El CHUCHO, EL CALVERA I LA BONA GENT DE BELLPUIG

Estimo Bellpuig. Si he d’anar a Tàrrega em desvio, deixo l’autovia a l’esquerra i passo per dins de Bellpuig; m’encanta travessar l’antiga nacional dos. El trajecte que va del Parador fins als aluminis Alutherm, passant per “Semillas Fitó”, la Llotja, l’estació del tren i el Love (puticlub que fa cantonada, que et dóna la benvinguda al carrer que et porta al centre del poble) és un moment especial que em transporta en el temps i em situa a finals dels noranta, època que vestia l’elàstica catalana  que amb tant orgull vaig portar durant sis temporades.

No és que sigui un poble  maco, ni que tingui un encant especial a nivell arquitectònic, per molt que els xovinistes bellputxencs trobin les  arcades del nucli antic la vuitena meravella del món. Els Trilla, i els Casals de torn, en plena efervescència de la bombolla immobiliària van fer créixer com a bolets urbanitzacions, blocs de pisos, infinitats de cases aparellades i un munt de totxos que van transformar un poble amb certa vida rural en un altre de pensat per  a les  classes mitjanes, i el convertiren en un  lloc que no se sap ben bé si és un poble o una ciutat (o cap de les dos coses). Em consta que els que busquen l’esperit de temps passats han emigrat a Preixana.

Però el que sí que fa gran Bellpuig és la seva gent. Vaig tindre la sort de coincidir amb el David Soler (més que un amic, i lateral dret indiscutible), el  Jordi  Panadés (l’ànima del nostre equip), el David Fernández (company de batalles, de festes i altres), el Viles (l’etern capità, líder espiritual,  excel·lent rematador de cap que feia bon ús dels  colzes), el Richi (l’extrem més ràpid de la província), el  François (molta qualitat a l’eix de la defensa), el David Pros  (perla i estrella de l’equip, fantasia i  atreviment, indomable i provocador; encara ara a les seves velleses deixa constància del seu talent al CFJ Mollerussa), l’Àngel Aymerich (genial i tremend),  Jose Antonio, Baiget, Guim, Pepe, Sergi, en pau descansi…  De delegat teníem el Jesús (únic, irrepetible), que parlava d’aquella forma tan divertida que té la gent que barreja dos idiomes per fer-se entendre.  “Vinga, muchachos, a guanyar con dos cojones!!!  Llorenç, menudo partidàs que has fet hoy!!!”.

Recordo el president Pons, al cel sigui, i la seva directiva de quan organitzàvem sopars els divendres després de l’entrenament al Bar López, al Parador, a l’Stop, al Camp de Tir,  al Caliu,  al Jai Alai; els recorríem tots. Pa amb tomata i embotits, truites de patates i amanides per picar al centre de la taula; era el que es portava, la precarietat econòmica del club no donava per tirar de carta ni delicadeses de cap mena.

Als jugadors ja ens estava bé. Què seria del futbol amateur sense els sopars del divendres? El  companyerisme  i la cohesió es forgen curiosament fora del camp. Dins la gestió d’un grup i més quan la majoria de jugadors no cobren, els sopars tenen uns efectes extraordinaris per aconseguir la unió i la fortalesa de l’equip. Puc assegurar sense equivocar-me que, per  obtenir un bon resultat el diumenge, fa més una bona sobretaula que una sessió d’estratègia avorrida.

----------------------------------------------------------------------------

 I no es pot entendre la vida del Club Futbol Bellpuig de les últimes tres dècades sense ressaltar la figura del Chucho: la seva cara és el reflex de la bondat, home de futbol, de  sentiments purs i defensor a ultrança, més en fets que en paraules, que al futbol es pot ser seriós i disfrutar alhora. Gran jugador de jove: el volia fitxar l’Espanyol, però ell preferí quedar-se a casa, amb els seus. Dins del  club  és una institució vivent, tot i que ell s’obstinava a passar desapercebut.

Quan jo jugava, el Chucho sempre entrenava amb nosaltres i reconec que mai vaig ser capaç de superar-lo en un driblatge; fer un u contra u amb aquest home era impossible de superar, i això que el tio passava dels quaranta: es plantava davant teu i era com una piràmide d’Egipte, el seu cos feia funcions de mur de Berlín de l’època comunista; per superar-lo havies de fer accions il·legals. Quin tros de central devia ser en aquelles duríssimes lligues de principis dels vuitanta, on tot es reduïa a pit i collons.

La seva funció d’enllaç perfecte entre jugadors i directiva no era gens fàcil,  sempre posava pau, i no li agradaven gens els partits que s’embrutaven, tot i que nosaltres n’érem experts.  En el seu món no hi cabia l’insult ni les males paraules  i era un exemple d’un comportament que per desgràcia  avui en dia no es destil·la gaire.

  Ahhh! I em deixo el Calvera, que es mereix un escrit a part. He de dir-vos, per als qui no el conegueu, que fora el camp és un tros de pa, una bellíssima persona. Encara ara, quan els de Vilanova vénen  a jugar al Poal i  passa per  casa dels pares a fer el cafè i el raig de conyac, sempre li recordo el que ens va fer arribar a patir. I és que dins del camp i una vegada s’iniciava el joc es tornava boig, es transformava de tal manera que tots al·lucinàvem. No sé si era un problema de pulsacions, d’hormones esvalotades o de deliris inexplicables, però el cas és que cada partit muntava un “pollo” monumental. Els jugadors de l’equip contrari sempre el volien matar (i no exagero quan dic matar), es posava contra el públic, tant el rival com el propi, escalfava el partit a base de protestes exagerades, piscines de medalla d’or, crits desmesurats, fingia lesions (a vegades es lesionava fent veure que es lesionava). Era un col·leccionista de targetes, i més d’un dia havíem de marxar amb la cua entre cames per culpa dels seus espectacles. I això que el puta era un bon extrem, ràpid i tècnic, que no s’arrugava mai i feia un bon nombre de gols.

En fi, nostàlgia de Bellpuig, futbol, amistats, festes  i amors…

PEPO, L’UTILLER DE BARBENS

Què seria de les categories de futbol amateurs sense els  utillers?

Són persones especials, peculiars, estranyes fins i tot, de difícil definició i complexa personalitat, que formem part d’aquesta  faràndula folklòrica que és el futbol.

 Han après a conviure sota el trist  paraigües de la mofa i el menyspreu amb total naturalitat, cosa que diu molt de com de bèsties som les persones.

 I si el futbol en tota la seva infinita dimensió és un munt d’històries irracionals, i un  conjunt de sentiments contraposats capaços de fer perdre el senderi inclús a gent de coneixement, no és d’estranyar que hom no entengui que una simple pilota pugui afectar tant en el comportament de les persones que estimen aquest esport.

Fora de tot soroll mediàtic i enmig dels silencis d’una cambra amb poca llum, plena d’equipatges afilerats que de cap per avall  reposen en un estenedor destensat, després de donar mil voltes dins d’una rentadora atrotinada han sortit  amb olor de net, deixant a l’interior  la suor que justifica l’esforç  dels artistes de la pilota. I  preparats per al  diumenge descansen immòbils a l’espera que el nostre heroi les ordeni amb el carinyo que es mereixen dins una bossa gran que els jugadors ja es cuidaran de desendreçar quan l’entrenador canti l’alineació.

  Mans colorades pel sol, de dits amples, ungles llargues i  ronyoses i  callositats de què l’aixada ha fet pell morta. Unes mans que no tenen res a veure amb les d’un escrivent, però  que en teoria han de curar de qualsevol lesió que es produeixi dins el partit.

I els nostres incompresos utillers viuen les hores previs del matx amb la il·lusió d’un nen que va al   circ, i això que   prou bé saben que l’etiqueta  assignada vers la seva persona no és ni justa ni reconeguda.

 Si el Barça de mossèn Guardiola és la màxima expressió de la bellesa dins l’univers futbolístic, és l’edifici més bonic del barri, la catifa  vermella de l’espectacle o la còmoda butaca d’un teatre, els utillers a ulls d’uns quants obtusos vudús del futbol representen els suburbis de les ciutats industrials, són els  ignorats, els coloms d’un cobert abandonat, els slats d’una granja de porcs,   els que passegen la seva ànima noble per les brutes clavegueres d’aquest submón que regna per les regionals.

És més, dins la  família desestructurada que forma el futbol de poble, ple de codis  medievals i tertúlies delirants, aquests personatges entranyables  s’acaben trobant com el peix a l’aigua amb tanta bogeria, i accepten formar part del joc, com qui dóna per fet que està malalt sense estar-ne.

 I això que la gran majoria d’aquests utillers,  amb perdó per les excepcions, no saben el que es un os, ni un traumatisme, ni saben ni papa d’esquinços i lesions musculars, per molt de moda que estiguin  les maleïdes ruptures  als isquiotibials.

Sigui com sigui, els utillers són estimats pels futbolistes que convivim el dia a dia amb ells, com aquell padrí preferit que ens regalava l’eucaliptus de menta que portava al fons de la butxaca.

Doncs aquí va una llança a favor d’una gent que treballa a l'ombra, sense res a canvi més que el plaer de sentir-se realitzats fent una feina que no vol fer absolutament ningú.

Potser al nostre  subconscient, quan penses en un d’aquests personatges entranyables, inspiradors d’historietes divertides, et vénen al cap les imatges de quan surten al camp amb permís de l’àrbitre, tirant el cigarret a terra (sempre que algú es lesiona els enganxes fumant), corrent coixos i descoordinats amb aquells xandalls de licra molt a l’estil de quan Di Stefano va fitxar pel Madrid, lluint considerable panxeta, mitjons blancs, i no sé per quin motiu estètic, tots es posen d’acord a posar-se unes  sabates de “mudar” negres, acabades en punxa, on la feina és a fer caber els cinc dits del peu, que tant aprecien els autèntics “quillos”  i que les potstrobar per cinc eurets la parella tots els dimecres de mercat a la paradeta del Gallardo a  Mollerussa.

 El botiquín (siusplau, Alba*, no em fiquis “farmaciola”) de fusta, amb esparadraps que no enganxen, mercromina vermella que regalima per la rosca del tap, pot de reflex buit, aigua oxigenada caducada, cotó fluix, que tenien la mania de ficar-te quan sagnaves i quan es feia la crosta sempre es trencava pel lloc on hi havia les restes del maleït coto fluix, uns quants embenatges reutilitzats, i és clar, la beneïda i miraculosa aigua del Carme (aigua que sempre utilitzen ni que et vingui un atac de cor).

Quant tu estaves lesionat estirat a terra amb tot el dolor que comporta una segada a la tíbia amb el 46 de peu en sentit vertical d’unes Adidas Copa Mundial de tacs d’alumini semblants a puntes d’enllatar  de l’Oliveta de Castellnou de Seana i veies aparèixer tot emocionat el Pepo de Barbens, el nostre “massatgista”, amb tots els estris per curar-te, tot i que no podies quasi articular una paraula enmig del patiment de veure la teva  cama que semblava un pèndul, en un esforç titànic amb les teves  cordes  vocals, i abans que t’abaixés unes canyelleres   que encara  treien fum, li deies: “siusplau, Pepo, per la cosa que  més estimo del món,  no em toquis”.

Nota de l’autor*  L’Alba  Pla es l’excel·lent correctora de Català,del Consell Comarcal del Pla d’Urgell. Apa, pilota, això no cal!

TRES BARS PER GAUDIR DEL FUTBOL (per sort no són a la guia Michelin)

Una de les litúrgies obligades per a qualsevol fanàtic del futbol és anar a veure els partits al bar. Les retransmissions futbolístiques a la pantalla són el principal acte que es desenvolupa dins del temple, i és una de les moltes accions que, als que hi estem integrats com fidels que van a missa, ens atansa intel·lectualment als que habiten els manicomis.

Dit d’un altra manera, a qui li agrada el futbol i no passa pel bar  li farà  falta el requisit estrella per   obtindre el preuat estatus de malalt perdut irreversible, condecoració gens fàcil d’aconseguir, sobretot si ets casat.

El metge de capçalera del Poal, el gran José María Garcia Deza, doctor elevat a la categoria d’autoritat pels seus ciutadans, i a qui gràcies a Déu visito poc per qüestions de salut, m’ha detectat, en una de les visites que faig a l’any per la grip típica de principis d’hivern i algun que altre atac d’ansietat que l’estrès em regala de tant en tant, que tinc una malaltia greu  anomenada “futbolitis aguda crònica” que afecta el cerebel, on es diu que hi ha l’intel·lecte de les persones. A més,  és una malaltia molt estranya i sembla que difícil de curar; segons els últims estudis seriosos d’uns universitaris suecs,  és molt similar a la dels  idiotes, és a dir, no la pateix la pròpia persona sinó els que estan a la  vora.

Doncs a partir d’aquesta malaltia, per a la qual encara no s’ha trobat la medicina que l’eradiqui i espero que no hi hagi cap il·luminat que en descobreixi una recepta màgica, recomano tres bars realment autèntics que ajuden que la nostra malaltia no millori gens ni mica: Cal Sellart del Poal, Bar Atlanta FC de Barcelona i Ca l’Andreu de Rialp.

-------------------------------------------------------------------------------

Cal Sellart, del Poal, especialment recomanat per a antropòlegs i  amants de la psicologia en el futbol de la gran ciutat que vulguin experimentar la sensació d’un  ambient rural extrem d’autenticitat límit. El bar no et deixa indiferent: servei impecable del Josep (propietari  de tall seriós i molt genuí), cambrer de manual, discret, eficient, treballador i bona persona, sol davant el perill, que coneix al detall les preferències dels seus clients, amb la curiositat que segurament és l’únic bar de Catalunya on no hi ha caixa enregistradora; només el seu càlcul mental desenvolupat, la seva llibreteta i els bolígrafs com a únics elements de control de consumicions al moment d’anar a pagar (estigueu tranquils, estafadors: no s’equivoca mai).

Al Sellart hi trobareu  personatges que destil·len  comentaris sucosos i cridaners, dialèctica autòctona  de la Lleida més cavernícola, bon humor, públic divers de tradició futbolera, pantalla impressionant damunt antic escenari de cantautors que facilita la comoditat per veure el partit des de totes les perspectives en òptimes condicions.

 Ambient familiar i màgic caliu, i, per descomptat, és obligatori demanar Martini negre amb el sifó d’envoltori quadriculat de color taronja, que fa companyia inseparable vora els “berberetxos” (al, Poal no se’n diu escopinyes), amb la famosíssima salsa picant del Josep, de la qual en guarda la secreta recepta amb més hermetisme que la fórmula de la Coca-cola. Abstingueu-vos-en madridistes quan juga el Barça: “perill de mort”.

-----------------------------------------------------------------------------

Bar Atlanta FC, BCN. A vegades aquesta Barcelona cosmopolita m’avorreix, tant els governs progres com ara els de dretes s’han entossudit a fer del “Barrio Chino” un lloc cool.  Han fet neteja i de la bona:  de ser el barri de la decadència que tan bé descrivia el mestre Vázquez Montalban en les seves històries entranyables alimentades al mític Casa Leopoldo a un espècie de barri temàtic, on el disseny, l’art contemporani i els artistes fashion de casa bona  que de totes totes juguen a ser  bohemis han esborrat aquell barri “chino” de jonquis, putes, xeringues, pixats i clients sense dents que esperaven que algun que altre camellot els passés droga adulterada. Doncs enmig d’aquest nou Raval  que no agrada a tothom, oi, estimat Quim Monzó?, que els ideòlegs intel·lectuals han dibuixat per enclavar-hi uns quants turistes i que palades de pakis muntin els seus falafels, hi trobem un tresor, l’Atlanta FC.

 M’hi va portar l’amic Pep Guash (autoproclamat hooligan diplomàtic), amb la seva parella, l’Euge (sap que m’agraden els llocs alternatius que em recordin l’estètica rural), a veure un Osasuna-Barça, en què vam perdre 3 a 2, però tot i el mal record del resultat em va frisar el lloc. No havia vist mai un bar tan lleig amb tant encant. És un bar amb vida, i això està molt buscat, amics. Un oasi de vida enmig d’un barri al qual han canviat la personalitat sense preguntar. A l’Atlanta et trobaràs milers d’estrelles buides damunt les taules de fusta, grups d’amics que comparteixen amb la mateixa intensitat la passió del futbol com la conversa agradable. Gent que a la tarda juga al dòmino i gent que a la nit anirà al concert de Radiohead. Amb lavabos sense balda, amb cartells enganxats amb lletra il·legible i porta de fusta esbotzada, on posa “no entrar” i hi entra tothom.

 Un desordre organitzat, no hi ha control de volum a la tele i en canvi sí una coherència d’entesa futbolística per a clients culturitzats de l’esfèric. Abstingueuvos-en, dones amb faldilles de vertigen, talons de pam i que us agradi pintar-vos els llavis (podeu entrepussar pel desnivell del terra;  no hi ha mirall als lavabos i algun que altre client d’edat avançada busca el que hi ha entre les cames).

------------------------------------------------------------------------------

Si algun malalt del futbol porta una ratxa d’estrès a causa de la feina o perquè té un “jefe” que dóna pel cul a totes hores, que es gasti 300 eurets i passi un “finde” a Rialp, bressol del preciós Pallars Sobirà, que s’endugui la dona, que la fotrà contenta, que s’allotgi a l’esplèndida casa rural de Can Ravellat de Roní i baixi a veure el partit a la pantalla de   Ca l’Andreu. Pura  melancolia, estufa de llenya al mig de la sala, pocs clients i poc parladors. Antic club social de bancs de fusta entapissats amb folre de color verd oliva, tranquil·litat, el Noguera Pallaresa s’observa des dels finestrals. L’Andreu no té ni puta idea de futbol, però això és indiferent, és una persona entranyable, de bata blanca i ulleres, que es baixa lleugerament quan et diu alguna cosa important. Diria que l’Andreu és un bon paio, que et fa sentir el seu local com si fos teu. Indispensable demanar la fusta d’embotits del Pallars just quan comença el partit. Atenció amb els ganivets per tallar els formatges, són de pel·lícula d’Alfred Hitchcock; si teniu la dona a la vora és millor revisar la lletra petita de l’assegurança de vida, no fos cas que se li escapés sense voler (i allí et quedes). Lloc ideal per gaudir del futbol en família, fotre’t com un teixó a base de greixos i ficar-te romàntic sentint la finíssima i constant melodia que desprèn l’aigua del riu, esperant pujar a l’habitació de Can Ravellat per intentar fer un gol per l’esquadra, amb permís és clar de la dona…

FUTBOL I RELIGIÓ

Durant molts anys vaig ser escolanet principal de la parròquia Sant Joan Baptista del  Poal,  poble que porto al cor i al DNI.

 Espero no pixar fora de test (cosa que faig molt sovint segons la meva dona) i que cap creient de la doctrina de Crist se senti ofès després de llegir aquest dolentíssim article que us presento; si així és, us demano disculpes per avançat (siusplau, no m’ho tingueu en compte, sóc pobre d’esperit).

 Us asseguro de veritat i molt a pesar meu, vist amb la sempre interessant  perspectiva del temps,  que el meu pas per l’espiritualitat divina va ser molt similar al del Mourinho al Madrid,  i no pas  perquè fiqués el dit a l’ull de cap mossèn, critiqués els companys de feina o em preguntés a totes hores el perquè -per què, per què…- de les injustícies dels bisbes, sinó simplement  perquè era el puto amo de la sagristia.

 Mireu si devia fer bé la feina d’ajudant del mossèn  que em vaig guanyar el premi de disposar d’un  propi armari. Poca broma; vora els ciris pasquals, que tantes vegades vaig encendre amb la capsa de mistos de cerillas españolas, hi tenia els meus   penjadors de fusta romàtics que guardaven les sotanes que em ficava per a les grans ocasions, enterraments, processons, batejos, comunions…

I això que la feina d’escolanet té els seus riscos. Vaig ser un afortunat si em comparo amb els meus companys de gremi de les esglésies irlandeses que van sofrir uns quants abusos sexuals. Durant els meus serveis, a la casa del Senyor no recordo cap insinuació sospitosa dels gestors de l’església relacionada amb la sexualitat. Dels pastors evangèlics que vaig tractar, puc dir que més aviat perdien el temps en altres aficions; de fet les úniques  carícies a la cara que vaig rebre van ser de mossèn Salvador, home molt estimat per les dones del poble. Una que recordo amb carinyo va ser quan, perquè en plena classe de catequesi corríem pel damunt dels bancs de fusta de l’església i fèiem  entremaliadures  amb l’amic Facund, em clavà una santa bufetada de dretes que vaig quedar lero (trauma infantil de conseqüències irreparables que m’ha portat entre altres coses a crear un bloc de futbol, escriure llibres i organitzar concursos de coques de recapte, cosa que diu molt del dispers que es troba el meu cap).

 Entre el de la sotana i la senyoreta Filo (la meva professora de primària), sempre arribava amb els dits de les mans marcats a la cara, maltractaments que van motivar el meu pare a enviar-me a estudiar a La Salle de Mollerussa (els frares, molt millor que els mossèns), cosa que van agrair les meves galtes, i orelles, ja que la repugnant Filomena -així s’anomenava aquest munt de greixos pudents amb ulleres de cul de botella i de bata negra també pudent que, de senyoreta, no en tenia res (guardava plàtans podrits al calaix de la taula, ens feia cantar el Salve Maria i a la Núria Miret li feia penjar la bandera espanyola al pal de la porta d’entrada de l’escola)- sempre tenia la mania d’estirar-me-les.

A mossèn Salvador, tot i que repartia hòsties tant sagrades com amb les mans a parts iguals- el tinc sempre a la memòria, ja que, fent d’escolanet principal a la seva vora, el dia de Sant Joan Baptista, patró del Poal, en una missa solemne va caure desplomat a terra i es morí en acte de servei, allí mateix, en ple sermó! No sé si va ser un atac de cor o què. Entre l’impacte del desplom del mossèn amb el cap picant contra la paret del darrere, els crits punyents dels fidels i els plors de la margendona,  vaig patir un ensurt que  quasi em mata. Penseu que en caure mossèn Salvador em va tombar a terra, i només els meus  ràpids reflexos innats van evitar que quedés ofegat sota el difunt.  Fins a dia d’avui és la tercera persona que recullo morta del terra.(Espero que aquest fet no us afecti a l’hora de voler gaudir de la meva companyia.)

------------------------------------------------------------------------------

I si totes les religions tenen els seus llocs de culte -els cristians, les esglésies; els musulmans, les mesquites-, els de la religió del futbol tenim els bars. Hi ha alguna cosa millor que veure un partit del Barça en un bon bar? En el fons, entre els fidels assidus a una església i els que freqüenten el bar no hi gaire diferència; ens uneix la devoció.

 Mossèn Josep Cases (el meu preferit) sempre em donava propines no superiors a deu pessetes en acabar la missa, que gastava al futbolí del Sellart. Gran amant de la lliga anglesa quan aquesta encara no era Premier League, fan de Lauri Cunninghan i culé reconsagrat, tot i que tenia els cabells més  blancs que els llençols de Don Santiago Bernabeu. Cada vegada que alçava el calze sagrat per santificar la comunió se l’omplia de moscatell del Vaticà i el buidava, previ rotet, amb la mateixa rapidesa que un servidor anys més tard, a la barra de l’Elèctric, els traïdors xupitos blaus celestial anomenats “bluetònics” que la Virginia, germana del Pedro, propietari del mític pub d’influència anglosaxona, ens servia als fidels mentre li confessàvem les nostres penes, tot esperant el perdó de les nostres estimades verges.

UN DIA VAIG TENIR UNA AMANT

Ai l’amor !!, que n’és de bonic, inclús quan es posa travesser. La influència de les dones vers els pobrets desgraciats que som els homes, es tan incontestable, que ni els grans artistes de la humanitat se n’han escapat , i sinó que li ho preguntin a l’admirat Picasso. Les seves obres més preuades coincideixen  sempre amb l’estat d’ànim ocasionat per les succesives  ruptures i turbulentes relacions  amb les dones de la seva vida.

Per sort o per desgràcia, des que vaig donar  el primer petó als llavis d’una dona, fet que un no oblida mai, sempre he compartit moments preciosos amb aquest mamífer tant ben moldejat, a qui la naturalesa  ha premiat amb  una costella de menys i una intel·ligència de més.

I quantes  vegades penso  amb un dels escriptors de referència que tinc a la biblioteca de casa. El francès Albert Camus. En un atac de lucidesa no se  l’hi acut res més que escriure per la prosperitat:   “quan ets jove vols ser fidel, i no pots, en canvi quan ets gran vols ser infidel i no en surts”.

Ara, immers en plena crisi existencial, que es veu que tothom hem de passar quan t’adones que ja veus que falta poc per complir els quaranta, i que et sembla que t’has de morir aviat de vell, em ve de gust explicar un episodi que em va passar en aquell impàs,  que conforma l’espai de temps entre el primer gran amor i la trobada de la dona de la meva vida. Un temps entremig  que va donar per molt, (  espero que el meu amic Miqueloni coneixedor d’unes quantes malifetes, respecti el pacte de secrets, el tenim firmat sota jurament de sang).

I això que quan surts d’una ruptura sentimental portes penjat un cartell al front que diu “estic solter i no vull anar amb ningú”, però no sé si a conseqüència de la conjunció de les estrelles o  l’energia del Cosmos, passa tot el contrari.

 --------------------------------------------------------------------------

Som tot l’equip dins del vestuari, acaben de donar l’alineació, queda poc més de vint minuts per començar el partit... porto el deu a l’esquena. Consigna de l’entrenador: Llorenç, llibertat de moviments, juga al teu aire i intenta trencar entre línies amb passades profundes a l’espai, que aprofitarem la velocitat del Ricard.

Abans de sortir a escalfar em miro al mirall,  tort i lleugerament esquerdat (no descarto que sigui per culpa d’haver-lo mirat massa),  sota el mirall, la pica de porcellana amb peanya marca victòria, també esbotzada i tela  amb aranya inclosa a la zona del desaigüe.

  Em sento guapo, em veig els ulls grossos i el cabell espés amb el  serrell que mor a l’inici de les celles. Me’l mullo prement el polsador de la canyella, surt un rajolí d’aigua molt escàs, i m’arreglo amb les mans la mata de pèl que em tapa les orelles. M’agrada sortir al camp ben pentinat i el cabell moll.

 Escalfem en grup, fem el crit de guerra, petit espai per les mariconades, el Taps em fa un pessic al  cul, i el Xela m’intenta estirar la tita, però ho evito clavant-li un clatellot,(sort que no la toca, la tinc dolorida),  revisió de fitxes, i sortida al camp.

Saludem desde el cercle central i ohh sorpresa!!! Ella és a la grada. El cor em batega mes ràpid, em torno a arreglar els cabells, però no tinc el mirall davant. Està esplèndida, radiant. Uah, m’ha vingut a veure!!! .L’orientació lògica d’un jugador dins d’un terreny de joc del moment que comença el partit és direcció a la porteria, però la meva es sens dubte a la grada.

La seva presencia m’altera, ha sigut com un regal que no t’esperes, em surten cors dels ulls.

-------------------------------------------------------------------------------

Jo no la coneixia de res (com sol passar en aquest casos). Quan me la van presentar per primer cop,  em mostrà una màgica simpatia que no vaig saber interpretar,  carallot com soc de naixement, no arribo a detectar res d’especial. L’únic mèrit que m’adjudico es que corresponia amb espontaneïtat i alegria a l’amistat que el bombonet m’oferia,  convençut del tot, que aquella preciositat, que em va robar el cor i els calçotets, es  fixés amb mi més enllà d’entendre que li despertava   cert interès, perquè era company d’equip d’un parent seu.

------------------------------------------------------------------------------

Ja amb el partit començat, dins del terreny de joc, corro o floto (més aviat la segona),  mirant constantment  la grada, fins al punt de notar torticolis, a la recerca dels  ulls melosos de l’amant.  En plena sobredosis d’excitació interior, em surt l’instin animal, vull seduir la lleona, el camp es una selva, i això no es cap metàfora, ja que hi ha vint-i-un orangutans, una pantera (l’àrbitre) uns quans goril·les de públic, i jo, el Rei Lleó. Jugo per ella i només per ella.

En una jugada dins l’àrea que em desfaig per velocitat a un adversari, em fan penal. Pilota al punt de la pena màxima, plantat amb elegància, tinc les  mans a la cintura esperant el xiulet de l’àrbitre, mirada fixa entre el porter i el pal, xuto amb l’interior del peu i la pilota surt projectada en direcció l’escaire, gooolll!!!

Els companys d’equip m’abracen, en plena celebració el Xela que es la hòstia, m’estira la tita, aquest cop m’enganxa de ple,em fa mal però aguanto la respiració, i li foto una puntada carinyosa al cul. Torno a mirar a la grada, l’amant està plantada aplaudint el gol, somriu i m’imagino com es mossega el llavi i la llengua resseguint sensualment...uf!!!

No puc parar de pensar en ella i menys el que va passar la nit anterior. Desprès d’una trobada inesperada dins la discoteca, tot va ser molt ràpid, es difícil portar una relació sense voler que ningú o sàpiga, ens vam escapolir com vam poder per camins diferents per acabar trobant-nos al meu cotxe, amb la por que ens enganxin però amb la passió pròpia de les pel·lícules d’amants. Busco un polígon industrial que tinc controlat per situacions d’emergència. He descartat els camps de pomeres desde que un dia que estava recent regat em vaig quedar clavat ple de fang i traient el cotxe amb l’ajuda del pagès, mentres la parella es volia fondre.

Tan ràpid, era la passió que no ens en vam donar ni compte i ja estàvem despullats. Petita pausa...estirats als seients del darrera del Renault 11 cinco velocidades, estic sobre d’ella, amb les  dues mans que pressionen les seves espatlles. Teatralment i fent el pallasset, faig com si observés el seu cos de d’alt a baix, que cofoi està tal com va arribar al món, a una temperatura diguem que calenta, i li dic amb un somriure de malícia “tot això és per a mi?”, ella riu amb les pupil·les  enceses, m’estira el nas, i acte seguit tanca els ulls i s’arqueja, obrint-me el candau del seu tresor, a partir d’aquí només  la frase de Bern Shusther “no hase falta desir nada más” es lo millor que us puc dir.

-------------------------------------------------------------------------------

Acaba el partit, abans d’entrar als vestidors que són vora el pàrking, el nuvi de l’amant que és al camp i se’l veu força enamorat, em felicita pel bon partit que he fet. Que bo que ets tio!!!-afegeix- com la toques nen!!!- remata emocionat- Ella em fa l’ullet i marxen abraçats amb el seu estimat. Em quedo plantat mirant l’escena i quan ell està d’esquena buscant les claus del cotxe, ella es torna a girar breument per regalar-me un últim somriure que es perd quan es fica al seient de l’acompanyant.

Mentres em dutxo, amb tot l’equip eufòric per la victòria, estic pensatiu. El Xela em torna a tocar la tita, la tinc plena de sabó, però no li faig cas, potser una rialla forçada, em sento malament, brut, quan m’asseco amb la tovallola i sec al banc de fusta, arribo a una conclusió, les històries d’amants només hi ha plaer a curt termini.

En ple debat intern, trobo respostes, la infidelitat no consentida  té paral·lelismes amb la droga, bé al principi, malament al final. Reflexiono, i tot i que encara tinc a l’imaginari el gust dels dolços petons de l’amant i l’adictiu perfum que desprenia tota ella, prenc una decisió que m’allibera l’esperit. Em faig meu el lema “el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú”, aquesta màxima que no respecta Sílvio Berlusconi em dona una tranquil·litat interior que m’aporta pau.

Amb el temps descobreixo que només conec dos formes de millorar. Una , primitiva i altament efectiva a base d’hòsties i l’altra, i més recomanable, gestionant les experiències amb finalitats positives . I encara que no em sento orgullós de ser partícep d’una infidelitat, sempre em consolo amb la dita bíblica que ha fet fortuna “el  que  estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”.

EL GOL DE LA VIDA AMB CARLOS HORCAJADA

   

 Any 1984, jugo a la lliga federada, primera divisió provincial, amb els alevins del Club Futbol Joventut Mollerussa, tinc  onze anys.

M’agrada la combinació de l’equipatge: samarreta   blanca sense escut ni propagandes, amb coll rodó blau, tres franges  blaves fines que baixen per les mànigues fins a trobar   els punys,  que  també son blaus, els  pantalons dels mateixos colors, diferent ordre   -blaus amb les tres ratlles blanques  verticals als laterals-, i  les mitges  blaves amb tres ratlles blanques horitzontals a la part superior, que limita el genoll. Si algú es pensa que he descrit  “la marque aux trois  bandes” s’equivoca de ple; és sens dubte una imitació bastant ben aconseguida, però l’economia del club no estava per massa romanços, i vestir Adidas era un somni impossible.

La perspectiva del temps m’informa, però, que  els dissenyadors dels vuitanta eren uns visionaris. Aquest model  de camiseta em va premiar amb uns quants dies  de glòria, ja que la vaig aprofitar per a finalitats tan diferents i antagòniques com,  per exemple, ballar techno quinze anys més tard a la discoteca fragatina Florida 135 (lloc de concentració de grans futbolistes); i encara que sembla lògic pensar que vestir així un dissabte a la nit buscant nòvia és sinònim de fer el ridícul més estrepitós, vull dir-vos que més d’una dona de bon veure, amb gust per l’LSD, em titllà de modern.  

Podria ser políticament correcte davant l’audiència i aprofitant que parlar de futbol és  fer ús indiscriminat de tòpics, què millor que apuntar-me al carro d’aquesta corrent i dir, sense ser gens original, que el millor gol de la vida va ser el dia que l’Esther va quedar embarassada dels dos fills que tinc. Però ja que el lloc, un espai dedicat a explicar anècdotes de futbol, no  és l’adequat per a gaires romanticismes, potser  toca  ser sincer i, amors a part, dir en veu alta que el millor gol de la vida és el que vaig fer amb l’ajuda inestimable del gran Carlos Horcajada, un diumenge al matí,  al súper aleví de la Unió Esportiva  Lleida.

El futbol base del Lleida el conec bastant bé, i, per molt que sigui el club de referència de la província ,sempre m’ha semblat que estava desemparat de la mà de Déu. Jo hi vaig jugar dels dotze als divuit, sis temporades consecutives que van des d’aleví fins a amateur passant pels infantils i els dos juvenils,  A i B. Ens canviàvem als vestuaris del vetust gol nord, vestuari és un dir, perquè allò tenia més pinta de corralina de porcs que de res.

 En l’únic que el club de la capital del Segrià  s’esforçava una mica era a fitxar bons jugadors; els que destacaven de la província acabaven jugant al Lleida, però un cop allí la progressió futbolística individual de cada jugador era nul·la.  Instal·lacions deplorables, entrenadors mediocres i la poca cultura de club per apostar pel planter feia que jugar al primer equip fos literalment impossible, i sempre ho he considerat una llàstima, ja que la  matèria primera era de qualitat.

No és que sigui una persona especialment modesta, a vegades ho intento sense gaire èxit, però segurament vaig acabar fitxant pel Lleida gràcies a aquest gol que ara us explicaré i els 47 que van caure l’any després amb els alevins del Poal.

El capità d’aquest Mollerussa primerenc era el Felip, un tio  ben parit a collons, catxondo a matar i, a més, bon lateral esquerre. Encara ara, vint i escaig anys després d’aquest fet, coincidim: ell juga amb els veterans del Palau d’Anglesola i més d’un dia el pots trobar a tribuna del Camp Nou, liant-la.

L’àrbitre tira la moneda a l’aire, els del Lleida escullen camp, nosaltres saquem. Pilota al punt del cercle central, les dos vedettes de l’equip estem ansiosos esperant el senyal i el xiulet del de negre. Quan aquest alça la mà i diu “jueguen” comença l’espectacle. Toc suau endavant del Carlos cap a mi, controlo i progresso com si emprengués una aventura suïcida; em sento com el Quixot lluitant contra els molins i m’endinso a la dimensió desconeguda, buscant una porteria que els meus ulls de nen amb picardia veuen molt lluny. Avanço estilós com si m’hi anés la vida; tot just començar, em sortejo amb un bon driblatge de dretes i un cop de cintura elegant el primer davanter que em pressiona:  és un tal Aguilà, que després d’aquest partit fitxà el Reial Madrid. Amb la pilota Mikasa, que és la prolongació del meu peu i que porto enganxada a les meves Patrik Silver com si portés un tresor familiar, em trobo davant la presència intimidadora del mitja punta del Lleida, un tal Mariani, que va jugar anys després al Balaguer i al Tàrrega a tercera divisió; em pressiona amb tot el cos endavant i amb una filigrana  que he entrenat pels carrers sense pavimentar del Poal li faig un canyot tan net i curós que el deixo a terra mirant totes les perspectives  del meu cul. Abans  que el pròxim migcampista m’entri ensenyant-me els tacs per davant , li torno la pilota a

l’Horca, que em segueix a prop, croqueta de fantasia dreta esquerra amb un gest tècnic perfecte del Carlos, que desmunta dos adversaris de cop i em torna la pilota amb precisió quirúrgica a la velocitat de la llum,  fem una doble paret de tiralínies  a un toc, que trinxa tot el sistema defensiu del rival i em deixa cara a cara amb l’últim home de la defensa, dos vegades mes voluminós  que jo, i les orelles, que les tinc tan activades com les cames, escolten ohhss d’exclamació del poc  públic que hi ha repenjat a la barana perimetral de l’annex del camp del Lleida.

Encaro l’últim defensa  amb confiança i xuleria, faig una  autopassada de manual:la pilota passa per l’esquerra del lliure i jo l’esquivo per la seva dreta; el defensa patina mentre noto com la seva mà intenta agarrar-me la samarreta amb el número set a l’esquena, sense sort.

 Surt el porter cobrint bé la porteria, però el sorprenc amb una vaselina elevada que, quan sembla que passa per damunt del pal, baixa en picat i es cola a la xarxa. Golaaàsss!!!! Em poso les mans al cap al mateix temps que corro direcció al córner, embogit d’alegria i celebrant el gol semiconscient de la qualitat de la jugada. L’Horca m’atrapa i em tira a terra en una escena de lírica esportiva; ens abracem  com si haguéssim guanyat la Champions.

 Mentre torno cap al lloc, per reprendre el partit, encara amb les sensacions al·lucinatòries del gol i aquella sensació de plaer indescriptible,  noto com els jugadors del Lleida, estupefactes i admirats alhora de l’obra mestra que vam crear amb l’Horcajada, m’observen des de tots els perfils possibles i amb una  mirada de sorpresa  clavada als meus ulls i amb aquest llenguatge no verbal que només entenem els futbolistes, desxifro amb l’expressió de les seves cares com em diuen sense paraules  que en poc temps serem companys.

El que Oliver i Benji tardaven vuit capítols a fer, nosaltres ho vam fer  en vint segons.  0 a 1 a favor del Mollerussa, contra el millor equip de la categoria: increïble!!!

 Sabeu quin va ser el resultat en finalitzar aquest històric partit? Doncs vam perdre per 16 a 1.

El Felip,  a qui l’altre dia davant la seva gestoria recordava aquest partit, m’assegura que té més present les ganes de deixar el futbol que li va venir després d’aquest partit que el gol que vaig fer. (L’hauré somiat, aquest gol?)

WEMBLEY, POBLA DE SEGUR, PUYOL I LA PUTA MILI.

1992, el Barça guanya la seva primera Copa D’Europa a l’antic Wembley,  tinc la sort de ser present al camp.  Enganyaria si us digués  que estic recuperat de l’estat de shock que em va ocasionar Ronald Koeman quan va perforar el marc de Gianluca Pagliuca. M’entres Vialli el davanter de la Samp de cabell arrissat, assegut a la banqueta, es fica les mans a la cara amb l’ajuda  d’una tovallola blanca i el cap cot de decepció, jo embogeixo com si visqués  posseït pel dimoni. Celebro el gol amb el meu amic David com si hagués tocat un cable d’alta tensió amb els peus molls.

Aquest any  tothom el te emmagatzemat a la memòria, per la celebració de les olimpíades a Barcelona i amb el mega hit estival dels Manolos “ amigos para siempre”que amenitzava la majoria de discoteques, Musicand inclòs.

Al novembre d’aquest any inoblidable, mes concretament el dilluns vint-i-tres els meus pares em deixen a la porta del cuartel de l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials a Talarn, Pallars Jussà.

Un soldat amb cara  d’amargat fent guardia, al veure’m em diu “te queda mas mili que al palo de la bandera”, amb aquests ànims, pocs diners a la butxaca  i la foto de la novia a la cartera, començo el servei militar.

Fins aquell dia jugo amb el ja desaparegut amateur del Lleida, que entrenava Juan Carlos Oliva (el millor entrenador que he tingut mai).

Amb el cabell rapat per dificultar la vida als polls que pidolen pel cuartel, divuit anys,  grans a la cara i vestit de verd camuflatge em sento estrany. Fem instrucció preparant-nos per una eventual guerra, a les muntanyes de Santa Engràcia amb un fred que pela. Ens assignen un cetme (espècie de fussell o metralleta de l’època del Sisquet) amb el punt de mira mes desviat que una escopeta de fires.

 Trenta dies i trenta nits  de surrealisme militar que tenen com a objectiu principal estar  impecable el  dia de la jura, la tonteria mes gran que s’ha inventat, que te com a gran acte  final donar un petó de fidelitat a la bandera espanyola davant la mirada seriosa d’un bon grapat de militars i familiars emocionats que omplen les grades de l’esplanada. (Tinc una foto, amb cara d’acollonit que em delata, fent-li un acalorada reverència en aquest drap grog i vermell ,  que els meus amics independentistes, que m’han vingut a veure, els agafa nàusees i em foten un clatellot just quan conclou la litúrgia).

Al mes de ser al cuartel, el fotògraf de la Pobla de Segur que treballa a l’Acadèmia, em proposa de fitxar per l’equip del seu poble que juga a segona regional. Tinc tantes ganes de jugar que en menys de deu segons li dic que si , que vull jugar on sigui. Allí mateix em fa les fotos i firmo la fitxa, com si em casés amb una dona que no conec de res. L’endemà al mateix lloc i a la mateixa hora em venen a fitxar els directius del Tremp, que juguen a Preferent dos categories mes que la Pobla. Per un moment penso,”hòstia , potser me precipitat fitxant per la Pobla, poden jugar a Preferent perquè he de perdre el temps jugant  a segona regional?”, però la frase del meu pare que m’ha inculcat des que tinc us de raó “la paraula d’un home ha de ser com una escriptura” fa que sigui ferm amb la decisió pressa, i vist com va anar després, orgullós me’n sento.

L’entrenador de la Pobla es el Mauri, de pell morena, amb bigoti i   perilla ben cuidada, optimista i molt entusiasta, se’l hi nota que li agrada entrenar, se sent important dins el grup, te una metodologia de treball curiosa, quan distribueix  a la pissarra la disposició tàctica dels jugadors, sota els nostres noms, fica entre parèntesis els de cracks mundials que salvant molt les distàncies,  considera que tenim característiques similars en la forma de jugar. Trobo que es una forma molt simple i eficaç de motivar-nos. A mi sempre em premiava amb el nom de Nostro Senyor Josep Guardiola, i l’al·lucinació que portava a sobre, no me la proporcionava ni la carícia d’una dona, que ja es dir.

Tot i així el Mauri quan es treia el xandall i es posava corbata, era mes perillós que una  caixa de bombes. Al acabar el primer entrenament en la meva estrena al club, sense jo conèixer absolutament a ningú i tot vergonyós, em va agafar  amb uns quants veterans de l’equip tant o mes perillosos que ell, ens vàrem treballar  una ruta nocturna bastant intensa per diferents llocs de la zona,  i com comprendreu  m’estalviaré entrar  en detalls, bàsicament perquè l’efemèride no em costi el divorci, ara que estic feliçment casat.

 De fet, si hagués de declarar davant del jutge dels crims d’aquella nit li diria que ho recordo tot molt borrós i la ultima imatge mes o menys clara, era sortir del  Gemma (pub molt popular del poble). El que va passar després, us ho deixo a la vostra imaginació, que si es exagerada  segur que encertareu.

La temporada va ser històrica, vàrem entrar pels pels al play-off d’ascens hi ha la lligueta per pujar a primera regional, ens tocar jugar contra Sant Martí de Malda, Bellcairenc, i Castelldans, quedan  primers.

Formàvem una plantilla  compensada,  competitiva, i amb talent, els únics “estrangers” de l’equip érem jo i el Pitu  de Tremp que era el porter (dir que ser de Tremp a la Pobla no es fàcil) , la resta, tots del poble.

 L’Ortega el gran capità imposava veterania i respecte, el Moré al cel sigui era un senyor lateral esquerre, el Pep Pallàs controlava amb galons de líder tot el mig del camp, tenia un equilibri perfecte entre tècnica i força, el Sauquet fent de davanter britànic a lo Ian Rush, regalava cops de colze als centrals que gosaven prendre-li la pilota, el Flores trencant per la banda amb les seves grenyes, Garreta, Postigo …. I sobretot el Putxi, ara segurament se’l coneix com el germà d’en Carles Puyol, però us ben asseguro que en aquells temps era el Carles el germà del Putxi, a mi m’encantava com jugava, pilota que arribava al àrea, pilota que entrava dins de porteria,  trencava amb elegància, definia amb precisió, destrossava les defenses rivals a base de gols. Gols de tots els registres, d’oportunista, de qualitat tècnica, de cap, de cul, de puntera, de taló… sempre s’ha dit, en tertúlies de bar, que el bo futbolísticament  de la família era ell, ara també s’ha de dir que la nit a vegades el confonia, algun diumenge de partit, quan arribava al vestidor, seia al banc de fusta com si vingués d’un combat de boxa, deixava caure la bossa a terra, esbufegant, repenjant-se a la paret i amagant els ulls rere de les ulleres de sol, amb la cara del color d’un ciri pascual, i pensaves, mare meva que deu haver fotut aquesta nit.

Va ser el primer ascens de l’historia a Primera Regional de la Pobla de Segur, i en guardo un record inesborrable, tant per l’experiència personal  com pel tracte rebut de jugadors, públic i del Solduga el Presi (també una peça de campionat), a mes puc dir que vaig entrenar amb en Carles Puyol l’ànima i el cor del millor Barça de l’historia.

 Com passa amb molts pobles, els divendres entrenàvem els amateurs i els juvenils barrejats, i tot i així encara no fèiem ni setze jugadors, i en Litos que per aquella època tenia 14 anys, ja fotia barrades pel camp de terra estret curt i boterut de la Pobla. També us he de dir que si algú en aquell moment em diu que aquest melenut arribaria on arribat, que es lo màxim del màxim que pot somiar un jugador, li foto dos hòsties o el tracto de boig.

 Tot i que la  seva potència i velocitat no eren normals pocs auguraven el que vindria després. En Carles ha demostrat la dita que fa mes el que vol que el que pot, i a fe de Deu que amb la seva voluntat i sacrifici s’ha passat tres pobles, perquè el rendiment que ha donat i tot el que  ha aconseguit, es per treure el barret i fer-l’hi reverència eternament.

A mes, amics, us puc aportar una dada curiosa, en Carles Puyol ha jugat a Primera Regional,(no crec que hi hagi cap internacional del mon que hagi passat per aquesta categoria), recordo que al acabar la mili,  vaig baixar per terres urgellenques   per acabar fitxant  pel Bellpuig, els dels Pallars Jussà en partit de Lliga, ens van clavar  un cero a quatre, i la bestia (no s’acut millor definició) d’en Puyol que jugava d’extrem esquerre va fer tots els gols, aquell any ja va acabar anant a la casa gran i començaria el mite.

PD. A la Pobla de Segur vaig “signar” el primer contracte professional de la meva vida. 1000 ptas per partit guanyat a fora de casa, sopar , esmorzar i dormir a Cal Solé els divendres d’entreno, i bitllet de tren pagat de la Pobla de Segur a Térmens.