra, observes el paisatge d’un viatge de tornada que es fa llarg llarg, suportant el dolor sord i visualitzant les imatges d’una tarda per oblidar.  En el fons, tot el dolor de l’adolescent  és degut a la simple il·lusió de jugar, jugar jugar…

LA LLEGENDA DE RAMON FONT

Dissabte 7 de juliol, Sant Fermí, sóc a Cambrils a casa del pares de l’Esther. Acabo d’arribar de la platja i, mentre m’assec còmodament en una cadira  amb coixí a la terrassa que dóna fora l’habitació,  enceto una llauna de cervesa esperant que la seva frescor supuri per la pell, que tinc bullint per l’impacte del sol.

Pel carrer passa una furgoneta, més concretament la furgoneta de l’afilador. Amb aquella  megafonia molt similar a la dels venedors de matalassos  i el  típic so d’una flauta andina repetitiva, anuncia en la llengua de Miguel de Cervantes “llega el afilador, afilamos cuchillos, hachas, navajas e incluso máquinas de fiambre”. Després de fer un parell de tombs pel barri suficients per despertar els qui fan la migdiada, i mentre s’allunya lentament regalant a les orelles   l’enganxosa   musiqueta de la flauta avariada  i la veu d’un espanyol  agitanat amb els serveis que ofereix,   agafo el bolígraf Bic i començo a escriure sobre el Ramon Font, un jugador de futbol amb fama d’afilar les cames dels rivals.

Prop  de la fàbrica de productes làctics El Castillo de Mollerussa, a la part alta del carrer de Ferrer i Busquets (ves per on, nom d’il·lustres futbolistes blaugranes),  hi ha el taller d’alumini  de l’empresa FONSA, nom mercantil d’adjuntar els cognoms del Ramon Font i del Pere Sala, dos històrics jugadors d’aquell C.F.J Mollerussa que als incondicionals amants de la pilota d’aquí el Pla d’Urgell ens va donar l’oportunitat de poder veure de forma regular al Municipal equips de la talla del Tenerife o d’un incipient Deportivo de la Corunya, a posteriori Super-Depor, que estava capitanejat pel mític interior esquerrà internacional Fran, en aquella època encara sense entrades al cabell.

Com a petit empresari de la construcció de què exerceixo, en les hores lliures que tinc (unes deu al dia)intento entendre aquesta  última moda, promoguda pels clients i a la qual no  acabo d’adaptar-me, de demanar-nos infinitat de pressupostos per a qualsevol reforma, per minúscula que sigui. I tot i saber que no  acabaràs fent l’obra pressupostada, em faig un fart d’anar al taller dels Fonsa.

Allí, un cop liquidat l’encàrrec de saber el preu d’una finestra imitació coure que porta calaixó de persiana incorporat amb pont tèrmic, el Pere, soci del Ramon i magnífic jugador recordat per la seva tècnica exquisida, en especial als llançaments de faltes directes,  para les màquines de tallar  alumini i, a partir que el soroll d’indústria desapareix, comencem a   emprendre boniques tertúlies futboleres, la majoria  orientades a l’actualitat blaugrana o a les aventuretes de quan els dos protagonistes eren jugadors en actiu.

De totes aquestes tertúlies que el parèntesi del treball ens dóna, hi ha una d’història que ja ha arribat a la categoria de llegenda (tot i saber que de les llegendes mai se sap del cert el grau de veracitat).

Quan li pregunto al Ramon, que és el protagonista principal d’aquesta coneguda llegenda, el que hi ha de veritat, sempre esquiva amb bon humor el tema i, tot i que hi insisteixo  com un periodista que busca una notícia en exclusiva, no en trec l’aigua clara.

Ell es limita a  riure   per sota el nas amb una mica de picardia i, després de  gratar-se amb la mà els cabells del clatell, ni m’ho confirma ni molt menys m’ho desmenteix,  i em deixa més intrigat del que estava abans de preguntar-li.

És una evidència que al Ramon aquesta mena de misteri entorn de les diferents versions  li agraden. No serà ell qui clarifiqui el que hi ha de cert de la història, i molt intel·ligentment deixa que la gent la interpetri a la seva imaginació.

Per als qui no coneguin el Ramon Font, vull dir-vos que era un defensa central i ocasionalment lateral que ha fet dels seus salts de cap, el seu fabulós joc de colzes,  la seva capacitat d’anticipació i una contundència en l’entrada, al límit del codi penal, un dels jugadors més temuts pels davanters rivals i de tot jugador vivent que es bellugava per un terreny de joc per allà als vuitanta principi dels noranta.De davanters que es recordaven sovint de la seva mare, que visitaven hospitals amb fractures nasals,  traumatismes craneoencefàlics, múltiples  contusions, ferides de sang de quan  els seus tacs acariciaven com espases d’esgrima les cames o cuixes dels desafortunats davanters, un munt.

Però, de totes aquests tècniques de defensa extretes de les arts marcials,  la que s’emporta la palma, la  més sorprenent, la malifeta que el fa únic i el distingeix de la resta de defenses del món és quan acollonia els davanters amb una agulla de cosir afilada com el vidre.

Un amic que tinc que diu que un amic seu va sentir d’un conegut em confirma que el Ramon, els darrers anys de la seva carrera com a futbolista de quan jugava amb el Tremp i ja no tenia aquella velocitat ni les facultats físiques per poder parar els joves davanters que ja li començaven a guanyar l’esquena, es va inventar aquest mètode, que es veu que va ser bastant efectiu.

Amagada entre les mitges i la tira dels protectors de la cama, el Ramon hi duia la seva eina (l’agulla) i als córners i a les faltes a pilota parada que l’equip rival treia en contra,i sense que  el jugador i l’àrbitre se’n percatessin (aquest era part del seu èxit), es treia l’agulla de les mitges i la burxava al cul del davanter, que, com si li fiquessin una injecció dels tètanus, es quedava estupefacte, desorientat,  totalment fora del partit i amb el lògic dany a les natges, tot buscant una explicació racional a un fet tan salvatge com original (he de confessar que aquesta tècnica de defensa l’extrapolaria més d’un cop a algun d’aquells  clients que molt de tant en tant et surten travessers).

No és gaire habitual que els defenses  utilitzin aquests estris per evitar que et facin gols, però és clar que  a aquells que diuen que al món del futbol està tot inventat aquí tenen en primícia una fórmula que pot ser útil a l’hora de defensar jugades d’estratègia.

Espero, Ramon, que no m’apliquis el mateix mètode si m’accepten un pressupost d’alumini i sem’acut fer-ho fer a una altra empresa.

PD: el Ramon és un excel·lent professional de l’alumini i una persona extraordinària, tot i que l’història entenc perfectament que pugui confondre.